Josep Carner:
el Príncep a la picota

A Hèctor Bofill

Sebastià Alzamora

s possible escriure poesia en català sense ser carnerià? Ho dic perquè crec, senzillament, i considerant el conjunt de la seva obra, que Josep Carner és un poeta mediocre que ha estat sobrevalorat per una part de la comunitat literària catalana d'una forma gairebé inexplicable i fins a extrems del tot risibles.
Dit això, miraré d'anar a pams. És cert que Carner va contribuir de manera més que notòria a la superació dels caducs motlles expressius de la Renaixença i, per tant, a la creació d'una llengua literària catalana vàlida per a la poesia moderna. D'acord: Carner és com el Pompeu Fabra de la poesia catalana, i de fet el seu volum Poesia, on recull el text definitiu de la seva obra completa, ja té una certa aparença de diccionari. Sigui com vulgui, Carner va fixar un model de llengua: això és innegable. Però abans de caure de genolls i amb els ulls en blanc davant d'aquesta labor, com alguns semblen desitjar que fem tots plegats, convé asserenar-se i recordar que en tot cas es tracta d'un model de llengua, no del model de llengua. Un model de llengua que hauria estat impossible de construir sense recórrer els camins prèviament oberts i fressats per un Jacint Verdaguer o per un Joan Maragall (sí: Maragall). Un model de llengua que no hauria d'excloure el reconeixement de les molt rellevants aportacions que en aquest aspecte va realitzar un Joan Alcover o, sobretot, un Costa i Llobera. Un model de llengua que, tot i constituir una passa endavant decisiva, empal·lideix en ser comparat amb el proposat per Carles Riba a la seva magna traducció de l'Odissea d'Homer (i també les Elegies de Bierville i Salvatge cor), que molts es volen mirar com si fos una peça de museu, quan es tracta del moment àlgid per antonomàsia de l'expressió poètica moderna en llengua catalana, un model -aquest sí- d'una fertilitat, una ductilitat i una riquesa de possibilitats que per a l'autor de les Cançonetes del Déu-nos-do resultava directament inimaginable. Un model de llengua, en fi, que un parell de lleves de carnerians conspicus (sobretot els qui han vingut d'après Gabriel Ferrater), d'aquests que no poden evitar que els caigui la bava en pronunciar el nom del seu mestre, han volgut convertir en dogma de fe, arraconant les alternatives a les golfes de les rareses i els mals endreços i creant una confusió lamentable entre l'escriptura de poesia i l'estudi de la gramàtica. Quantes vegades no hem sentit desqualificar un o altre poeta amb l'argument que "no domina la llengua"? Bé: i quina importància té, que un poeta domini la llengua? Dit amb exemples: dominava la llengua César Vallejo? I T.S. Eliot, demostrava un bon domini de la llengua? I Lezama Lima? Quin grau de domini de la llengua trobam en els poemes de Gottfried Benn? Particularment, no ho sé ni m'importa: allò que espero que faci un poeta amb l'idioma no és dominar-lo, sinó violentar-lo, explorar-lo, enriquir-lo, reinventar-lo, i m'interessa poc si ho fa a partir d'un model expressiu conscientment escollit o no. Quan em disposo a llegir un llibre de poesia m'anima l'esperança d'immergir-me en l'obra d'un creador, no en la d'un filòleg que versifiqui amb el pit estret i la boca petita.
De manera que, tot i ser sens dubte meritori, el fet que un poeta forneixi un model de llengua no em sembla essencial a l'hora de jutjar la seva obra. Allò essencial d'un poeta es troba -i disculpeu-me l'obvietat- en els seus poemes, i aquí és on no puc evitar que Carner em caigui de les mans. No puc deixar de subscriure el comentari que Josep Pla -un altre escriptor tristament dogmatitzat pels seus deixebles- dedica al poeta en el volum primer de la seva Obra completa : "(...) la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l'època: de vegades fa l'efecte d'un provençalejar de vitrina, sempre molt graciós i elegant, però de poc pes a les vísceres". Humilment, jo hi afegiria que molt sovint Carner incorre en els delictes horribles de l'anacronisme i la ramploneria. No negaré que és autor d'alguns llibres parcialment valuosos, com Ofrena, Lluna i llanterna o Absència. Però que Catalunya tingui per príncep dels seus poetes algú que l'any 1941 dóna a la impremta una cosa com Nabí (un nyap il·legible que vol ser un poema èpic sense que arribi mai a semblar èpic ni a ser un poema, visiblement concebut com una rèplica als qui l'acusaven d'un excés de formalisme i lleugeresa, i que naufraga sota el pes del seu propi cartró pedra) resulta francament inquietant.
Com també inquieta l'exercici de contrastar algunes dades: Els fruits saborosos es publiquen el 1906, nou anys després, per exemple, que Mallarmé donàs a conèixer Un coup de dés. El 1918, any de publicació de Bella terra, bella gent, és el mateix en què apareix l'obra poètica de Gerard Manley Hopkins, mor Apollinaire i Tristan Tzara signa el Manifest dadà, mentre que només un any després Paul Valéry publica El cementiri marí. Encara hi cap afegir que quatre anys enrere, el 1914, Fernando Pessoa ja havia atribuït al seu heterònim Alberto Caeiro l'autoria del poema Pluja obliqua i Georg Trakl havia publicat els seus Poemes. I podríem multiplicar els exemples, però n'hi ha prou d'acabar recordant que l'any 1970, a més de la de Carner, té lloc la mort de Paul Celan. No sé què us suggereix aquest simplíssim exercici de cronologia comparativa, però a mi m'obliga a imaginar el nostre Príncep adreçant les seves passes de dret cap a la picota.
Amb tot, i com sol succeir, el pitjor de Carner no han estat les seves pròpies pífies (de les quals al capdavall es va fer únic responsable en rubricar-les) sinó l'actuació dels seus seguidors. Especialment, com ja s'ha dit, aquest culte gairebé sacramental que s'ha organitzat entorn de Carner a partir de la seva vindicació per part de Gabriel Ferrater. D'aleshores ençà, el mestratge del Príncep (que ha comportat una part alíquota de neonoucentisme vergonyant) s'ha convertit en una línia estètica excloent i convençuda de posseir la veritat absoluta i, per tant, el dret a mirar part damunt l'espatlla, i amb un somriure de mofa, aquells que no hi combreguen. D'aleshores ençà, doncs, ens hem avorrit molt, mentre ens empassàvem resignats els victoriosos i beatífics somriures de qualsevol escolà de diccionari que aconseguia la proesa de reproduir per enèsima vegada la Tirallonga dels sisos i asos d'aquest món o la fraseologia del Poema inacabat ferraterià, entre els aplaudiments babaus dels seus coreligionaris. D'aleshores ençà aquests carnerians han aconseguit creure, i fer creure a qui els ha volgut escoltar, que escriure un poema consistia en una operació semblant a resoldre uns mots encreuats.
Tot plegat configura una situació miop i esterilitzadora, que no podem continuar donant per vàlida. Ha arribat el moment de gosar poder entendre que, en literatura, no hem de renunciar a res. Que ens cal una revisió del nostre cànon allunyada de mistificacions, plantejada al marge del repartiment de condecoracions per bona conducta i etiquetes d'heterodòxies indesitjables. Que no es pot continuar aplaudint el mediocre i menystenint l'excel·lent per raons que massa sovint poc o res tenen a veure amb la o amb la capacitat creativa d'un escriptor. I que n'hi ha molts que haurien de començar a tenir ben present el paràgraf amb què continua el comentari de Pla sobre el Príncep dels Poetes. Diu així: "Carner, és clar, tindrà deixebles. (I això potser és el que no convindria.) Els qui n'explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança. Els qui tractin d'aplicar la retòrica carneriana a la pròpia confusió mental semblaran poetes anglesos o escandinaus traduïts. Carner és un cas d'esgotament d'una deu poètica". D'això, amics lectors, en podem dir clarividència.

Sebastià Alzamora. Escriptor