 |
|
HE LLEGIT A SÃO PAULO, AL BRASIL, PENSANT EN GRÈCIA, en la biblioteca del meu amic Salvador Riera, de Breda, la traducció de Kavafis, feta per Carles Riba. Kavafis és un poeta grec modern paganitzant, invertit, patriòtic, elegíac, libidinós i politeista de la Grècia moderna, que visqué gairebé tota la seva vida a Alexandria d'Egipte.
El paper porta un pròleg estrany de Joan Triadú i unes il·lustracions
aberrants i horribles de Subirachs —que s'ha equivocat
d'il·lustracions. Aquest llibre planteja molts problemes sobre el
sentit que donà a la seva obra Carles Riba. És una traducció que dóna
una idea tan clara de l'esperit cordialíssim que hi posà Riba, que
sembla constantment que el llibre és del mateix Riba —i a més a més que
és el seu millor llibre de poesies: el llibre que hauria hagut de fer,
el de la seva precisa i autèntica cultura, que fou bàsicament
plutarquiana, em sembla. Riba cregué en la Cultura —amb majúscula— i no
es volgué limitar. Entrà en la selva del germanisme, del Mediterrani
germànic, i es trobà que tot havia estat ja dit i arrasat per Goethe i
els erudits alemanys. Li hauria, probablement, donat més rendiment el
Mediterrani pensat i observat més directament i sense interposicions
estranyes i moltes vegades artificioses i fictícies. Hi ha si més no
una posició humana davant el món antic —que no és tampoc la dels
humanistes. Amb els seus considerables mitjans d'expressió —que no
tingué en la nostra llengua ningú del seu temps— hauria pogut anar molt
enllà. Per altra part, no crec pas que fos gaire cristià; que fou,
però, un clerical em sembla evident. Segrega un clericalisme de
família. En fi: Kavafis, insoluble al germanisme, a l'humanisme i al
clericalisme, tot i tenir menys mitjans d'expressió que Riba, arribà a
alguns resultats i potser fou el Riba autèntic. Dues poesies:
Jònica
Per bé que trossejaren llurs estàtues,
per bé que els bandejaren de llurs temples,
no per això moriren pas els déus.
Oh terra de la Jònia, a tu encara t'estimen,
guarden els teus records llurs ànimes encara.
Quan un matí d'aquests s'aixeca damunt teu
per la seva atmostera
revé com una saba de llur vida,
i de vegades una aèria, jovenívola forma
indefinida, amb trànsit prompte
pels cims dels teus pujols es veu com passa.
Mar matinal
Deixeu que aquí m'estigui,
I que posi una mica els ulls en la natura,
aquest mar matinal, aquest cel sense núvols
amb llurs blaus resplendents i la groga ribera.
Tot bell i immensament il·luminat.
Deixeu que aquí m'estigui
i que m'enganyi com si veiés tot això.
(De fet ho vaig veure un instant
quan aquí em vaig estar per primera vegada.)
I no també aquí les meves fantasies,
les meves recordances, les imatges del goig.
Són poesies extremament senzilles, sense pedanteria, sense la més petita utilització de l'inintel·ligible galimatias de la poesia d'avui, que és horrible. Per a ésser un poeta s'han de tenir moltes coses al cap. Era un home que en tenia. Kavafis era d'una família grega de Constantinoble, traslladada a Alexandria quan ell era jove, més aviat benestant, amb els seus germans escampats per Europa en el comerç, sobretot a Londres, segurament inseparable del comerç de cotó d'Egipte. Kavafis també intentà d'escampar-se, però sempre tornà a Alexandria a l'ombra de la seva mare, que havia estat tan lligada amb els grecs més notoris de Bizanci, que tingueren una gran categoria. El poeta treballà la més gran part de la seva vida en els serveis burocràtics de la Duana d'Alexandria. Una vida sense brillantor, a peu pla. La seva poesia potser demostra que fou un invertit radical, més aviat sòrdid, dels topants d'Alexandria —com correspon al seu temps, fins i tot a Egipte. Col·laborà en algunes vagues revistes d'Atenes, fetes per joves escriptors patriotes. Els grecs són molt patriotes. És un dels pocs pobles que ho poden ésser. Un poeta del record i d'un futur incert. La seva tendència —encara que relativa— a escriure en demòtic, que és la llengua certament corrompuda de l'actual poble grec, interessà als joves escriptors hel·lènics. L'escriptor que ha escrit en demòtic sempre i a veles desplegades ha estat Kazandsakis, d'Herakleion, Creta. Kavafis cregué en la tendència, hi intervingué, però no fou pas tan valent.
En el curs de la segona Guerra Mundial passà per Alexandria un
gran escriptor anglès, Forster. Forster és l'autor d'un llibre
remarcable titulat «Passage to India». Conegué Kavafis i es feren
amics. Forster fou també un radical invertit. Forster parlà a Londres
de Kavafis amb grans elogis, i aquest fou l'origen de la fama i la
consideració que tenen les seves poesies —escrites amb una gran
lentitud en el curs de la seva vida. És considerat un excel·lent poeta
elegíac. La destrucció del món clàssic en forma l'entrellat. Els
coneixements que Kavafis té, no solament del món grec antic, sinó del
dilatat i llarg —i complex— món bizantí, són sorprenents. A Anglaterra,
on sempre hi hagué una important quantitat de pèrsones interessades en
les coses de Grècia —antigues i modernes—, l'aparició d'un poeta grec
modern fou admirablement ben rebuda. Sembla acceptat que el transmissor
fou Forster. De seguida es publicaren notícies sobre Kavafis, algunes
molt ben girades i completes. Les traduccions seguiren ràpidament. Vaig
comprar una edició d'aquestes traduccions a la llibreria de l'Hotel de
la Grande Bretagne, a Atenes, però el vaig perdre de la manera més
inexplicable a l'avió en el viatge de retorn que em portava a Roma. Ho
vaig sentir moltísssim. Si ara em preguntessin quina és la millor
traducció que s'ha fet de les poesies de Kavafis en una llengua
estrangera diria, naturalment, que, tot i no ser, ni de bon tros,
completa, és la de Carles Riba. Ara, després, deu venir la traducció
anglesa, que és més total, conté una notícia admirable i és —segons em
diuen— discretíssima, cosa que quan es tracta de traduccions fa de molt
bon sentir.
[Notes per a Sílvia]
A l'índex