Records
de la penya de l'Ateneu

QUAN BAROJA VENIA A BARCELONA, no deixava mai de passar per la penya de l'Ateneu; de vegades –quan no tenia res urgent a fer– hi passava llargues estones. Jo l'hi vaig trobar alguna vegada i vaig tenir ocasió de veure com es manifestava. Baroja tenia una gran personalitat, que una vegada conegut i tractat s'accentuava.

A Barcelona, hi devia conèixer algunes persones,  però hi tenia sobretot dos grans  amics i admiradors: Josep Maria Roviralta i Rafael Moragues –Moraguetes. Aquests dos senyors l'admiraven sobretot pel seu anticlericalisme recalcitrant. A la penya, hi tenia amics de molts anys enrera, persones que havia conegut a Madrid com ara Francesc Pujols i Josep Maria Junoy. La penya era un organisme absolutament infeudat a les formes intel·lectuals europees –sobretot franceses– i que tenia una idea molt vaga de les coses de Madrid. Les persones de la penya que tenien una certa edat consideraven que Baroja era un home important, un membre molt destacat de la generació del 98, però no crec que haguessin llegit mai seriosament un qualsevol volum de Baroja. Entre els joves –Josep Maria de Sagarra, Lluís Llimona, Duran Reynals, etc.– era, en canvi, molt estimat per raons estrictament literàries, per la grisor del seu estil sense petulància i per l'enorme retrat que havia fet de la vida espanyola del seu temps, que, realment, no té rival –al meu modest entendre, és clar. Eugeni d'Ors considerava que Baroja era un pur i simple salvatge. Si Ors era a la penya i hi entrava Baroja, Xènius inventava un qualsevol pretext per a anar-se'n.

Baroja tenia una idea molt vaga de les coses de Catalunya. Semblaven interessar-li alguns grans personatges de la història vuitcentista, com el general Van Halen o de la primera guerra civil –com el general Cabrera. I, naturalment, els anarquistes, que considerava les formes més delirants i arriscades de l'individualisme peninsular. Un bon dia digué a la penya que tenia una gran admiració per Maragall. Afegí que quan escriuria les memòries faria de Maragall i de la conversa que hi tingué a Madrid a primers de segle, una relació objectiva i entusiasta. Afegí que Maragall li havia fet una gran impressió... Mentre parlava d'aquesta manera, es produí a la reunió un silenci sepulcral. Quan Baroja hagué marxat, alguns concurrents posaren en dubte el que havia dit sobre Maragall. Pujols –que sabia moltes coses del poeta– hagué de posar les coses al seu lloc. Maragall i Baroja es trobaren un dia a Madrid, el 1903. Parlaren. Estigueren d'acord en tot. Estigueren primer d'acord que les coses d'Espanya anaven molt malament. Després, que el millor poeta del moment era Verlaine. Després, encara, que l'últim poeta de la llengua castellana era Bécquer –i que aquest poeta era molt millor que Darío. Davant les precisions de Pujols, tothom callà. Només un concurrent digué que tot el portava a dubtar que Baroja hagués llegit mai una sola ratlla de Maragall. Afegí que l'admiració de Baroja per Maragall havia estat suggerida i fonamentada en el novel·lista per Azorín, gran amic de Baroja i admirador entusiasta i profund de Maragall. Aquests dos fets són inqüestionables. Davant les afirmacions d'aquell senyor, Pujols no digué ni una sola paraula, per creure, probablement, que la qüestió plantejada pel concurrent no tenia res a veure amb la inicial.

Era l'època que Baroja escrivia les seves novel·les històriques del segle passat –les «Memorias de un hombre de acción»–, que són molt millors que les de Pérez Galdós. Venia a documentar-se. Anava molt a les llibreries de vell. Coneixia molt bé les de Madrid. Les de Barcelona, menys, però n'arribà a conèixer algunes. Buscava primordialment documents relacionats amb el vuitcentisme polític i sobretot els relacionats amb les violències de les guerres civils. Els retrats dels personatges que per una o altra raó foren cèlebres, els apreciava en gran manera. Aquesta iconografia li servia per a elaborar els seus retrats literaris, que en general són molt bons. Baroja és un gran retratista –com és un gran paisatgista. Per a arribar a algun resultat, en aquestes qüestions, s'ha de formar part del món de la cultura –s'han de tenir idees generals– cosa que Pérez Galdós no aconseguí mai, malgrat ser un ideòleg republicà. Pujols li digué que tractés de posar-se en contacte amb l'obra periodística de Mañé i Flaquer, sobretot dels retrats que conté –en la col·lecció del «Diario de Barcelona». El novel·lista li preguntà si el «Diario» era gaire catòlic, Pujols li replicà que el «Brusi» era un diari catòlic com ho pot ser qualsevol diari, però que donava la casualitat que la seva col·lecció contenia l'obra del senyor Mañé i Flaquer, excepcional observador del seu temps i admirat, en aquest sentit, per Maragall. Vaig veure que davant aquests fets arronsava les espatlles amb la displicència típica –del fanàtic d'una i altra banda– peninsular. No sé pas si s'acostà als innombrables volums de la col·lecció del «Brusi» que es troben a la biblioteca de l'Ateneu. Cal reconèixer, en tot cas, que hauria estat una feina incòmoda. Baroja no venia pas a Barcelona per escriure: venia a proveir-se de documentació, traslladar-la a casa seva (a Vera de Bidasoa o a Madrid) i elaborar, tranquil·lament, al seu despatx, la seva literatura. Vull precisar el que acabo d'escriure sobre el fanatisme de Baroja. Baroja no fou –si s'exceptua la qüestió clerical– ni un fanàtic sistemàtic, ni un esplendorós fanàtic indígena peninsular. Reconegué la importància decisiva de la ciència i en moltes coses fou un autèntic liberal, comprensiu i obert. Però en moltes altres fou un fanàtic diríem suau: fou un misogin per vanitat insatisfeta, un admirador de la violència peninsular, un home ple de prejudicis capriciosos i inexplicables.

Un dia, el senyor Camps Margarit em digué:

–Jo he tractat de tenir una posa una mica inflada i d'esquena vertical, com sol succeir, en aquest país, a les persones que no tenim gaire alçada. Però ningú no s'ho prengué mai seriosament. En canvi, Baroja ha agafat posa de l'home que no en té i tothom s'ho creu...

És una observació molt curiosa, d'un candor remarcable. Baroja feia sempre un esforç per donar a entendre que era un home perfectament natural, sense la més lleu afectació, sense la mínima influència d'un qualsevol ambient de tendència separativa; parlava planament, amb una visible tendència cap a la vulgaritat literària, tractant de donar a les coses el seu valor real –que moltes vegades no era el valor real, sinó el que ell li donava. Vestia d'una manera absolutament insignificant: solia portar boina, abric i bufanda i unes sabates d'un enllustrat precari. Més aviat era un home d'estatura regular –tirant a baix. Tenia els ulls d'una presència molt remarcable. Era el més acusat que tenia a la cara. Quan feia el sarcàstic, li sortien uns ulls que semblaven italians; quan feia el líric, se li tornaven nòrdics, plàcids i d'un escepticisme melangiós il·limitat. Per la seva presentació i el seu llenguatge era molt diferent de les persones que pel fet de respirar són d'una completa naturalitat, com els pagesos i la gent de mar. No és pas que tractés d'imitar-los: tenia prou bon gust per a eliminar de la seva presentació un qualsevol element folklòric grotesc i irrisori, que així hauria resultat si els hagués imitats. El que en tot cas tenia era la permanent mania que no el prenguessin per un literat en el sentit corrent de la paraula –per un literat que en aquells moments portava publicats una quarantena de volums, al meu entendre d'un interès absolutament inqüestionable. En aquest punt, de vegades agafava un aspecte com si es volgués fer perdonar –l'aspecte d'arrauliment que agafen els parents pobres, a la vora del foc, a l'hivern, sota la xemeneia, en les pintures holandeses de caràcter. I era potser en aquest punt en què es veia la posa de no tenir posa adoptada per Baroja i observada per Camps.

Baroja, que en trobar-se en un ambient hostil o simplement desconegut era molt discret –discret fins al mutisme–, era en ambients més fàcils molt loquaç, i quan eren favorables no callava mai. La penya de l'Ateneu fou un d'aquests ambients, s'hi trobava bé, hi era respectat, s'hi manifestava amb tota llibertat, i les discussions que produïen els seus estirabots –que també en deia i de vegades eren fantasiosos i descomunals– produïen converses molt manejables. Jo pensava, davant aquelles agradables maneres de passar l'estona amb l'espectacle que produïen Azorín i Baroja, passejant pel carrer d'Alcalà, a Madrid. Azorín no deia mai res, feia l'efecte d'un estaquirot mut, que era l'home que parlava menys d'aquella ciutat tan verbal. Baroja, en canvi, no parava mai d'enraonar. Eren simples monòlegs. Azorín l'escoltava amb un aire que semblava distant, de vegades deixava caure una vaga paraula... A l'Ateneu, era tot el contrari. La conversa general amb el novel·lista es mantenia en un terreny d'afecte i de cordialitat, fins i tot quan, i potser a causa de la seva mateixa madrilenyització, les engegava sense engaltar i a si l'encerto l'endevino... Baroja semblava de la casa, i tot el que pogués dir no produïa cap estrall. La gent semblava molt curada d'espants i li agradava riure. Després, amb el que escrivia –que era generalment en contra–– passava igual. Les relacions de la penya de l'Ateneu amb Baroja són un dels aspectes de convivència més reals que en aquest país he pogut presenciar.

El senyor Ramiro de Maeztu també concorregué molt a la reunió. En els anys posteriors a la guerra del 14, fins a la dictadura de Primo de Rivera, es pot dir que vingué cada hivern. Foren anys molt dolents: els de la lluita entre el Sindicat Únic i la Patronal, trobant-se el país sense cap autoritat realment social –anys que han quedat fixats d'una manera fatídica amb les paraules: «quan mataven pels carrers». Maeztu tingué una gran curiositat per aquesta qüestió i passà a Barcelona llargues temporades per observar-la. La considerava el paradigma de la situació general. A part les col·laboracions que tenia en la premsa peninsular, Maeztu era una de les firmes més llegides en un gran diari de Buenos Aires. No crec pas que escrivís mai res de la situació de Barcelona en els diaris peninsulars: en canvi, escriví copiosament per a l'Argentina. Sempre que el vaig veure a la penya em semblà un home extremament preocupat. Aquella situació l'engavanyava i l'entristia. Habituat a viure en països on l'ordre públic era considerat de necessitat vital i la llei era sagrada, l'espectacle que tenia al davant li produïa l'obsessió de les coses elementals però inexplicables. Es trobava en un estat de perplexitat dolorosa i inaferrable. Era un home alt i musculat, de pell morena i cabell negre, d'aspecte gran i seriós, vestit de blau, correctíssim, de faccions una mica estirades, severes, per no dir una mica tètriques. No tenia pas la vivacitat habitual del periodista: el seu aspecte era d'una gran calma exterior. Escoltava amb gran atenció les discussions que sobre el panorama general es produïen a la penya –discussions aspres, exacerbades per la gran documentació de què hom podia disposar aportada pels periodistes i tota classe d'elements interessats. De vegades algun dels seus amics li demanava que exposés la seva opinió, i llavors parlava. Ho feia en un llenguatge obscur i complicat, en un to més aviat grandiloqüent, sense concretar mai, tirant sempre devers la sociologia genèrica, amb la intenció (almenys a mi m'ho semblà) de no fer-se entendre gaire. Es veia clar que els qui l'havien invitat a parlar li havien fet un flac servei. Quan a les cinc quarts de sis abandonava el local, Pujols solia dir:

–L'he entès molt poc, gairebé gens... El poc que m'ha estat possible de comprendre m'ha semblat absolutament banal...

Maeztu tingué a la penya, en el curs dels hiverns successius que hi assistí, la catalogació d'un home d esquerra, molt afectat per la sociologia progressista del moment. Era la seva història periodística, la de corresponsal a Londres durant tants anys; era considerat un periodista d'esquerra –exactament un periodista seriós i profund d'esquerra, amb una disposició personal per a l'observació sociològica. Tot això que acabo d'escriure fou exactament cert els primers anys de la seva estada a Barcelona. Després...

Un dia vaig sentir la conversa de l'advocat Enric Jardí i del periodista Màrius Aguilar sobre Maeztu –tots dos li eren molt amics– que transcric literalment.

Jardí: Maeztu està evolucionant i és gairebé segur que donarà una gran sorpresa...

Aguilar: En quin sentit? Jo el considero un home d'esquerra de pedra picada, incommovible.

J.: Voleu dir? Aquesta situació de Barcelona l'horroritza, la considera una immensa desgràcia, una cosa de país d'ínfima categoria. Em penso que ens trobem davant un Maeztu molt diferent.

A.: No us entenc. Quina sorpresa voleu que es produeixi? És impensable que Maeztu es jugui una posició que li ha costat tants anys d'obtenir. Heu parlat amb Maeztu?

J.: Sí. Hi he parlat. Us puc assegurar que la sorpresa ha estat de sentit contrari del que suposeu.

A.: Sempre tan mal informat, amic Jardí...

J.: Què hi voleu fer? Ara, marxa a Madrid. M'ha dit que se'n va amb les mans al cap, angoixat, preocupadíssim, hambriento de autoridad, literalment. No rigueu...

Quan Aguilar sentí el «no rigueu», féu una riallada estentòria i teatral.

–Ja podeu ben riure... –digué Jardí mirant-lo fixament.

Al cap de molt pocs mesos es produïa el cop d'Estat de Primo de Rivera, iniciat a Barcelona, com tothom sap. La violència social mútua acabà ràpidament i automàticament. S'acabà la mortaldat dels carrers. Poc després, les institucions regionals queien per terra sense haver tingut art ni part en la situació d'aquell temps. Poc temps després, el senyor Maeztu, el periodista de pedra picada, d'una esquerra incommovible (segons l'havia qualificat Aguilar, sempre tan mal informat), fou nomenat, pel dictador, ambaixador a l'Argentina. La situació de Barcelona d'aquells anys somogué Maeztu de tal manera, que, a conseqüència d'aquells formidables i en general ignoradíssims esdeveniments, es convertí no pas en un intel·lectual de dreta, sinó en un agent ultranacionalista, addicte a la historicitat oficial –al xovinisme. La Hispanidad encara cueja...

Recordo tots aquests petits –en definitiva– esdeveniments, no per res: simplement per recordar que la situació a què al·ludeixo, la situació de Barcelona, fou el factor determinant de la transformació de Maeztu, l'esdeveniment més gran de la seva vida, i que la penya de l'Ateneu fou el lloc on pogué ser registrada aquesta crisi personal de tanta transcendència. Anys després, en plena Dictadura, Aguilar digué a la reunió que considerava Maeztu un trànsfuga grotesc i inconsistent. Davant aquestes paraules, Pujols posà els ulls sobre Aguilar amb una ferocitat de hiena. No digué res. Aguilar deixà d'enraonar i al cap de poc abandonà el local. Ja no en parlà mai més.

També recordo haver vist a la penya diversos intel·lectuals francesos –grans intel·lectuals, si hem de judicar les coses per la propaganda de què anaven precedits i del crèdit que hom els concedia. Un d'ells fou Jules Romains, Farigoule de nom de casa; també em sembla haver-hi vist André Maurois, que es deia Hertzog, i d'altres. Eren persones fora del corrent, extraordinàries, en el sentit que només parlaven d'ells, de la seva obra, dels llibres que havien escrit, de la influència i la situació que tenien, que sempre, com és natural, eren decisives. Eren, a més, persones fabuloses perquè tenien una facilitat impressionant per a fer articles, assaigs, llibres, novel·les, biografies, discursos i conferències. Sempre ho feien admirablement. No erraven mai bola. A Barcelona, venien a fer el conférencier. Eren de la propaganda francesa a l'estranger. Escrivien, a més, unes cartes impecables, decisives, perfectes. També passà per la penya Paul Valéry. Aquest senyor era una altra cosa. No hi ha res més avorrit que els intel·lectuals. N'hi ha molt pocs que es mantenen, passi el que passi, en el pur terreny de les idees. El que pretenen és lligar-se amb la societat del seu temps. Els de dreta no fan més que repetir –de vegades tenen memòria– els tòpics de la dreta. Els d'esquerra repeteixen inacabablement els tòpics de l'esquerra. Produeixen unes llaunes asfixiants. El seu sistema mental és fictici. Per esperit de clan, minimitzen el que té importància i pistonegen la pura inanitat, si els convé. Són dúctils, plàstics i crematístics. Valéry tenia una gran personalitat. Era ateu, escèptic, patriòtic, conservador, reaccionari, militarista, partidari de tot Govern constituït –mentre fos constituït. «Quand j'étais anti-dreyfusard...» se li escapà una tarda de dir enmig de la sorpresa general de la penya. El militarisme era per ell l'essència de tota societat possible. Però aquestes tendències eren simples coloraines externes. Valéry era un esperit de gran profunditat i tenia una capacitat expressiva del coneixement no vulgar, de l'antitòpic popular, d'arrel generalment científica, com no ho he vist en cap altra persona del meu temps. Feia un efecte enlluernador. Feia l'efecte que la seva intel·ligència no tenia pesantor, que era aguda i lleugeríssima. Aquesta intel·ligència li sobreeixia d'un cos que més aviat semblava desencarnat, precari i magre. La penya destacà el poeta minoritari i advocat de Dret Marítim, Solé de Sojo, com a cicerone de Valéry. Divagaren pel país. Anaren a Montserrat, etcètera. És llàstima que Solé, que tenia una escriptura exigent i difícil, no hagués escrit res d'aquests contactes. El gran amic de Valéry en aquest país fou Joan Estelrich.

QUIM BORRALLERAS anava a estiuejar a Prats de Lluçanès. Un dia, Màrius Aguilar el pujà a veure. Quim li féu els honors del poble i dels seus voltants. Una tarda anaren a passeig –un passeig llarg, que per a Aguilar, habituat a la ciutat, fou una mica fatigós. Com que era l'hora de berenar, Quim cregué que per reposar podrien entrar en una casa de pagès.

–No voleu pas menjar o beure res? –li demanà Quim.

–Home, sí! –digué Aguilar-. Podríem prendre una tassa de te.

Davant aquesta proposició, Borralleras quedà astorat. Se'l mirà de dalt a baix. A Barcelona, el nombre de persones, llevat dels estrangers, que llavors prenien el te era escassíssim. Era segur que Aguilar no n'havia pres mai. Demanar una tassa de te en una masia allunyada, de Prats de Lluçanès, era una delirant fantasia, una absoluta falta de coneixement. Però Aguilar era així, un desgavell.

Aquesta anècdota contribuí que Aguilar perdés consideració davant de Quim. Afegida al fet que Aguilar menjava els ous ferrats amb ganivet i forquilla (fet cert), contribuí que Quim el considerés un taral·lirot sense remei.

Aguilar sempre fou un home de dones. Havia tingut moltes amigues, successives famílies, de vegades simultànies. Amb el barret d'ales amples, el bigoti altisonant i la seva fraseologia grandiloqüent, era un home que en aquest punt, i malgrat el seu mal gust intrínsec, feia el que volia. De vegades apareixia a la Biblioteca de la casa una o altra senyora d'una edat més aviat granada: era gairebé segur que era una persona que aspirava a les gràcies de Màrius Aguilar. En algunes ocasions aquesta senyora s'havia encarat amb l'amiga anterior, cosa que havia originat la batussa corresponent. Encara em sembla que veig Xènius afectat per una d'aquestes batusses femenines dient a la Biblioteca amb la seva veu sibil·lina, una veu de dents tancades:

–Aquestes senyores pertorben la vida acadèmica... Són intolerables!

Així com l'humorista i enfardador Camps Margarit tenia la pretensió, abans de casar-se, de provocar sentiments amorosos en senyoretes de poca edat –en menors, per dir-ho ràpid–, Aguilar sostenia que la seva persona suscitava aquesta classe de sentiments en senyores cultivades.

–En les dones –solia dir el cèlebre periodista– la cultura és indispensable.

Eren afirmacions, però, que no tingueren mai un fonament sòlid. Les menors de Camps Margarit sempre foren suposades senyores, en general d'una quarantena d'anys –que les seves il·lusions poètiques rejovenien amb una facilitat miraculosa. La cultura de les persones que s'acostaven a Aguilar era, també, una pura il·lusió del seu esperit. Per a Quim Borralleras, el fet era axiomàtic. Solia dir, displicent i sarcàstic:

–D'un home que talla els ous ferrats amb ganivet i que demana un te en una casa de pagès del Lluçanès, què en voleu esperar? Qui voleu que se li acosti? No siguem tan càndids!

[Notes disperses]

RECORDS DE L'ATENEU

Als baixos de l'edifici hi havia la perruqueria, que era considerada excel·lent, sobretot per la presència del dependent Tutusaus, un xicot baixet, ros, calb, humit i lluent, gran dependent de perruqueria, simpàtic i obert. En ateneistes de barba delicada –com mossèn Riber, Pujols, l'advocat Pinilla, Solé de Sojo, etc.– havia fet vertaderes filigranes de navalla. Caps difícils de resoldre com el del senyor Pere Rahola sortien de la perruqueria fets una meravella –un cap per a posar en un aparador de gran luxe burgès.

Sabia fer el ramené d'una manera perfecta. Pujols solia dir que Tutusaus era el Verlaine de la barba i del clatell. Per a arribar al corredor a través del qual s'accedia a la penya del doctor Borralleras s'havia de passar per davant de la porta de la secretaria. Si la porta era oberta, se sentia de vegades que un home hi bufava a dins: era el secretari, el senyor Miquel dels Sants Oliver: tan gris, d'aspecte tan melangiós, sempre una mica entresuat pel seu bufar tan permanent.

A la tertúlia, l'advocat Enric Jardí feia grans esforços per semblar intel·ligent, però el curiós és que ho era realment. Era extremament intel·ligent. De jove, havia estat d'esquerra, i Prat de la Riba l'havia enviat a estudiar pedagogia a la Universitat lliure de Brussel·les. Quan el vaig conèixer era molt reaccionari. És l'home que he conegut –a part de Maurras– que he sentit raonar amb més complexitat i finesa el reaccionarisme. Tenia una gran cultura filosòfica i sempre em semblà que tenia més simpatia –relativa– per Pujols que per Xènius.

El doctor Dalí, germà del notari de Figueres, pesava 135 quilos. Era metge municipal. Un d'aquells homes que només estan bé quan seuen sobre dues cadires. L'única cosa que l'interessava eren els afers culinaris. Quan alguna cosa dita per Pujols o per Camps Margarit li feia gràcia tenia una manera de riure tan histèrica, alternada amb singlots i d'aturada tan difícil, que molts d'aquests seus atacs d'hilaritat esdevenien perillosos i semblava que acabarien malament. Li'n vaig veure tenir tres o quatre d'aquest caràcter i no podria explicar com se'n sortí. Mentre anava rient, la tertúlia s'anava tornant trista i s'allargava la cara dels assistents. Una situació que portada al teatre hauria estat d'efectes infal·libles. Camps Margarit es casà tard i amb persona de l'edat corresponent a la seva. Tornant del passeig de nuvis, hom li demanà com havia anat, i Camps digué:

-Al cap de tres o quatre dies, al llit, calgué fer tot el paper. Com que feia calor, quedàrem sobre el llençol, i em va fer l'efecte que érem les dues àguiles de l'escut de l'imperi austro-hongarès, compreneu? Aquestes paraules provocaren un dels atacs més perillosos d'hilaritat presenciats per mi en el doctor Dalí (1930).

[Notes disperses]

EL PRINCIPAL AVANTATGE QUE TENIA la vella penya de l'Ateneu és que la base d'aquella reunió –a diferència del que constitueix l'essència d'aquestes reunions– no fou mai l'encens consecutiu ni el bombo mutu. Més aviat el que ens unia era un punt de displicència, que de vegades es manifestava d'una manera explícita i altres a través del més deliberat silenci. Per a un escriptor o un home de lletres –oficis segregadors de vanitat– aquests silencis eren asfixiants, ofensius. Calia acceptar la crítica. El qui no l'acceptava presentava un símptoma de falta d'intel·ligència i hi era de més. Hi havia persones, és clar, que resistien, més o menys, la displicència. Quim, Sagarra, Aguilar, no la resistien gens. Davant una qualsevol forma de displicència, Quim s'enfurismava com un caporal de reialistes. Però no hi havia més remei. Sagarra es tornava pàl·lid i s'emmorronava. Aguilar reaccionava –com a bon castellà– empunyant una espasa simbòlica i rient d'una manera sardònica, com un traïdor de teatre. Brunet deixà d'anar a la penya.

La penya que es feia al Continental abans de sopar, els puntals de la qual eren López-Picó, Riba i el pintor Obiols, era un lloc d'encensades mútues, successives, desproveït totalment d'interès. No vaig comprendre mai per què Riba ho resistia.

Feliu Elies («Apa», «Joan Sacs») venia a la penya els dissabtes a la tarda. Demanava un soldat (cafè amb gasosa). Tenia una cara una mica bufada, però no pas a causa del seu epicureisme: semblava un home sensualment marginal. Assegut, no solia dir mai res: si deia una paraula es tornava vermell i exhalava una veueta. Pujols li feia gràcia. Somreia. Elies era un racionalista purità.

La persona que he sentit argumentar contra Wagner d'una manera més seriosa ha estat Noguera. (Potser llavors encara no era notari.) Era un xicot molt nerviós, que sempre es torcia –com si donés corda a un rellotge– un rínxol de cabells del front. Quan li deien una cosa que ell considerava una bestiesa tenia una manera d'arronsar les espatlles sacsejada, literalment sublim.

Un vespre, Pere Ynglada –sempre tan prodigiosament ben vestit– preguntà, adreçant-se a Borralleras, per què, en català, dir d'una persona que és un morros de cony té un to tan despectiu. La pregunta anà seguida d'un silenci encuriosit. A la fi, Ynglada digué: «A França, aquesta classe de morros són considerats una cosa important, decisiva».

L'esperit de Joan (Juanito) Casanovas –que ja feia política– semblava un objecte rovellat posat enmig d'una gran quantitat de trastos vells, de tots els tòpics humanitaris, sentimentals i virtuosos de l'època. Més tard, a París, vaig veure un dia, en un cafè, com la seva amiga (no recordo si valenciana o aragonesa) li rompia un paraigua a l'esquena. Aquesta classe de desagradables escenes solen ésser l'acabament natural de la propagació dels tòpics virtuosistes.

El poeta (refinat) i advocat Solé de Sojo no posseïa pas un perfil gaire numismàtic, però tenia un tracte agradable, ingràvid i lleuger. En aquell moment a Barcelona, tothom, en acomiadar-se, l'emprenia ciutat amunt: només Borralleras i Solé de Sojo l'emprenien cap avall. Solé vivia a la part baixa de la Laietana. S'havia especialitzat en Dret marítim i deia que aquesta classe de dret necessitava l'oreig del mar.

Un dels més íntims amics de Josep M. de Sagarra era Lau Duran Reynals. Sagarra anava a sopar un dia o dos cada setmana al pis de les ties dels Duran. Lau Duran solia dir: «Sagarra és un escriptor fenomenal, un poeta extraordinari, un dels més grans que ha tingut aquest país... però és un ase indescriptible». I el curiós és que és cert. Sagarra no causa mai la impressió d'un home intel·ligent.

Les relacions entre Quim Borralleras i Màrius Aguilar es refredaren quan el primer veié, astorat, que Aguilar menjava els ous ferrats amb forquilla i ganivet. Havent viscut amb Aguilar en una dispesa de la Rambla de Catalunya, vaig confirmar el fet literalment espantat –per la possibilitat que el ganivet li tallés els llavis.

Joan Salvat-Papasseit

LA PENYA DE L'ATENEU

Joan Crexells ha escrit un estudi admirable sobre la poesia i els articles de Joan Salvat-Papasseit. L'escrit ha agradat a la penya. «Jo diria que la visió de Salvat-Papasseit és una visió obliqua del món...».

Aquest article és, probablement, el millor d'impressió general que s'ha escrit sobre aquest poeta. Parlant d'aquesta poesia diu que «en els moments de màxima altura té aquella qualitat divina de la bona poesia lírica: la combinació del màxim de subjectivitat amb el mínim d'individualitat». Molt bé. Perfecte d'agudesa, de justesa i de veritat. Un poeta subjectiu pot ser molt bo. Un poeta individual no ho pot ser mai. Crexells té un interès extraordinari. És l'home del seu temps —és joveníssim— de cultura més vasta i de més joc mental d'aquest país. El seu inoblidable assaig «La ciència i el futur», publicat a la «Revista de Catalunya», és un dels escrits de més alçària i de més gràcia que s'han publicat en aquests últims anys.

Avui, a la penya de l'Ateneu, Pujols parlava amb Ors d'aquestes coses i li deia:

—Crexells és un xicot que val la pena. De vegades té caigudes inexplicables del cantó de la visió personal. L'altre dia, aquí mateix, deia que els alemanys són els homes més elegants del món. Ho havia probablement llegit i ho havia cregut. Què hi vols fer? Però tot plegat no té gens d'importància. Es corregirà. Al meu entendre és un dels pocs escriptors no provincians del país. Té massa ingenuïtat. Jo no m'oposo pas que els joves surtin a l'estranger. El que dic és que de vegades els endarrereix.

Després parlà de Salvat-Papasseit.

—El veig quasi cada dia al Faianç. Xavier Nogués és el seu padrí: en pitjors mans hauria pogut caure. És un xicot desconcertant. Com la majoria dels avantguardistes, té una admiració inconfessable per «La Esfera» de Madrid, que és la revista més horrible que s'hagi publicat mai.

—Deu ser perquè és tan pobre... —digué Xènius sigil·losament.

—No t'entenc...

—Els avantguardistes troben en «La Esfera» la reproducció de la pintura que els agrada. El pintor que els agrada més és Rafael. Ja se sap...

—És probable. En tot cas, de vegades, la poesia de Salvat és vulgar, pretensiosa i verbal. Té un vers que diu: «Com ho faria jo sense tu?» És un vers que sembla de Puccini. Com ho faria? Què sé jo com ho faria? Que s'arregli! On anirem a parar? Estic segur que, tot i que Salvat és socialista o anarquista, en prosa no hauria escrit mai una cosa semblant. Després surt amb el cromo:

...i a cada pit un vermell
dues brases
com la punxada del llavi o del cor,

que és com un cromo de Beltran Masés o de qualsevol altre. El català és molt donat al cromo. Altres vegades es torna còsmic:

els ocells passen talment fossin peixos,
com si veiessin el fons del mar

«Aquesta imatge és sinistra: és una comparació d'un home que no ha vist mai cap ocell, ni cap peix, ni cap cel, ni cap mar.

»Salvat és un xicot desconcertant, molt desigual. Nogués diu que, tant si li surt bé com si li surt malament, sempre té la mateixa barra. Moltes vegades li surt bé, i llavors és graciós, té vida, és absolutament apreciable.»

Quan morí el poeta Salvat-Papasseit, vaig sentir que Xavier Nogués (que fou el seu millor amic) deia a la terrassa del cafè Colón:

—Si el revolucionari Salvat-Papasseit hagués tingut salut, potser s'hauria arriscat fins a la presó. Com que estava malalt, s'hagué d'acontentar amb el sanatori. Era un esperit angèlic, purament verbal, d'una angelicalitat modesta però autèntica, que portava sabates però que hauria preferit les espardenyes —una angelicalitat que adorava l'escudella i la carn d'olla de l'obscur piset barceloní, aigualida, primeta.

[Notes disperses]

Tornar a l'índex