Josep Pla (1897) Retrat per Domènec Guansé

Allà en els seus inicis, cap a l'any 1918 o 1920, abundaven en aquest país els escriptors que, delerosos de perfecció, no es preocupaven gens ni mica de fer-se llegir. El procediment és irrecusablement bo en alguns casos. Sense aquest desinterès no hauria existit a França un Mallarmé, ni a Catalunya un Carles Riba. En general, però, és un procediment que no mena més que a morir a les pàgines de publicacions com "La Revista", on s'han estibat milers de quilòmetres longitudinals de vers i de quilòmetres quadrats de prosa que ningú no ha llegit ni llegeix ni llegirà. Per sort, alguns s'adonaren que si volíem assolir una certa normalitat literària calia esforçar-se a formar un públic. És a dir, guanyar-se'l, no descendint-hi, sinó atraient-se'l. Era qüestió, sobretot, de no embrancar-se en vanes o absurdes elucubracions; d'agafar els temes de viu en viu i de sotmetre'ls a un tractament agut, concís i intel·ligent. I això tant al periodisme, a la revista, com al llibre. Però el periodisme era el començament.

Ell fou un dels que ho veieren més clar i dels que hi tenien més traça. Tothom ho sap. Igual avui que ahir, encetar ten article seu és dir-se: "Noi, això va per a tu!" i acabar-lo. El resultat no sempre és satisfactori per al lector. Ahir com avui -i més ahir que avui-, el lector es podia proposar d'escriure una carta de protesta. I tant se val que fos de protesta com d'elogi; el que importava era això: no haver deixat el lector indiferent. Ell descobrí aviat una de les claus de l'èxit, si se la sap manejar amb traça: parlar de tot allò que hom afirma que no se'n pot o no se n'ha de parlar. Nicolau d'Olwer, quan encara eren amics, deia que tocava temes considerats tabús i que amb això airejava el periodisme i eixamplava l'esfera de lectors. És exactament el que feia amb l'empenta dels vint-i-cinc anys, tot promovent escàndols i divertint-s'hi.

L'any 1921 ja era corresponsal a Madrid de "La Publicidad" antiga. El diari passava una temporada de gran penúria econòmica i qui sap com devia pagar els corresponsals. Car, a més, tenia Joan Creixells a Alemanya i Pérez-Jorba a França. Devien costar baratets. La catalanització del diari l'atrapà un any després a París. No li costà gens d'adaptar-se. Fou com treure's l'americana i descordar-se el coll quan fa calor. Així, en mànigues de camisa, tal com sempre ha ambicionat d'escriure, prosseguí la seva tasca. Podia parlar -fins aleshores no ho tenia permès- del que volia i com volia. L'entesa entre ell, els nous directors i el públic fou perfecta. Es convertí en una de les "vedettes" del diari. Per a alguns lectors, en la més impressionant.

En una de les cròniques d'aquell any 1922 vaig llegir aquesta notícia, a la qual ell no donava cap importància "El jove poeta André Breton acaba de llançar un manifest a París". I segurament ja no es va ocupar més de Breton ni del superrealisme. Aquesta mena de temes no l'han atret mai gaire. Àdhuc quan parla d'escriptors, defuig habitualment de fer crítica literària: segurament desconfia que això interessi els lectors. Tot i que sempre ha demostrat un bon criteri artístic i que s'ha emocionat davant Goya i Uccello; a les seves cròniques de viatge, els museus no constitueixen cap motiu particular d'atracció: diu que no li proven. El seu interès se'n va cap als temes vius: el paisatge urbà i el suburbà, la relació entre la gent i l'ambient, els problemes que la mouen i l'agiten.

Algú, una mica mofeta, com acusant-lo de penúria mental, li retreia que, per a fer articles, necessités viatjar tant. Ell replicà que, quan viatjava, els articles ja els duia fets a la maleta. Les dues coses -l'acusació i la rèplica- són certes. No necessita anar gaire lluny per a trobar tema. Els troba a l'abast de la mà. Ara, que és sempre el món exterior el que l'excita. La seva literatura és d'origen visual. Per això hom pot dir que els seus temes són temes de viatge, encara que sigui d'un viatge a "l'entorn de la cambra". Exagerem una mica? Sens dubte. Havia escrit també en aquell temps alguns assaigs per a la "Revista de Catalunya". Indubtablement devien estar bé, d'acord amb l'època. Però ni eren el seu fort ni un terreny en el qual se sentís gaire sòlid. Pocs anys després ja li eren un llast. Avui no podria reproduir-los tal com fa amb els seus llibres de "viatges", més fidel a la seva visió del món que a les seves idees.

Pel que es desprèn dels seus propis escrits, sempre ha fet de jueu errant del periodisme, preocupat pels mitjans de transport econòmic, pels allotjaments, defugint presentacions i visites oficials o a grans personatges. Cada país que visita, se'l descobreix a pols, guaitant àvidament per les finestrelles del tren, recorrent a peu places, carrers, suburbis, ficant-se als bars, xerrant, si s'escau, amb gent humil, fullejant, llegint la premsa del dia a cada nova ciutat... Per tot guia, un modest baedeker sota el braç i un instint infalible per a descobrir l'autèntica matèria primera dels seus reports. Compareu-lo, si us plau, amb Joan Estelrich, eminent viatger també, representant d'una cultura: Estelrich, ull brillant, cabellera arrissada, ben equipat, fent avisar amb bombo i platerets la seva arribada, visitant redaccions, ministeris, participant en reunions, en congressos... Ell segurament no ha participat mai en cap, de congrés; la idea només de donar una conferència li fa posar la pell de gallina, i la figura d'un conferenciant li deu produir al·lèrgia.

En canvi, sembla que li plau, anant pel món, de trobar-se amb compatriotes i amb gent d'idees clares, no prefabricades, de les ciutats que visita. Tot i el seu aire sorneguer, una mica de pagès que fuig d'estudi, la boineta bastant ridícula, el vestit vagament anacrònic, pràctic per a tot ús, és una persona summament sociable. La seva conversa resulta tan interessant com els seus articles. Si els interlocutors li inspiren confiança i es pot deixar anar, diu coses substancials, ajustades, amb un gran sentit de la realitat, les quals el seu gust per la paradoxa fa semblar més originals i atrevides. No és que sigui gaire exigent en la tria dels interlocutors. Un savi, l'especialista, sobretot, li pot semblar un bàrbar al costat d'un pescador de l'Empordà; certs personatges que pretenen ser refinats a la manera dannunziana, la gent més avorrible d'aquest món, i els pedants, els saberuts, els ensuma de lluny i li fan eriçar totes les pues. El seu capteniment, dels més senzills, el seu relativisme, l'impulsen a llevar importància a tot, començant per la seva persona i per la seva obra. Però si algú, contra qualsevol dels seus estirabots vol precisar i posar les coses al seu punt, ell reivindicarà la importància de l'humor i així, de pas, farà avinent que la seva obra només és intranscendent en aparença. Esperit esmunyedís, garneu, malavingut amb la lògica, es fa difícil d'atrapar, i en una discussió, en una polèmica, sempre troba la manera de deixar amb un pam de nas els adversaris.

Consolidada la seva fama de periodista, entre els anys 1925 i 1927 publicà els seus primers llibres: Coses vistes, Llanterna màgica, Relacions, que produïren un gran efecte. Carles Riba, ja gairebé declarat pontífex màxim, li dedicà un dels seus més substancials estudis crítics, que, tot i les naturals reserves -es trobava davant el seu més oposat temperament-, equivalia a una consagració. No tot, però, foren flors i violes. Les reaccions de la crítica periodística són d'allò més inesperades i tot sovint funestes. Manuel de Montoliu, per exemple, "ofès" pel "realisme" d'aquests llibres, es nega sistemàticament a parlar-ne. I un crític que el substituïa a "La Veu de Catalunya", referint-se a Relacions, lamentava: "Sovint el llibre d'en Pla fa pena... Sembla que l'autor hagi patit per arribar a deixatar enmig de la prosa desmanegada, directa, del seu volum unes quantes obscenitats vulgars". El qualificatiu de "desmanegat" ha estat usat sovint per definir-lo, i no és massa clar de comprendre per què. Aplicat a la prosa, ¿significa que l'autor suprimeix les falques, els elàstics, les crosses amb què s'aguanten i caminen les proses invàlides? Aplicat a la persona, encara s'entén menys: ell sempre ha sabut manegar-se, organitzar-se, navegar amb bon vent.

I qui no li retragué els "plagis"?... Ell no es prenia res de tot això a la valenta. Era famosa la seva expressió: "entre tots ho hem de fer tot". Després encara ha vingut la seva teoria sobre el partit que les literatures occidentals han tret del plagi. Sí, en efecte, la literatura, com totes les nits, és un plagi permanent i variat. I, tanmateix, tot i que amb això sembla voler justificar-se, cal reconèixer que la seva copiosa producció és, en conjunt, una de les més autèntiques i originals del país.

Com que, a les obres mencionades, hi fa aparició el narrador, els crítics divagaven sobre aquesta qüestió: " ¿l'autor és o no és novel·lista?" Encara uns quants anys més tard, en publicar un llibre sobre Madrid i amb aquest títol, en un article paternal, just Cabot reprenia el tema i li aconsellava de prendre's la literatura més seriosament i de fer novel·les. Sorprèn, perquè Cabot tenia lluc, i Madrid, a despit de les obvietats i allargassaments, és un dels llibres més satírics de l'autor, alhora que més divertit i entretingut que moltes novel·les de l'època. Ara que, de fet, és el mateix autor qui suscitava el retret. Car en més d'una ocasió havia confessat ambicionar d'escriure novel·les. En el mateix Madrid en parla, tot proclamant la seva admiració pet l'estil ple Stendhal i la fascinació que li produïa un caràcter com cl de Julien Sorel. És una admiració una mica desconcertant: ¿quina relació hi ha entre la prosa seca, exacta i precisa de Stendhal i l'estil d'un autor que es complau en el color, ni precís ni perfilat? ¿En què li pot plaure, a ell, un temperament violent i frenètic com Sorel?

Enlluernaments de joventut! La seva admiració més autèntica, sovint confessada, sempre professada, sembla ser Montaigne. Montaigne el deu haver ajudat molt a cultivar les seves innates inclinacions: el bon sentit, del qual la paradoxa és una forma desorbitada d'expressió, la moderació, el contentament interior, el gust per les coses senzilles, pel realisme i el materialisme confortables, la malfiança pels canvis polítics, a causa de les incomoditats que comporten, l'horror per la metafísica, a causa de la incertesa i angoixa que promou. Una altra admiració proclamada i practicada és la de Rabelais. Si el primer l'ajuda a tocar de peus a terra, el segon deu excitar-lo a carregar l'expressió d'espècies picants, d'adjectius graciosos i inesperats. Ja devia "imitar" aquests autors abans de llegir-los, una mica consanguini de tots dos.

¿I no hi ha també en la seva obra un eco desvalgut de l'Eclesiastès, amb una constatació de la inútil vanitat de tot? Sí, tot inútil: inútil l'esperit de sacrifici per a millorar aquesta absurda condició humana; absurd el sacrifici de la tangible realitat present pel somni informe d'una felicitat futura. ¿I no val més pactar amb els poderosos que no pas exposar-nos que ens clivellin la pell a vergassades? Que cadascú s'acontenti com pugui per a anar tirant; que culli, si li escau, sense fer-se massa il·lusions, una floreta pel camí, o que procuri, si més no, que no li tapin la seva mica de sol. ¿I qui gosarà fer-li retret d'aquesta concepció antiheroica de la vida, si la dolcesa que traspua s'emparenta tant -oh, glòria i indignitat dels catalans!- amb el nostre seny inigualat?

L'ambició d'escriure una novel·la es veié molt de temps després satisfeta. ¿No obtingué amb El carrer estret, l'any 1951, el Premi Joanot Martorell? Amb premi o sense premi, la novel·la no és el seu gènere. No s'acorda amb el seu temperament. No li agrada pas, com fan els novel·listes, cedir la paraula als personatges i permetre que vagin sols. Vol ser ell qui parli sobre els personatges. ¿No és l'home la mesura de totes les coses? Doncs ell -el seu gust, la seva sensibilitat, les seves idees- ha de ser la mesura única de tot el que escriu. Cerca, per instint, la realitat immanent de tota cosa -del que veu, coses vistes- i tracta de penetrar en els seus replecs més recòndits. Defuig, en canvi, el que és novel·lesc, fantasia, romanç. No debades ha acabat concloent que els pròlegs contenen tot el pinyol de les novel·les sense llurs inútils nimietats. Conclusió amb la qual ens descobreix el seu gust i se situa en el seu gènere.

A més dels llibres esmentats, publica, en el que podem anomenar el seu primer període, Cartes de lluny i Cartes meridionals, on el seu art de pintor -de pintor impressionista- ateny la plenitud i on, enllà de la pintura, ens ofereix tot el que la pintura malda vanament per oferir-nos: el matís canviant, el variable tremolor atmosfèric, les minves i els espurneigs de la llum, les sentors diverses, tota la gamma dels sorolls. Per tal de fer plàstica la frase, sovint no s'acontenta amb un adjectiu ni amb dos; n'acumula tres i tots tres inexactes, tots tres insòlits, tots tres fulgurants i, en conjunt, en conjunt només, magníficament definidors. I, amb Vida de Manolo, causa una nova sorpresa. Heus aquí el gran paisatgista convertit en pintor de retrats, en el més complet dels nostres retratistes literaris. Llibre original i únic, original a causa de l'original personatge que ens el descobreix, original per la manera de tractar-lo. Em penso que quan va aparèixer tothom aplaudí. Agradà especialment a Josep M. Capdevila, esperit finíssim, home fràgil i tens, demostració que un crític, per catòlic que sigui, no ha de sofrir constantment de cobriments de cor. Enyorat Capdevila, avui immergit, perdut -però no per a tothom- en la dolcesa metzinosa del tròpic.

Encara, una mica abans o una mica després, publicà Viatge a Catalunya, títol abusiu -però ¿de què no abusarà sempre el nostre autor?-, ja que es tracta només d'un viatge pel Rosselló i per l'Empordà. Tant se val. L'home és molt ben situat en el seu paisatge, en el seu ambient. I, en els caràcters d'aquest llibre, l'autor es retroba ell mateix. Car porta l'Empordà a la sang, n'és un dels més autèntics productes. Exagerat, pintoresc, irònic, mofaire, enamorat de la terra i del mar, sensual, egòlatra, hom se'l pot imaginar com un d'aquests plagues del país, anant de taverna en taverna, tastant tots els vins, xerrant per les butxaques, imaginatius i socràtics, que finalment, embadalits, somiosos, acaben adormint-se de cara als estels, estenallats damunt la sorra d'una platja. Per a ell sembla haver-se escrit allò de roda el món i torna al born. I el born, per a ell, és l'Empordà. D'un altre escriptor, Pío Baroja, amb qui antany li trobaven certes semblances, deien que si un dia, anant amb avió, buscava, per aterrar, un país que ell mai no hagués ofès amb els seus sarcasmes, no podria trobar-lo. El nostre autor, en canvi, més càustic que Baroja, sí que el trobaria. Allà en el seu Empordà adorat, sempre l'espera, per als seus retorns, un raconet tranquil on gomboldar-se, voltat de vinya i mar. En l'endemig, una secreta admiració pels homes constructius, com el senyor Cambó, per exemple, l'havia de portar molt lluny. De moment, l'any 1931, el portà a fer de corresponsal de "La Veu de Catalunya" a Madrid. Entràvem ja en un període turbulent. A l'horitzó apareixien signes indesxifrables de mutacions i grans trasbalsos. Madrid, però, era encara la ciutat alegre i confiada. Ell hi conegué les més importants personalitats del país, les tractà de la vora. Fou per al seu diari un corresponsal eficient. Havia canviat una ideologia política per una política de realitats. Els temps fomentaven aquests canvis. Un dia, ja proclamada la República, quan Lerroux va ser nomenat President del Consell de Ministres, ell l'esperava amb altres repòrters a la sortida del palau. Li cridà: "Don Alejandro, acuérdese de mí! " I "don Alejandro" se'n recordà: el designà Inspector d'Instrucció Pública d'una important capital de província. Malgrat els èxits, de Catalunya estant aquest període madrileny semblava per a ell dels més estèrils. Hom el donava per un escriptor totalment liquidat. Hom el pintava perdent el temps a la terrassa del Palace Hotel, xerra que xerra, o solitari a la vora d'una ampolla de conyac. Com canvien els temps!

Amb tot això publicà una obra copiosa amb molta documentació: Cambó, materials per a una història d'aquests últims anys. Si no hagués estat per Manuel de Montoliu, l'obra hauria passat gairebé desapercebuda. Fins feia poc, Montoliu no havia cessat d'adreçar-li aquells famosos "batallons de silenci" en formació d'atac. Però el nom màgic i dringant de Cambó va commoure Montoliu i, de sobte, llançà totes les campanes al vol. Absolgué l'autor de Relacions del seu immoderat realisme i el convertí en un pur esteta del llenguatge. Segurament no n'hi havia per a tant. Segons Just Cabot, Cambó és un dels llibres més mal escrits del seu autor. Sempre que l'autor perd el contacte amb la realitat i que s'endinsa en els dominis de la història o de la imaginació, minva la seva qualitat. Però val més que no parlem d'històries.

Entretant, per al nostre autor venia un llarg període de silenci. De primer, els seus rastres es van fer misteriosos, després s'esvaïren. És un període que restarà impenetrable si ell no l'aclareix. A les pàgines de "Destino" reapareix la seva signatura a Barcelona. Escriu al principi sota la divisa camboniana: "De primer el més important és viure". Recorda que ell ha tingut sota tots els règims la modesta inspiració de no anar mai a la presó. I, com un jugador de ruleta que apostés alhora al roig i al negre, tracta d'eixamplar el magre marge de les possibilitats periodístiques i de situar-se en una avantatjosa situació d'escriptor independent. No triga a reprendre la publicació de llibres. Cristal·litzada per la seva personalitat literària, el que escriurà en aquest darrer període és una reiteració, una ampliació, àdhuc una operació de les seves modalitats anteriors. Esdevingut el més fecund dels escriptors catalans actuals, van sortint així de la seva ploma els gruixuts volums de les guies de la Costa Brava i de les Illes, i els petits volums de la més diversa i difícil classificació: Un senyor de Barcelona, Girona, Cadaqués, Els pagesos, El pintor Joaquim Mir, Russinyol, les sèries desiguals però valuosíssimes dels Homenots. I tants d'altres! Índex de l'èxit és la reedició dels primers llibres. Indirectament, contribueix a la represa de les activitats editorials catalanes convertides en negoci florent. Escriu amb presses, com si l'empenyés la temença de no donar cim a la seva obra. I tot i oblidar així que la qualitat és més important que la quantitat, la seva producció és la més sòlida aportació, en els temps moderns, a la coneixença del país i dels seus homes.

És, sens dubte, el més llegit dels escriptors catalans, ho és àdhuc a l'exili, encara que a l'exili té mala premsa. En un país d'Amèrica succeïa això. Algú havia muntat una perita parada de llibres; amb més esperit esportiu que comercial, a fi d'augmentar les vendes, feia a favor dels clients tot el descompte de llibreter. Així i tot no en venia gaires. D'ell, sí; d'ell venia tots els exemplars de cada títol que li anaven arribant. Un dels clients, sempre que veia exposats llibres d'aquest autor, protestava indignat: "¿Com goseu?...." I, acabades les invectives, deia, indefectiblement "Bé, us el compro. Vull veure què diu aquest gran..." No puc escriure ni subscriure el final de la frase. L'escena es repetia cada vegada que arribava un nou llibre d'aquest autor. I sempre el client n'adquiria un exemplar.

Tot això és anecdòtic, no gens categòric. El que és categòric és que l'autor, ja fa uns quants anys, traçats els seus plans, es proposava d'escriure una summa No sé si de seixanta o setanta volums. Hom li féu observar que eren molts llibres, si a més teníem en compte les seves múltiples col·laboracions. "Voleu dir! -exclamà-. A Palafrugell no faig res més que escriure tot el dia. Em sembla que, per pocs anys més que visqui, ho puc acabar."

Esperit divers, contradictori! Alhora transhumant i nòmada, cosmopolita i lligat al terròs. Hom se'l vol imaginar vagarívol, i és un treballador acarnissat. Hom el té per un sibarita, amant del confort, i mena una vida ascètica, lliurat a la seva obra. Sento una veu que protesta: "El pollastre amb llagosta, els arrossets, els vins triats..." Tot plegat literatura! ¿És que ha fet mai alguna cosa més que literatura? L'hem vist menjar, i menja sense gana, més preocupat de la conversa que del nodriment. L'hem vist beure, àdhuc amb certa abundància, però sense cap mena de preocupació pes les begudes, alternant conyac i vi de taula, només com qui tira llenya al foc de la conversa. Moralista cínic, certament. Realista i escèptic, guaitant d'on ve el vent abans de fer-se a la vela, molt d'acord. I amb tot això, ¿ d'on li prové, per a persistir, obstinat en la seva tasca, aquesta fe en una llengua que d'altres, més conseqüents, ja han donat per morta; aquesta fe que el lliga amb els destins d'un poble que d'altres, més realistes que ell, creuen amb l'horitzó barrat?

Si n'és, de difícil, de comprendre un home, un home tot sencer!

Abans d'ara (Aymà, 1966)

A l'índex