Fages de Climent
TROBAT A GIRONA, A LES DUES DE LA MATINADA, a la porta d'un bar de la plaça de Sant Agustí, en el centre de la qual hi ha un petit monument al general Álvarez de Castro, amb un sabre a la mà, encimbellat, el propietari feudal i poeta Fages de Climent, de Castelló d'Empúries. Com que ens topem a la mateixa porta de l'establiment, no puc defugir l'encaixada. Em prega de seure a la seva taula i, una vegada assegut, demana al cambrer somnolent una porció doble de calamarsos a la romana i una copa gran de ginebra nacional. No coneixia aquesta absurda barreja, que no té res a veure amb el turisme, sinó amb la tendència que s'observa avui en el país, a Madrid i a províncies, entre una determinada classe de persones, per demostrar que Espanya es va modernitzant. La combinació em produeix un tal fàstic, que no tinc esma ni de demanar una mica d'aigua mineral.
Després Fages, refiat, probablement, que ens coneixem de fa molts anys, entra en un monòleg que té, des del primer moment, un aspecte de confessió llarga. Quedo astorat i deprimit per endavant.
Primer em diu que ha estat un home d'una correcció irrefragable tota la vida, cosa que mai no li hauria gosat preguntar. Després m'assegurà que es casà amb una senyora de Vilafranca del Penedès, molt rica. Sí. Molt rica. Com més rica la presenta, més augmenta de volum, d'una manera desorbitada la meva indiferència.
— Tot el que us puguin haver dit de mi aquests amics de Figueres —afirma de seguida— sobre l'administració de les meves finques i, en definitiva, de la seva pèrdua, no té res a veure amb la realitat: és la xafarderia comarcal, una passió criminal. És clar: jo sóc un artista. No en dubteu pas: jo sóc un artista, i és natural que aquesta classe de persones no siguin uns administradors actius ni uns comptables i que malversin la propietat. Si els artistes no féssim això, què faríem? Penseu-hi un moment…
— No, Fages, no —que jo li dic—. No proposeu més collonades de les que heu proposat. Arruïnar-se, sobretot en la propietat rústica, és una de les més grans bestieses que es poden fer en aquest món. És una cosa imperdonable.
Aquestes insignificants paraules el feren desistir de l'aiguat que em veia venir a sobre: de l'exaltació de la ideologia i del sentimentalisme romàntic, que sempre m'ha repugnat. En el cas de Fages aquesta repugnància m'hauria amoïnat, perquè aquest home és el tipus d'ambivalent primari: molta fraseologia romàntica i, personalment, un egoisme frenètic, delirant.
Després em diu que aquella nit es troba a Girona per fer unes diligències relacionades amb el casament de la seva filla —cosa que em porta a felicitar-lo— i que aprofitarà el viatge per a demanar al governador un permís per a obrir un night club a la Selva de Dalt. M'assegura que aquest establiment és una il·lusió dels seus arrendataris i sobretot una il·lusió del propietari de la casa en què la botiga s'ha de posar.
— La casa deu ser vostra… —que jo li insinuo mirant al sostre.
— És clar.
— I per què no el dirigiu vós, el night club, vós que sou artista?
Però m'assegura que es deu a la família i que no pot pernoctar.
Té un aspecte d'home envellit, més aviat macilent, de tendència de moviments pausats i clericals, amb una cara vasta i plana sota una calvície immediata i més enllà una gran tofa de cabells blanquinosos, esborifats i decoratius. Anys enrera, portava sempre guants. Ara no els hi veig, tot i que aquesta nit de juny no és pas gaire càlida.
— Jo viatjava llavors —em diu Fages— en els cotxes de primera de l'exprés de Portbou a Barcelona. Portava guants. Us veia passar pel corredor, quan tractàveu de trobar un seient de tercera classe. Llavors era ric i portava, en efecte, sempre guants. ¿No creieu que feia un gran efecte? Llavors era un gran propietari, però ja em sentia artista. Ho era tant que no sabia per on començar…
Té unes ganes inacabables d'enraonar.
— Un dia —em diu—, recomanat per Sánchez Mazas, imagineu-vos un ex-ministre! (encara no sé la causa de la vinguda de Sánchez Mazas a l'Empordà), aquest senyor tingué l'amabilitat de parlar de mi a don Manuel Aznar, director de "La Vanguardia", "como el escritor más independiente de Cataluña", i així vaig entrar a la llista dels col·laboradors d'aquest diari. A la llista érem trenta-cinc noms. Tocava a tres quarts d'article cada mes. Era una mica magre. Si se'm permetés, diria que era la misèria col·laborativa (frase de Solervicens). Però la cosa em donà, entre els amics, un aire considerable.
En aquest moment, i objectivament parlant, la situació de Fages de Climent com a poeta sembla ésser aquesta, confessada per ell mateix:
— Les poesies que he escrit són molt influïdes de Guerau de Liost, o sigui de l'obra de Bofill i Mates. Hauria pogut acostar-me a Carner, però Carner és massa conegut; Bofill és més amagat. Hi ha la mateixa fraseologia, idèntica parauleria, ritme i música igual, però menys agudesa, i el paisatge és fallat. Aquest poema que he volgut escriure, el "Poema de Cap de Creus", que he imaginat per admiració a Dalí, no està ni començat. Ha de tenir quatre mil versos. No considereu que sóc un gran epigramista?
— No té dubte. Sou un excel·lent epigramista. És el millor que heu escrit. Són aguts, ben observats, lliures i de primera mà.
Els epigrames foren comprats pel senyor Miquel Mateu i formen part de la biblioteca del castell de Peralada. Alguns circulen de sota mà. Sí, sí, són admirables.
Després Fages torna al panorama de l'Empordà. Per excés d'excentricitat es torna soporífer. Demano al cambrer, ja molt adormit, l'hora. Són tres quarts de quatre. És l'hora d'anar-se'n. Després d'acomiadar-nos, Fages demana la darrera ració de calamarsos a la romana i la ginebra nacional.
Les llums de Girona no acaben de perdre la seva grogor incerta, provincial i trista. La ciutadania dorm. A les vores de l'Onyar, que porta poca aigua, divaguen unes rates enormes, tacades de fang.
Notes per a Sílvia
A l'índex