Comentaris a 'Amb les pedres disperses', correspondència de Josep Pla amb Josep M. Cruzet

per Marta Pessarrodona i Xavier Pla

Cartes, dietaris i llibres memorialístics que surten al nostre país

Ai, Reparada!

Marta Pessarrodona – Avui, 29 de març 2004

No m'he llevat especialment planiana, de Josep Pla (1897-1981), o potser sí. En qualsevol cas, he de confessar que vaig rebre i rebo amb sorpresa i admiració la publicació, fora d'any, del volum Amb les pedres disperses, de Josep Pla i Josep M. Cruzet, de subtítol eloqüent i aclaridor: Cartes 1946-1962 (Destino). La sorpresa em ve d'un antic convenciment que nosaltres, a diferència dels anglosaxons, tenim més aviat tendència a esquinçar o a cremar tot allò que faci tuf de memorialisme: diaris, memòries, cartes... La meva explicació és que, en definitiva, som un país catòlic, religió que inclou la confessió i, per tant, per què confessar-se en unes memòries, per què fer confessar algú a través d'unes cartes, etc., si sempre tindrem un confessor a punt, fins i tot els agnòstics i els ateus. Fins i tot, aquell gran exemple de memorialisme català que són les Memòries de Josep M. de Sagarra ens diu a la introducció: "Així és que, l'autèntica vida privada, me la guardo per a altres ocasions i no desitjo que, ni en broma, ensenyi l'orella dins d'aquest llibre". Des de la primera vegada que ho vaig llegir, fa anys, fins ara mateix, que he devorat l'esplèndida edició crítica de la primera part, a càrrec de Narcís Garolera, naturalment publicada a València (Editorial 3i4), la meva resposta, amb tot respecte, és un "no s'hi val!". Empeltada, potser, d'un excés d'anglosaxonisme del qual no m'avergonyeixo ni gens ni mica. Per arrodonir aquest excurs sagarrià, recordaré que el volum esmentat és el 12è de l'Obra Completa d'aquest autor, que va apareixent al vaixell insígnia editorial d'Eliseu Climent, on hi han aparegut també els 34 volums de l'Obra Completa del pare Miquel Batllori. Chapeau! per un costat, i una pregunta per l'altre: en què pensen els actuals editors del Principat? A part de portar a premis obres que ja tenen gairebé publicades, és clar.

Tornant, però, a l'Empordà, a Josep Pla i la correspondència amb un dels seus editors, Josep M. Cruzet (1903-1962), en una edició a cura de Maria Josepa Gallofré Virgili, he de confessar un profundíssim desencís. Posada a la pell de lectora corrent, que és on visc sempre, dubto molt que un altre/a lector/a corrent, nascut, posem per cas, després de la mort del defuntiño, en agafar el volum situï els dos personatges i el temps de la seva correspondència, perquè no hi ha ni dues línies que ens els expliquin, mentre una llarga (excessivament llarga) introducció ens comenta allò que trobarem quan anem avançant  en la lectura de les cartes que  segueixen.  Suposo que se suposa –redundància intencionada– que tots els catalans de trenta o seixanta anys sabem tot i més de Josep Pla (tant de bo!) i de Josep M. Cruzet (cosa que dubto). Amb aquest tarannà, ens apareix, per exemple, un Antoni López Llausàs sense cap explicació, sense cap situació en l'espai i en el temps, i va ser un editor que, entre d'altres títols, va publicar el 1932, el Diccionari de Pompeu Fabra! Després, com el polític Francesc Cambó, va ser un exiliat a l'Argentina, on va fer forat en el món de l'edició, etc. Quina relació hi havia entre l'antiga Editorial Catalònia de López Llausàs i l'Editorial Selecta de Cruzet? Francament, no em molestaria saber-ho, com no m'hauria molestat saber a cada citació d'obres publicades per Cruzet l'any d'edició, que podem deduir per la carta que llegim, però que em sembla elemental afegir en qualsevol mena de nota. Per tot plegat, em sembla una magnífica ocasió perduda d'escriure una part important de la història de l'edició a Catalunya, país que es vanta –ens vantem– de ser capital espanyola de l'edició. Per cert, tampoc estaria malament que des del consistori barceloní, on es fabriquen comissions assessores àdhuc editorials, repassessin l'[Oda] A Barcelona de Verdaguer, on és explícit: "Per ço fou sempre l'astre d'orient per les Espanyes:/ amb una mà hi posava de Gutenberg lo flam...", composició dins del llibre Pàtria que, oh rara avis!, avui tenim en edició separada i fabricada al Principat (Edicions de 1984, 2002).

Seguint amb Pla/Cruzet, però, sens dubte que hi ha informacions valuoses, que ens fan felicitar els dos nebots respectius, Frank Keerl Pla i Sebastià Borràs, que no han seguit la fúria anihiladora epistolar que sol escometre la majoria d'hereus, per no parlar d'aquells que desfan biblioteques d'autors nostrats que tant ajudarien a estudiosos presents i futurs. Molt per damunt ja és significatiu el període que cobreix la correspondència: 1946, quan s'obria una escletxa, convenientment guardada per Madame Censura, per a la represa de les edicions en llengua catalana, i 1962, any de la mort prematura, sens dubte, de Cruzet i any de creació d'una editorial totalment catalana, Edicions 62, que amb el temps li han sortit afeccions castellanes. També, any de publicació de La plaça del Diamant de Rodoreda després de ser bandejada del Premi Sant Jordi del 1960, foragitament on van jugar un paper important, per dissort, tant Pla com Cruzet (no us perdeu la carta, "estricatment confidencial" 437, pàgina 673). No creguéssim pas que contra Franco vivíem millor! Ni tan sols els no obertament antifranquistes vivien millor. Ni literàriament!

Correspondència que, amb defectes, ens apropa no sols Josep Pla, sinó subsidiàriament personatges tan importants com Caterina Albert (1869-1966), col·laboradora econòmica (sense que ni la seva família ho sabés) al premi del seu nom fals, Víctor Català (un pseudònim certament ridícul, com opinava Gabriel Ferrater, que ja seria hora que bandegéssim), premi que institueix l'editor Cruzet el 1953. I tants i tants d'altres, perquè no oblidem que, fins al 1962, l'Editorial Selecta de Josep M. Cruzet era pràcticament l'única editorial exclusivament catalana.

Tot amb tot, penso que, entre nosaltres segueix sent vàlid el sentiment que expressa Sagarra a les seves Memòries: "He descartat, de primer antuvi, la possibilitat que en aquest escrit ningú pugui trobar-hi la més lleu reminiscència d'una confessió. No penso confessar-me a l'orella del lector. Jo només admeto la confessió a l'orella del capellà, i en el secret del confessionari" (pàgina 15 de l'edició esmentada). És clar que una recorda aquell text de Pla, que canta Pi de la Serra: "Ai, Reparada, que és trista la vida quan es comencen a tenir els cabells blancs..." (cito de memòria) i voldria que, algun dia, autors, editors i lectors ens tornéssim una mica més anglosaxons i, en especial, acurats.

Marta Pessarrodona. Escriptora i traductora

Epistolario

La verdad de Josep Pla

Las 460 cartas que se cruzaron Josep Pla y el editor Josep M. Cruzet son una revelación literaria. Xavier Pla, autor de un estudio esencial sobre el escritor, analiza el contenido y la significación de este apasionante duelo por correo

La correspondencia muestra a un escritor obsesionado por "salvar" a la literatura catalana: ya nadie podrá tratar a Pla de irresponsable

Xavier Pla – La Vanguardia – Culturas, 14 d'abril 2004

A finales de 1946, Josep Pla visitó al editor de Selecta Josep M. Cruzet en su despacho de la Ronda de Sant Pere. Los dos hombres de letras se habían conocido en 1925, cuando Pla empezaba su carrera literaria y Cruzet trabajaba en la librería Catalònia. Veinte años después, en la sombría primera posguerra, Pla buscaba a un editor con vocación comercial para publicar sus libros en catalán. Cruzet, que conocía la repercusión pública de los libros en castellano de Pla, quería aprovechar la incipiente tolerancia del régimen franquista ante la lengua catalana para consolidar el proyecto editorial de Selecta. Sorprendido ante la inmensa mesa de trabajo de Cruzet, Pla propuso un inicio de colaboración. El editor le recibió con escepticismo: "Però si som a les catacumbes!" Sí, efectivamente, la literatura catalana se encontraba sepultada, con los escritores divididos entre el exilio exterior y el interior, con una cultura partida por rencores, envidias y rencillas, con una férrea censura que obstaculizaba cualquier iniciativa de recuperación cultural. Pero Pla, fiel a su estilo irónico y combativo, respondió rápidamente: "¿A les catacumbes? Si som a les catacumbes, hem de sortir-ne com més aviat millor!!!" Para salir de una situación impuesta, nada mejor, pues, que empezar a vivir como si las tales catacumbas no existieran, actuando con normalidad, sin complejos ni victimismo. Como Pla diría años más tarde, "luchar es cosa de hombres, luchar y ganar es cosa de hombres inteligentes". Esta vez empezaba una gran aventura: dos hombres intrépidos, inteligentes y tenaces, intentarán elevar, con los restos dispersos de las ruinas, un verdadero edificio literario.

Y así fue. Empezó una larga correspondencia, un verdadero campo de trabajo en el que autor y editor discuten sobre libros, derechos de autor y cifras de ventas. Un impresionante epistolario, que ahora se publica con el título "Amb les pedres disperses. Cartes 1946-1962", editado por Maria Josepa Gallofré, que constituye uno de los documentos más reveladores para el conocimiento interno de la vida literaria catalana de los años cuarenta y cincuenta. Un bloque compacto de 463 cartas en las que no hay una intencionalidad literaria, pero que suponen una extraordinaria radiografía de toda una sociedad literaria. Aparecen Riba y Sagarra (con las insidias del primero contra el segundo), está Foix (que se ofrece a corregir los textos de Pla) y Espriu (ferviente y leal lector), y deambulan solitariamente Vicens Vives, Ridruejo y Gaziel, ya sin espacio político en la posguerra. Emergen también las intrigas de los jurados para conceder el premio Joanot Martorell a "El carrer Estret", las polémicas de los premios literarios, como el primer Sant Jordi, en el que sale derrotada Mercè Rodoreda, o las interminables envidias entre críticos catalanes y castellanos.

Las relaciones personales y editoriales entre Pla y Cruzet coinciden con la etapa más creativa, fértil y vigorosa de la carrera literaria de Josep Pla, pero también la más oculta. Nadie sabe exactamente qué hacía Pla en 1943, 1947 o 1950, a quién veía, qué viajes realizaba, de qué maniobras políticas, con franquistas, monárquicos y exiliados, se hacía cómplice. La correspondencia con Cruzet, que por suerte se ha conservado, muestra abiertamente a un Pla grafómano, obsesionado por "salvar" a la literatura catalana. En 1949, Pla publica "Coses vistes", su primer libro en Selecta y en 1962, año de la muerte de Cruzet, había editado veintidós libros y unas primeras obras completas, con veintinueve volúmenes. Antes de empezar a colaborar con Cruzet, Pla ya anunciaba que, a un ritmo de diez cuartillas semanales, pensaba publicar treinta volúmenes de 350 páginas en catalán: "Fa rodar el cap!". En 1950, "el de més rendiment de treball de la meva vida.", Pla reconocía haber escrito 431 cuartillas de "El quadern gris", empezado un libro nuevo, publicado dos volúmenes en Selecta y 180 artículos... Ante la disyuntiva de acabar "El quadern gris" o escribir un nuevo libro, "El carrer Estret", Pla eligió el segundo, escrito en tan sólo dos meses: "Estic xafat, ¿comprèn?", se exclamaba ante el editor. "El quadern gris" ("una paret amb figures immensa") quedará siempre a la espera de ser "recopiado" y "ultimado", y no aparecerá hasta dieciséis años después.

Contradiciendo su imagen de autor despreocupado, en las cartas Pla aparece como un autor puntilloso, que ordena el color amarillo de la cubierta del libro "Girona", decide qué fotos suyas deben colocarse en las contracubiertas o cómo deben disponerse tipográficamente títulos y subtítulos. Escoge cada una de las reproducciones de las portadas (el David de Donatello para "Cartes d'Itàlia") y discute cada uno de los títulos de sus volúmenes: ante el "Girona", le produce "horror de pensar que el llibre pugui ésser pres per una guia", o considera inaceptable "Vent de garbí" por pedante, "incompatible amb el meu temperament", y propone el definitivo "El vent de garbí".

Además, Pla se desdobla, a lo largo de la correspondencia, en un hábil consejero de Cruzet. Toda su experiencia en los tejemanejes del mundo editorial se pone al servicio de la confección del catálogo de autores de Selecta. Así, reclama al editor que tenga curiosidad, que publique a los autores jóvenes (Bonet, Serrahima, Fuster), que traduzca a escritores universales (Baudelaire), le recomienda libros extranjeros ("Oppression et liberté", de Simone Weil, "una al·lucinant meravella") o le pide que recupere libros antiguos, como el "Calaix de sastre" del Baró de Maldà. Pla negocia personalmente con la censura la aprobación de los libros, se refiere elogiosamente a los libros de Selecta en sus artículos y propone la creación de una revista en catalán, del estilo de "Ínsula". Por encima de todo, Pla preconiza trabajar incansablemente, publicar la literatura viva y amena, evitar a los escritores pedantes y, sobre todo, no identificarse con ninguna generación, grupo, capilla o "côterie" literaria.

De sus cinco editores, Armengou, López-Llausàs, Zendrera y Vergés, sólo quien compartió con Pla la aventura de sacar a la literatura catalana de las catacumbas, Josep M. Cruzet, mereció el calificativo de "homenot". Este libro cambia pues muchas perspectivas. Después de leerlo, ya nadie podrá jamás tratar a Pla de frívolo o irresponsable. Ya no se podrá poner en duda su irrenunciable adhesión a la literatura catalana.