Rovira i Virgili (1920)
El senyor Rovira i Virgili (1925)

QUI VISITI LES OFICINES DE LA MNCOMUNITAT potser no es fixarà en un home menudet, amb uns ulls meridionals penetrants darrera unes ulleres gruixudes, tot silenciós; un home que, en la rapidesa dels seus gestos, denuncia un temperament precís i exacte. Quan algú li parla fa pantalla amb la mà esquerra, repenjant el colze en la dreta. Somriu i té una resposta retallada i breu com els seus gestos. Aquest home, que té la normalitat externa d'un oficinista i el foc interior d'un il·luminat, és un dels grans treballadors intel·lectuals de Catalunya.

Rovira i Virgili va passar del periodisme a la nova burocràcia creada per Prat de la Riba amb aquell instint profund que li feia trobar l'home adequat per a cada funció. Un dels aspectes més fecunds de la seva llarga activitat fou aquest. Gràcies a ell, Catalunya compta amb una burocràcia distinta de la que s'ha convertit e en activitat de dimensions pintoresques i picaresques. Prat de la Riba, que fou un home parcialíssim per a sostenir la política del partit a què pertanyia, era d'una severa i càlida imparcialitat, d'una equitat estricta, quan es tractava d'elegir els homes destinats al manteniment de l'activitat orgànica de Catalunya. I en el departament de Premsa col·locà Rovira i Virgili, home d'esquerra, perquè hi veia un dels primers periodistes. Però s'equivocaria qui cregués que Rovira i Virgili és merament un periodista, és a dir, un escriptor que treballa dins un horitzó limitat per les vint-i-quatre hores del dia. Al contrari, és el tipus de l'escriptor tenaç, propagandista d'un ideal concret, estudiós, pacient, investigador dins un sector determinat d'idees. Ningú com ell no pot donar fe de la història política de Catalunya, des de molt abans que fos presentat el famós memorial de greuges. Ningú com ell no ha seguit més passa a passa, dia a dia, l'activitat dels homes de partit. Els seus retrats, les seves semblances de Cambó, de Pere Coromines, d'Amadeu Hurtado, contenen traços definitius.

La seva obra és abundant, metòdica, acabada. La sèrie dels seus llibres projecta, en ordre perfecte, tots els moments alternatius, conjuntius i disjuntius de la vida d'aquest nucli vital que és Catalunya. Intentar el coneixement del que és, significa, representa el moviment català prescindint de la lectura dels llibres d'aquest escriptor, equival a una pèrdua de temps. La seva lectura, en canvi, brinda una visió total. Per aquest motiu, temps a venir, la figura d'aquest home anirà guanyant en consistència, en força de gravetat. Si ara s'esmenta Almirall, Pi i Margall, Torras i Bages, Prat de la Riba, entre els doctrinaris del catalanisme, d'aquí a uns quants anys només caldrà dir un nom perquè els comprendrà tots plegats. I aquest nom serà el de Rovira i Virgili.

Si volguéssim trobar entre els valors europeus d'avui un equivalent de l'obstinació, de la força de precisió, de la facultat concretativa de l'obra de Rovira, el nom d'un escriptor francès, que ideològicament se'n troba ben distant, se'ns acudiria: esmentaríem M. Charles Maurras.

Creiem interessant d'assenyalar la posició doctrinària de Rovira i Virgili. Un llibre, escrit en castellà ("El nacionalismo catalán", publicat per l'Editorial Minerva), amb l'intent de divulgar els fets, les idees i els homes del catalanisme, ens ofereix una perspectiva completa i dins aquesta perspectiva es dibuixà amb traços aguts la posició de l'autor davant els conceptes i els actes de què fa història.

Ens descuidàvem de dir una cosa essencial: que Rovira i Virgili infon a la seva tasca periodística un esperit d'historiador. Com a tal, distingeix els fets que repercuteixen i els que no deixen eco, i descobreix les fórmules i ritme que els encadena, que a això equival l'historial. Per això és més difícil de ser historiador del present que del passat.

La perspectiva de la tradició de les doctrines nacionalistes catalanes es descompon, segons Rovira i Virgili, en dos plans: un pla de fons, en què la concepció política és vaga, amb una boira de dubtes i contradiccions, i un primer pla en què l'instint de la realitat s'afegeix a una concepció acabada i unida com una armadura metàl·lica. En el pla de fons, hi apareixen el federalisme de Pi i Margall, el condicionalisme d'Almirall. La filosofia, la història i la tradició encara són tres columnes de fum. I cap dels tres no pronuncia les paraules vives en què el sentiment havia d'encarnar.

Aquestes paraules, "nacionalitat", "nacionalisme", són l'arc del primer pla. Rovira recorda que fou Prat de la Riba el primer a pronunciar-les. Amb ell s'ofereix una nova modalitat en la doctrina catalanista: la modalitat biològica. La teorització del primer president de la Mancomunitat és paral·lela a l'estètica de Maragall. L'una i l'altra són entre nosaltres quelcom de vivent, encara que no siguin ja actualitat. El sentiment nacional -diu Rovira i Virgili-, el que hi ha d'espontani i biològic en l'afirmació nacionalista, no és prou per a justificar-la. Cal un element conscient. Cal que aquell fet s'elevi del seu pla material a un estudi espiritual, reflexiu. El nacionalisme s'ha de concretar en una idea política, però no és pas el mer desig de governar-se per si mateix, ni un instint de llibertat. Ha de ser quelcom més. El nacionalisme, afirma, ha de ser una espiritualitat. I tota espiritualitat és, en el fons, un problema de voluntat. Es per això que arriba a la conclusió que el dret d'un poble a l'existència política depèn de la seva voluntat, pel fet de ser aquesta la suprema determinant de la vida conscient. Aquest pensament l'uneix, a través de les diferències de temps i d'opinió, a la teorització primitiva de Pi i Margall, a la seva doctrina pactista. Els valors ètnics, geogràfics, tradicionals, religiosos i històrics poden ésser la base del nacionalisme; però el justificant últim rau en la voluntat de nació. Aquesta voluntat sofreix l'absència de qualsevol d'aquells elements biològics. En un llibre escrit fa uns dos anys -"Nacionalismo y Federalismo"- Rovira i Virgili tingué l'encert de veure en la guerra una lluita per la transformació dels mapes polítics i de l'equilibri social. Després de la guerra veia que el primer problema a resoldre era el de les nacionalitats; el segon, el de l'organització econòmica que signifiqués, per als qui han sofert, una compensació. Però per a Rovira la resolució del problema social és en funció de l'ordenament definitiu dels problemes nacionals. Aquests s'han resolt en principi, en bona part. Al Bàltic i a Orient, amb la desmembració de la monarquia austro-hongaresa i de Turquia. Llibertat dels homes i llibertat dels pobles. Aquesta era la doble missió espiritual de tots els elements que la guerra va posar en activa fermentació.

Vet aquí com l'obra pausada, reflexiva, coherent, de Rovira i Virgili se'ns ofereix com una obra d'un alt valor en aquests temps. És aconsellable que tots els qui es preocupen dels nostres problemes nacionals busquin en l'obra d'aquest escriptor dades concretes d'informació, antecedents a contrastar, inspiracions que puguin obrir camí a un diàleg cordial i serè.

La Publicitat. Barcelona, 27 d'abril de 1920
(OC, vol 43, pàgs. 35-38)

QUAN VAIG CONÈIXER AMB UNA CERTA ASSIDUÏTAT el senyor Rovira i Virgili (en la tercera dècada del segle) aquest senyor era un dels factòtums del partit polític anomenat Acció Catalana i director de "La Publicitat", que era el seu diari matutí. L'Acció Catalana fou el partit dels noucentistes —ja se sap–, però el curiós és que, en el seu organisme directiu, hi figurà una persona que no havia tingut res a veure amb el Noucentisme: el senyor Rovira i Virgili. Els noucentistes eren generalment intel·lectuals de dreta. El senyor Rovira era, per contra, un doctrinari d'esquerra, de formació petit-burgesa i periodista d'ofici. En el moment de la formació, el còctel era molt visible, però els còctels, com les hipòtesis, és a posteriori, després d'haver-los beguts, que fan el seu efecte. I Acció Catalana és el còctel més important fet pel poeta Josep Carner, en el curs de seva vida.

He dit que vaig conèixer el senyor Rovira i Virgili, però tot em porta a creure que l'afirmació és exagerada. Fou possible de conèixer aquest senyor? Rovira fou un home absolutament i definitivament sord. ¿ És possible de conèixer un home d'accés difícil? Fou a més a més un sord refractari a posar-se un qualsevol aparell que li facilités, d'una manera o altra, el contacte amb la nissaga humana. Fou sord químicament pur, perfecte. Per a parlar amb ell calia cridar tant i vociferar d'una manera tan escandalosa, que vaig renunciar molt aviat a tenir-hi un qualsevol contacte. I el que em passà a mi passà també a molta gent. Ens saludàvem amb la mirada, dibuixant més o menys un somriure. Tota la resta hauria estat una forma com una altra de perdre el temps.

Però, és clar, de vegades les persones importants del diari no tenien més remei que parlar amb el senyor Rovira i Virgili, i llavors apareixia un fet claríssim: "La Publicitat" era un diari que no tenia secrets. Ja podien tancar-se en l'habitació més reculada i remota de la casa: tot se sabia. Quan se sentia, una mica llunyana però claríssima, una conversa a grans crits, quan es tenia la sensació que un escàndol acabava d'esclatar, monstruós i violent, era que algun senyor tractava de dialogar amb el senyor Rovira i Virgili. Els redactors hi estaven tan habituats, que deien amb indiferència:

—És que diuen un secret al senyor Rovira.

Quan fou creada l'Acció Catalana, la sordesa del senyor Rovira contribuí notòriament a democratitzar el partit, a esbatanar-lo, a donar publicitat a la seva vida interna. Si "La Publicitat" fou un diari sense secrets, l'Acció Catalana encara en tingué menys. Aquella sordesa fou una garantia. Ah, si la comissió política de la Lliga hagués pogut disposar d'un mitjà de publicitat tan eficient, quants enrenous no ens hauríem evitat ! A la Lliga s'hagueren de refiar de la seva poc desenrotllada predisposició democràtica, i el fet portà amargues conseqüències. Per altra part, fou sempre tan difícil posar-se d'acord amb el senyor Rovira, que els mítings de l'Acció Catalana en què prengué part aquest senyor agafaren un aspecte alarmant d'incoherència. Així, a l'aplec de Vilafranca a què assistí tanta gent, el senyor Riera i Puntí, que fou el primer orador, envestí el senyor Cambó amb una força voluminosa i incident, directíssima. El senyor Rovira, que parlà després, si no féu un elogi franc del remarcable polític, el deixà, objectivament parlant, més aviat bé. Davant la inexplicable contradicció, el públic, primer desorientat, no tingué més remei que riure francament d'un dels més seriosos discursos del líder polític.

—Què passa ?, què passa ? –deia Rovira entre paràgraf i paràgraf, palpant-se, assegurant-se del funcionament de tots els botons, trepitjant els peus de Puntí, que seia al seu costat. Puntí, mentrestant, amb les mans al cap, de tots colors, bevia la copa de l'amargor.

—Vet aquí el que té tractar amb sords!–deia desesperat–; us fan tornar ximple, encara que no vulgueu...

En el curs d'aquella dècada, vaig veure les successives metamorfosis físiques del senyor Rovira. A l'època de "La Publicidad" del senyor Tayà, dirigit pel senyor Jori, les seves principals característiques eren que portava ulleres negres i cotó fluix a les orelles; època que, per cert, marcà l'inici del seu estil de prosa perfectament romà i que florí després als davantals del diari del passeig de Gràcia –semblava un d'aquells ciutadans que a Regent Street porten un rètol sobre el pit que diu Totality Blind. Comparegué després a la tribuna de l'Ateneu fet un senyor que fa el primer dol: el cap engomat, la barba blava, el jaqué negríssim, la corbata una mica de cantó, mitja cullerada de sopa a la boca i un gall potencial i constant sobre el discurs. ¿I qui no recorda haver-lo vist esquitllar-se per les cantonades, amb velocitat, amb un diari sota el nas i amb les butxaques fetes unes papereres? ¿I qui no l'ha vist, a les reunions polítiques, donant cops de lògica amb un aire una mica messiànic, alerta, ple de vivacitat el gest i la paraula ampla i sonora? Així, si haig de dir, malauradament que de l'oïda millorà poc, és indubtable que en curs d'aquella dècada fou possible de presenciar el seu notori i positiu eixoriviment. El senyor Rovira millorà a simple vista.

Tothom està d'acord a dir que Rovira és un gran treballador i de primera qualitat. Jo també ho crec. La seva enorme capacitat de treball, la seva activitat, té una característica: és precisa, de vegades fa pensar en la precisió medicinal. Dedicat a observar i a escriure sobre la política internacional, de vegades feia l'efecte que, després d'haver pres el pols a les situacions i a la gent, receptava com els metges.

—A vostè, li convé el federalisme, no hi ha dubte.

—Una mica de democràcia directa li anirà bé.

—Faci la cura de la representació proporcional...

Etcètera...

Arriba un moment, però, que es pot arribar a tenir massa raó, i això pot ésser delicat, principalment per a les persones de temperament doctrinari, atès que l'única cosa que pot temperar el doctrinarisme és el fet d'equivocar-se dia per altre. El doctrinari que disposa de rares possibilitats d'equivocar-se s'arrisca a perdre les possibilitats d'home d'acció. Ho veu massa clar. Pot esdevenir un contemplatiu dotat d'escassa activitat. Rovira ja fa els possibles per equivocar-se –la creació d'Acció Catalana n'és una prova palesa–; així i tot, no s'ha equivocat encara mai prou fart perquè es pugui dir que és un gran polític català.

Amb això, un bon dia, el senyor Rovira donà una gran sorpresa. Es posà a publicar una història del país en diversos volums fenomenals. La sorpresa fou extraordinària. Com que l'obra estava molt bé i l'esforç no tenia precedents, els qui quedaren més parats foren els erudits. El senyor Ferran Valls i Taberner féu elogis francs de l'obra de Rovira. El senyor Rovira no quedà afectat per res: continuà fent la seva vida de sord, marginal, obsessionada, concentrada, terrible.

Retrats de passaport, 1925

  Torna

A l'índex