 |
|
EL PRIMER ARTISTA QUE EN LA MEVA VIDA VAIG
CONÈIXER es deia Joan Baptista
Coromina, era de la Bisbal i dirigia l'Escola d'Arts i Oficis de
Palafrugell.
Feia
molts anys que en la meva població natal no n'hi havia hagut
cap, i si algun n'hi hagué passà completament
desapercebut. És molt possible que aquest fos l'origen de
l'efecte que Coromina produí a Palafrugell. Hi
arribà a tenir una popularitat extraordinària i
tothom l'estimà moltíssim.
Una
vegada hagué pres possessió del
càrrec, llogà una habitació al carrer
del Sol, en la proximitat de l'estació del tren, cosa que li
convenia perquè, els seus constants viatges entre
Palafrugell i la Bisbal, fins que no tingué una motocicleta,
els féu en tren. La seva dispesera fou la cèlebre
senyora Rosalia. Avui hi ha ben poca gent que sàpiga qui fou
la senyora Rosalia, però això no vol pas dir que
en el meu temps no fos cèlebre. Era una senyora extremament
curiosa en el sentit que tenia un esperit que tendia a la
coincidència, dominat per una autèntica
passió per a assentir, per a donar la conformitat al que li
deien. En la conversa, les seves frases me, corrents eren aquestes:
"Jo també hi pensava...", o "Aquest era justament el meu
pensament...", o "Era el que deia fa un moment"
La senyora Rosalia era un esperit simfònic, corroborant i
adhesiu.
La senyora Rosalia era molt bona dona. Tenia una cara rodona i
plàcida, amb un sotabarba molsut i rosat, una mirada
pacífica i tranquil·la. Era una persona,
però, que oferia una sorpresa. Si per la naturalesa del seu
esperit tendia a la coincidència sistemàtica, era
una mica capriciosa pel que feia referència a la seva
pròpia perruqueria. Era notòriament donada a les
pentinadores modestes, però amb un punt de fantasia. Malgrat
ser una persona de més de quaranta anys, vídua i
de cintura una mica espessa, portava un monyo grisenc alt i complicat i
sobre el front un gran tupè pompós i desvergonyit
com una onada en miniatura convertida en ondulació
capil·lar. Coses de la vida !
La senyora Rosalia féu un gran efecte a Coromina, i al
cafè solia explicar, amb reiteració, les
característiques de la seva dispesera. La seva
tendència a la corroboració havia estat, per a
ell, una cosa inoïda. Un dia Gori, que no demostrà
tenir gaire paciència per les repeticions, li
preguntà
–¿Considereu que la senyora Rosalia tindria
també un pensament adhesiu si com a dispesera
deixéssiu de pagar-la?
Coromina era un home petit, les cames una mica entre
parèntesis, la pell bruna, el pèl molt fort, una
gesticulació fenomenal, una mobilitat de faccions extrema,
els ulls molts vius. Tenia una mirada molt diversa: de vegades oliosa i
com perfumada, altres de pedra fosca i dura. El dibuix de les seves
faccions era d'un meridionalisme perfecte: tenia els llavis i els
pòmuls admirables, el clatell i la línia del cap
finíssims, el front treballat i ample, els
cartílags del nas i la barbeta i les orelles que semblaven
fets expressos. A Girona havia portat barba, els cabells llargs i
xalina. Quan el vaig conèixer ja havia prescindit d'aquests
estigmes de la cristologia artístico-literària.
Llavors les noies els volien afaitats, de cabells ben tallats i lluents.
Tomàs Gallart, un conciutadà espigat i elegant,
una mica teatral, d'una ironia corregida per una salut
magnífica, interpretava Coromina a través de les
seves migrades proporcions. Era un home petit. Era un home petit que
volia ser tingut, és clar, per un home gran. Llavors, aquell
cercle de Palafrugell era molt donat a l'alcohol. Coromina
volgué fer com els altres, i no crec pas que aquest fet
contribuís a allargar-li la vida.
Era un home petit certament, però era un home molt guapo.
Al seu costat, al cafè, els amics semblaven tenir una cara
en formació, sense estil, de pòmuls incorrectes
passablement estranys i absolutament grotescos.
A mi em semblà comprendre la gran admiració que
Coromina tingué per la senyora Rosalia. Ella era una persona
simfònica i permanentment adherida. El director de l'escola
era, en canvi, un personatge personal i melòdic que no havia
estat mai conforme amb res que se li hagués presentat al
davant. Era un discrepant, un lluitador, un aferrissat contraopinant. A
la ciutat de la Bisbal, el seu poble natal, havia reaccionat contra un
tipicisme, un empordanesisme i un senyoritisme agraris i oficials,
prims i superficials però aparatosos, i havia exaltat la
comprensió, el treball manual i la complexitat. A Girona,
havia malparlat del provincianisme i la falsa normalitat imposada per
tradicions caduques i ràncies, i, amb Montsalvatge sobretot,
defensà una moral menys hipòcrita, més
clara i més humana per tal de fer que el clima espiritual de
la vella ciutat es desclogués amb més candor i
amb més elegància. A Palafrugell, no
estigué mai conforme amb les vaguetats d'un romanticisme i
una acràcia ressagats i arcaics i defensà la
necessitat d'un ordre positiu i real. Potser la paraula que
pronuncià més sovint en el curs d'aquells anys
fou Ia paraula "feina". La feina! -això era el que li
agradava. A la població, la paraula caigué
malament, i la gent, després de gratar-se una mica l'orella,
el considerà un dement simpàtic. Però
la raó li sobrava. Per altra part, cultivà
l'amistat amb gran delicadesa. Fou un conversador agradable. Sempre
estava content : semblava una font que rajava.
Llavors, els intel·lectuals lluitaven. Però,
és clar, arribava un moment que es cansaven. Quan Coromina
arribà a la població la seva fatiga era molt
visible. Havia discrepat massa. Per això, quan es
trobà davant la senyora Rosalia quedà
absolutament estupefacte. Una senyora que estava d'acord amb tot ! Era
una meravella insospitada. Una meravella una mica caricaturesca,
però que el reposava.
Quan fou nomenat director de l'escola, Coromina era un artista que
tenia ja l'obsessió dels diners i de les coses materials.
Amb la casa Butsems de Barcelona i els Massó de Girona,
havia construït la primera factoria de ceràmica
industrial establerta a la Bisbal. Per a la ceràmica, la
terra de la nostra adorable capital és una meravella.
L'acció de Coromina fou l'inici de negocis que posteriorment
foren considerables. Llavors ja se li notava el sentit de disciplina
social, d'equilibri i de normalitat. Els seus rampells d'artista cada
dia eren més espaiats. Es tornava contundent i, si convenia,
sabia manar. De la seva estada a Girona i dels seus contactes amb els
bohemis de casa bona que hi havia tractat no li quedava més
que un lleuger retoc d'anticlericalisme que se li anava esvaint cada
dia que passava. Arribà un moment que aquest retoc fou
imperceptible, i llavors ja pogué anar a viure perfectament
a la Bisbal. Esdevingué un bisbalenc il·lustre i
considerable.
Jo tenia llavors molt pocs anys -potser encara no en tenia vint. Vaig
viure aquesta crisi directament. Déu meu, quins canvis! Tots
tenim, com Coromina, el nostre la Bisbal en perspectiva. Jo em demanava
tenir una il·lusió, una
il·lusió forta en aquest país,
zté alguna possibilitat? Només existeix la dels
diners. No som pas fets per l'ordit de les passions
basàltiques -encara que de vegades 1'arrauxament ens encegui
d'una manera esbojarrada. Les lectures, la cuina, la vida, tendeixen a
convertir-nos en pasta de melindro. Les dones fan el mateix efecte.
Tendim a una mediocritat benestant, grisenca i incommovible.
En el llindar mateix de la riquesa -molt jove -, Coromina es
morí de la manera més impressionant.
I així, si ell fou el primer artista que vaig
conèixer, fou també el primer artista a qui vaig
veure penjar els hàbits per dedicar-se a la
indústria... i el primer artista que vaig veure morir.
[ Retrats de passaport, 1946 ]
Torna
A l'índex