  |
Viatge
|
He perdut el compte de les hores que he passat fullejant els anys grisos del setmanari Destino. Segona meitat dels quaranta, primera dels cinquanta. Volums atapeïts de fulls doblegats, rastres d'admiració per una revista que va saber revelar a les atonals classes mitjanes de la postguerra quin era el seu ADN desdibuixat —diferents manifestacions de la catalanitat— i com l'Europa democràtica del moment posava les bases de la seva refundació en el tèrbol context de la guerra freda. En una Espanya tancada i barrada al moment socialdemòcrata, els homes de la revista i l'editorial Destino malgrat les inevitables concessions al franquisme, van edificar un pont que enllaçava al present el passat de la tradició moderada i que connectava els seus lectors amb l'Occident del seu temps. En el centre del pont, venerat, Josep Pla.
Les obres que va publicar o va escriure en aquell temps —algunes com el colossal Viaje en autobús (1942), diverses vegades reeditat per l'editorial Destino— s'entenen en aquestes coordenades. Per exemple Viaje a pie. La primera edició porta data d'abril de 1949. Com tants llibres seus, abans de la seva publicació en volum, Pla l'havia donat per entregues en cololaboracions periodístiques. Rastrejo la revista Destino. Diana. 20 de setembre de 1947, pàgina 8. La seva secció regular —la mítica Calendario sin fechas— porta per títol Viaje a pie. L'article l'inclourà sencer, amb variants d'estil, al primer capítol del llibre que apareixerà al cap d'un any i mig. La setmana anterior la columna s'havia titulat Agua de mar, integrada després a la narració En mar recopilada a El vent de garbí. La setmana següent, un nou article que després seria el segon capítol de Viaje a pie. Buscant la gènesi del llibre, em perdo en un laberint textual.
Destino, 1947. Post-its que vaig enganxar fa anys em porten a rellegir l'amplíssima cobertura que va donar de la mort de l'exiliat Francesc Cambó: Josep Pla, Salvador Millet i Bel, Joan Estelrich... És el final d'una època. I d'aquests noms i Cambó, salto a la columna que a finals d'agost Pla va dedicar a la cololecció Bernat Metge de clàssics que reprenia la seva marxa. Celebrant el retorn d'aquesta empresa matriu de la cultura catalana, Pla, implícitament, parla de la possibilitat de salvar la continuïtat de la cultura: "Para reconstruir lo que fue destruido habrá tenido que hacerse un esfuerzo, habrá que hacer un esfuerzo enorme, porque si en pocos minutos es factible destruir lo más sólido, luego, para volver a las andadas, se necesitan décadas". Al cap d'un mes, en una altra columna, Pla polemitzava amb Estelrich, a qui identificava amb el món d'ahir mentre ell es postulava com un moralista que, després de la tragèdia de la Segona Guerra Mundial, sabia adaptar-se a les coordenades dels nous temps. El nivell del debat és altíssim. Al seu costat som pigmeus.
Emparedats entre aquestes dues columnes, Pla va publicar els primers capítols del que seria Viaje a pie. Les dues columnes donen les claus per comprendre un llibre ubicat en una època que presagiava canvis profunds. Una escena recurrent és el dinar a la fonda. El narrador participa o escolta les converses. I a propòsit de la discussió sobre el preu de les mongetes, Pla cola aquesta reflexió: "Eso nos sucede casi todos los días a las personas que esperamos de un momento a otro la entrada en la ansiada normalidad. Esta entrada se está haciendo muy cuesta arriba y no acabamos de llegar nunca a la meta—. En aquest estat d'esperit, l'autor empordanès, atent sempre al que succeía en el món, va escriure aquell llibre menor -divertit, tòpic, ultralocal- que perseguia Pesi2 una de les formes més característiques de la catalanitat: la pagesia. Un llibre d'estructura desmanegada: adscrit al gènere de la literatura de viatges, acaba llegintse com un autèntic assaig sobre el caràcter d'un col-lectiu.
Què va passar amb Viaje a pie? A diferència de Viaje en autobús, no és una obra clàssica. però totes dues han patit sorts semblants. Un altre laberint de paraules. Escrites en un castellà farcit de modismes, la seva posterior versió catalana en bona mesura els va desnaturalitzar, perquè la seva translúcida prosa original era conseqüència i reacció contra la llengua del poder de la postguerra La reelaboració de la mateixa obra -traducció, ampliació, digressió...- va ser característica de la factoria de Josep Pla. No sempre era garantia de millora. Ho prova Nocturn de primavera, com Manolo, la biografia de Cambó... El 1952 Pla va adaptar al català Viaje a pie. retitulant-lo Els pagesos. Al marge dels canvis estilístics, de títol o ordre d'algun capítol, pel camí es van perdre les pàgines delicioses dedicades a les cançons populars.
Els pagesos es va reproduir en el volum vuitè de la seva obra completa, el 1968. Per aquell temps feia dos anys que El quadern gris havia modificat l'òptica per avaluar tota la dimensió de Josep Pla. L'esperit de postguerra de Viaje a pie, descontextualitzat del seu origen, es va diluir. Fins avui. El seu rescat ens permet reviure el seu més autèntic sentit.
A l'índex