 |
|
Trobo en un text de Gabriel Ferrater sobre Josep Pla aquesta afirmació: "El castellà que escriu Pla és execrable –o més aviat és ell qui, deliberadament, fa malbé la llengua espanyola, potser per un desig sadomasoquista de mostrar que li reca escriure-hi". La cita, continguda en el llibre Tres prosistes, un conjunt de conferències dedicades a Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla que acaba de rescatar l'editorial Empúries, es troba al final d'un paràgraf que Ferrater ha començat així: "Considero un fet incontestable que ara, a Europa, no hi ha més de cinc o sis prosistes tan bons com Pla". Aquest Pla bo és el que escriu en català. L'altre és l'articulista de la revista Destino.
Tenim en l'actualitat bons periodistes, opinadors, reporters, cronistes catalans. Quan dic catalans vull dir que parlen en català amb la família, amb els amics, amb el confessor o amb mi quan ens trobem i anem a prendre una cosa. A l'hora d'escriure en els papers, però, la majoria ho fan o ho han de fer en castellà. Per mi el seu castellà és absolutament correcte i intel·ligible perquè també és el meu castellà. Ara bé: quan són llegits per gent que té el castellà com a llengua materna o de cultura: són igualment considerats? Un dia vaig anar a la conferència d'un polític espanyol que va començar la dissertació així: "Cuando me invitaron, me cupo la satisfacción de...". No cal seguir. Hi ha cap català que a l'hora de parlar o d'escriure en castellà digui "me cupo la satisfacción"? Dirà "tuve la satisacción". Però "cupo"? En un altre lloc del llibre, Ferrater aporta una anècdota: "Pla i Luján traduïen al castellà un llibre català de Pla. Hi havia un refrany, "Qui vulgui peix, que es mulli el cul". En Pla ho traduïa al castellà literalment: "Quien quiera pescado, que se moje el culo". Luján s'hi oposava i deia que l'equivalent castellà era "No se pescan truchas a bragas enjutas". I Pla li va dir: "Però és que vostè porta bragues?"".
De vegades penso que si les publicacions catalanes escrites en castellà no han pogut fer mai forat a Madrid és perquè els lectors d'allí no les entenen. Els que sumem edat creiem que sabem castellà pel fet que a col·legi vam tenir uns professors de llengua –l'única llengua possible, en aquell moment– que no ens perdonaven ni una falta. Em pregunto si aquells pobres professors i correctors d'exàmens, gairebé tots catalans, havien sentit dir mai "me cupo la satisfacción" i si detectaven totes les faltes que cometíem. El dia que anem a rescatar les llibretes de gramàtica i dictat de quan érem petits, em sembla que tindrem una sorpresa.
Hi ha qui opina que amb el model d'ensenyament català basat en la immersió lingüística els nens surten amb un castellà deficient. Com que els que parlen així ho fan des de postures polítiques anticatalanistes i espanyolistes, nosaltres demostrem amb proves fefaents que tots els escolars de Catalunya presenten un castellà correcte. Jo, ja em dispensaran, dono la raó als espanyolistes. Els actuals alumnes saben un castellà molt avariat. Només que el saben igual que nosaltres, els que vam seguir els estudis immersos en el castellà. Si en aquest país un dia tothom parlés castellà i el català fos oblidat, seguiríem parlant i escrivint un castellà fatal, un castellà que mai no diria "me cupo la satisfacción". Vegin com a la Catalunya del Nord es parla francès. A París se'n riuen. Els que tant amor professen al castellà ens n'haurien de prohibir l'ús. Como Franco, pero al revés.
Pla va deixar dit en un altre lloc que escriure en una llengua que no és la pròpia és una tragèdia. Ni drama ni incomoditat. Tragèdia, que és el graó més elevat de la desgràcia perquè el protagonista mor i el públic queda baldat. Un dia que hi pensi preguntaré als amics amb vocació d'estil que escriuen en castellà si ho veuen igual, passats cinquanta anys de la lamentació planiana.
Avui 4 de novembre del 2010
A l'índex