Agustí Calvet Gaziel (1964)

La mort d’Agustí Calvet (ocorreguda en la primavera de 1964), que popularitzà en el periodisme el pseudònim de «Gaziel», ha adolorit els seus amics —entre els quals em comptava—, no solament pel que representa la pèrdua en ella mateixa, sinó perquè es produí d’una manera tan sorprenent i inesperada. En la seva manera de fer, de viure i de pensar, sempre fou un moderat i a 76 anys anava envellint d’una manera tan plàcida i equilibrada, tan normal, que semblava destinat a arribar a la més conspícua ancianitat. Era un excel·lent gurmet, però sense mai traspassar-se; practicava els millors líquids amb moderació; fumava amb calma; dormia, treballava i establia els seus contactes socials sense caure en cap excés. Era el que en el sistema de la cultura francesa en diuen un sage. Era, per altra part, una persona que en cap moment no s’evadí de la discreció més absoluta, de la prudència i de l’equanimitat més enraonada i tingué una tendència, vertaderament insòlita en aquest país de babaus i d’arrauxats, de presentar les seves passions, que tenia com tothom té, desencarnades de tota temperatura apassionada. Era un d’aquests catalans que, tot i tenir el gust de la comprensió molt cultivat, reaccionen a base del bon sentit permanentment i pensant en l’eficàcia fins a l’extrem que de vegades rompen els nervis d’esperits més brillants i més impremeditats, perquè són indesmuntables. Els judicis que de vegades formulava sobre els altres obeïen a aquesta norma: abans de fer un judici contrari, preferia callar. Era un clàssic autèntic —no són pas tots iguals—, de fets, de realitats. Aquesta era, almenys, la impressió que m’havia causat en els últims anys de la seva vida, durant els quals hi vaig tenir molta relació, quan havia trobat en la comunitat del paisatge natal una vigorització inqüestionable. En fi: les aparences no permetien de pronosticar un desenllaç tan ràpid.

    Agustí Calvet formava part d’una generació molt important: la que se sol anomenar la segona generació de l’Institut d’Estudis. Aquest nucli humà, d’afinitats electives molt notòries, el deganat del qual ostentaria, si visqués, el poeta Guerau de Liost, potser el més gran d’aquest segle, i que ha tingut i té homes de la talla de Francesc Martorell, Ramon d’Abadal, Jordi Rubió, Ramon d’Alòs, Agustí Duran i Sanpere, Ferran Valls i Taberner, Pere Bosch i Gimpera, Josep Carner, Joaquim Folch i Torres... fins a arribar als més joves, que foren Estanislau Duran Reynals i Agustí Calvet. Aquesta generació ha fet moltes coses, ha treballat infatigablement pel país —infatigablement, amb gran seriositat i sense precedents en un llarguíssim espai de temps—, ha estat un grup que ha fet grans descobriments i ha portat a cap una gran feina, sistemàticament contrastada i sense cap caiguda en l’esperit adotzenat i provincial. Gairebé tots aquests noms es dedicaren a la investigació i alguns foren homes d’acció molt destacats, com Joaquim Folch, que construí el Museu de Catalunya, i Agustí Duran, que organitzà l’Arxiu Històric de la Ciutat... Tot semblava indicar que aquest seria, també per a Calvet, el camí traçat, sobretot després de la publicació de la seva novel·leta «Sentiment», publicada a «L’Avenç» —títol estrany, sobretot si hom no l’emmarca en el gust d’un temps determinat. La seva primera obra fou la seva tesi doctoral sobre fra Anselm Turmeda, el gran escriptor i frare mallorquí que es va fer mahometà i visqué llargs anys a Tunis, la vida del qual estudià seguint les petjades de l’eminent Miret i Sans en un document considerable i, malgrat el temps transcorregut des de la seva publicació, indispensable. Per continuar els seus estudis d’investigació es traslladà a París i allà es trobà amb la declaració de la primera guerra europea, que aviat esdevingué la primera guerra general. Llavors Miquel dels Sants Oliver, que el bon sentit del senyor Prat de la Riba havia fet membre de l’Institut i, per tant, coneixia Calvet, i que alhora era director de «La Vanguardia», el nomenà corresponsal a la capital de França amb la missió de cobrir el front occidental —nomenament que pràcticament coincidí amb el d’Enrique Domínguez Rodiño de corresponsal a Alemanya per pressió del senyor Àngel Guimerà. La publicació en el diari del senyor Godó del «Diario de un estudiante en París» proporcionà a Calvet (i al diari) un èxit vast i fulminant, un èxit tan aparatós, que en el curs de la vida del seu autor ja no el pogué superar.

    Aquest fet fou molt important en la vida de Calvet. El transportà a la consideració més popular. Abandonà les seves investigacions i es convertí en un periodista important. El pseudònim de «Gaziel» es féu famós. Ja no es mogué de «La Vanguardia». Després d’una sèrie d’esdeveniments pintorescos, quan el senyor Oliver es retirà, cansat, esllomat i disgustat, fou nomenat director de «La Vanguardia». Aquesta direcció, l’obtingué per mèrits propis i estrictament personals, més que pels dels altres.

    Com a director d’un diari, podia ser vist des de dos punts de vista: com a articulista i com a organitzador. És molt possible que fos un excel·lent articulista. Sense posseir ni el que s’anomena el gracejo ni la voluta, inseparables, segons l’opinió general, de la llengua de Cervantes, escriví d’una manera fluida, clara, una mica lenta (a la francesa), permanentment intel·ligible, el que es qualifica d’admirable. Digué sempre el que volgué manifestar amb un sentit indubtable. Els seus articles foren sistemàticament escèptics —s’ha dit moltes vegades. És natural. Aquest esperit era el del públic de la casa i hauria estat un pèssim negoci entrar en un redemptorisme problemàtic. Els seus articles setmanals arribaren, sovint, a interpretar el sentiment general. Durant molts anys, aquests papers organitzaren i il·luminaren les idees de la burgesia il·lustrada. La seva difusió en la nostra àrea lingüística com en l’àrea castellana d’Amèrica fou enorme, literalment desorbitada. Gaziel fou un nom cotitzat fins i tot en la propietat de la casa que tingué en la base del negoci —en la venda de paper— un intèrpret adequat. Potser aquestes elucubracions no arribaren a tenir el caràcter de fenomen de paral·lelisme social que tingueren les del senyor Mañé i Flaquer en el «Brusi» vuitcentista durant tants i tants anys. Mañé i Flaquer estalvià durant molts decennis a la petita i elevada burgesia del país el treball de pensar. Gaziel no arribà a tant ni crec que hagués estat el seu gust d’arribar-hi, però que ocupà un punt equidistant entre la difusió engolada del mestre de Torredembarra i la difusió més reticent de Miquel S. Oliver em sembla indubtable. En tot cas, el seu castellà fou molt apreciat. Entre el barroquisme, sovint excessiu i aclaparador, del senyor Jaume Balmes i l’estil glacial, correctíssim i una mica cadavèric del senyor Pi i Margall, Gaziel es mantingué més —diríem— potable, considerat i de més amenitat.

    Un dia, a Madrid, vaig sentir sostenir a don José Ortega y Gasset —que en qüestions literàries era molt coneixedor— que el català de tots els temps que havia escrit el castellà millor havia estat Josep Carner. Realment: els articles que escriví Carner per al diari «El Sol», en la tercera dècada del segle, són espirituosos, elegants, esvelts, d’una agilitat lingüística i estilística sorprenent. Carner ha estat un cas de voracitat de lectura i de possessió de mitjans expressius, en diverses llengües, prodigiós. Però tot això no vol dir, tot i reconèixer la superioritat de Carner, que els articles bons no puguin ser de diverses classes. Els de Carner i de Gaziel estan en aquest cas.

    Calvet es trobava davant «La Vanguardia» en produir-se el canvi de règim i proclamar-se el règim republicà. La meva idea és que l’adaptació del diari al nou règim fou la cosa més intel·ligent i més reeixida realitzada, com a periodista, pel nostre amic. El propietari del paper havia estat ennoblit per la monarquia. «La Vanguardia» havia estat un diari tradicionalment monàrquic. Havia defensat, en aquest sentit, tot allò que havia exigit l’oficialisme, més o menys escèptic però militant. Per altra part, el diari, encara que només es considerés d’una manera quantitativa, com a venda de paper era un negoci de dimensions europees i, per tant, impossible d’imaginar en una oposició displicent i agra. A l’època de la República, «La Vanguardia» arribà al seu punt més alt de tiratge, d’interès i de penetració social. És per aquesta raó que més tard el que Calvet —d’acord amb l’empresa— havia portat a cap fou salvatgement tractat.

    Com a director i organitzador, crec que Calvet no ha tingut rival. «La Vanguardia» es divideix en dues vastes etapes: la d’abans de Gaziel i la de la seva direcció. «La Vanguardia», com a fenomen econòmic, coincidí amb la direcció d’Agustí Calvet. Obtingué llavors un volum i un sentit que li donaven una bel·ligerància europea reconeguda i inqüestionable.

    Com a promotor i organitzador d’una vasta empresa editorial, el seu nom arribà a tenir una gran consideració. Em refereixo als volums que edità a Madrid —després de la guerra civil— sobre la totalitat de l’art hispànic. Aquesta obra, que conté molts volums, fou portada a cap pels millors especialistes peninsulars de les matèries tractades, és una obra molt distingida, un autèntic miracle, atesa l’habitual precarietat de mitjans i l’aïllament en què el país visqué aquells anys. És, en tot cas, d’una indubtable utilitat.

    Durant els seus últims anys de vida, Calvet treballà moltíssim —potser més que en qualsevol altre moment de la seva vida. Començà la seva carrera escrivint en català i acabà tornant a la seva autèntica font personal. Ens ha deixat un llibre de «Memòries» que fou discutit per la hipocresia ambiental, que constitueix el primer volum d’una obra que és acabada i que es publicarà. Ens ha ofert un llibre sobre el seu poble natal —Sant Feliu de Guíxols—, que és (sobretot el volum gros i il·lustrat) una de les coses millors sortides de la seva mà. Els llibres de la Biblioteca Selecta han estat molt apreciats i responen a un humanisme madur i granat. Jo no sé el que ha deixat inèdit en el moment de declarar-se-li la seva terrible i inguarible malaltia. Només sé que treballà fins al final, fins molt poques setmanes abans de morir. Crec —modestament— que el que Calvet ha escrit en els últims anys de la seva vida és el millor que ha elaborat la seva activitat d’escriptor, d’observador i de pensador.

    Tota aquesta labor, la portà a cap a la seva ciutat natal —Sant Feliu—, on passava els estius, i en el seu pis barceloní del carrer de Copèrnic, un dels pisos que no puc separar d’una claredat pensarosa i finíssima, potser perquè en les seves parets hi ha alguns nus de Joaquim Sunyer —un altre amic inoblidable— d’una suau, prodigiosa lluminositat.

A l'índex