Josep M. Cruzet, editor

JOSEP MARIA CRUZET NASQUÉ EL 25 D'OCTUBRE DE 1903, al carrer de Casp, núm. 70. De la banda paterna —el pare es deia Narcís Cruzet Bosch—, provenia de les terres de Girona i la seva ascendència era agrària. La mare —Joaquima Sanfeliu de Cerdà de Palou, cosina del notari Cerdà— havia nascut a l'Hospitalet de Llobregat. La família Cerdà de Palou procedeix de Vilafranca del Penedès.

Fou alumne dels Germans de la Doctrina Cristiana —exactament del Col·legi Comtal de Barcelona, situat davant de l'Orfeó Català—. No pogué ésser migpensionista del col·legi per la qüestió alimentària. No és que el menjar hi fos dolent: és que era l'ollada general i assegurada. Cruzet sempre tingué necessitat d'una taula ordenada i discreta. Fou el que la gent en diu una mica nyicris.

El col·legi tingué un sistema emulatiu per als alumnes que es distingiren: la fotografia. Els tres primers de cada curs sortien retratats en un palmarès, recull on figuraven tots els premiats. Havent demostrat escasses pretensions i una intel·ligència desperta, tingué la sorpresa de veure que el cridaven per anar a cal fotògraf. Sortí, en efecte, retratat diverses vegades en el palmarès. Aquestes recompenses el portaren a conèixer Marià Manent i Sebastià Gasch, el retrat dels quals també sovintejà als annals del col·legi.

Cruzet fou un home de la dreta de l'Ampliació de Barcelona; després del carrer de Casp, visqué al carrer de Bilbao, avui Via Laietana, xamfrà a Jonqueres, a l'edifici de la Caixa de Pensions.

Cruzet, burgès autèntic, fou també inseparable de l'estiueig. L'estiu de l'any 9, estiuejant a Sitges, tingué una vaga idea de la Setmana Tràgica, perquè el seu pare, trobant-se amb les comunicacions normals interceptades, llogà una barca al port de Barcelona i arribà a Sitges enmig d'una gran expectació. Després la seva família passà els estius a la Llobeta, prop del Figaró, i al Rabassalet, de Vallvidrera.

En aquells anys escolars, el seu autor preferit fou Juli Verne. D'adolescent, els seus jocs amb els companys foren inspirats —en un terreny, és clar, incipient- en les pensades, tantes d'elles profètiques, del gran escriptor francès.

A setze anys, a l'actual estatge de l'Arxiu Mas, vora la catedral, fundà amb els seus amics Jordi Utrillo, Josep i Lluís Vergés i Miquel Aumatell, el grup catalanista "El Roure". És per aquesta raó que la Biblioteca Selecta porta com a símbol, a les portades dels llibres, una fulla de roure. Una de les activitats del grup fou imprimir un periòdic en ciclostil. En una ingènua però ambiciosa llibreta anomenada "Llibre d'Actes", que li fou regalada en el sopar dels primers 100 volums de la Selecta, es dóna compte dels actes i de les aspiracions de l'agrupació, que firmà primer com a president i després com a director d'excursions. Fullejar aquesta llibreta té un interès positiu, perquè conté, expressades sumàriament, les inquietuds de la joventut d'aquells temps.

"El Roure" tingué com a activitat principal l'excursionisme, que els seus associats alternaven amb les lectures i el cinema. L'actor preferit fou Douglas Fairbanks. Més tard, tingué preferència pels actors anglesos.

Acabat el col·legi, començà la carrera de perit agrònom a l'Escola Industrial. Però, per revessos de fortuna i sobretot per la mort del seu pare, es trobà en la necessitat de guanyar-se ràpidament la vida. Així, deixà els estudis empresos i entrà a la impremta que Antoni López Llausàs tenia al carrer de la Diputació, número 95. En aquesta impremta conegué el qui més tard fou el seu soci i cunyat Manuel Borràs. A la impremta, Cruzet ajudà Antoni López Llausàs en la confecció de la Història Nacional de Catalunya, del senyor Antoni Rovira i Virgili, que tingué una difusió popular considerable i fou un voluminós fenomen editorial en aquest país.

L'any 1924, amb Antoni López Llausàs i Manuel Borràs, fundaren la "Llibreria Catalònia, S. A." a la plaça de Catalunya, edifici de la Canadenca. Més tard aquest edifici fou derruït, i la Catalònia es traslladà a la Ronda de Sant Pere, número 3, al lloc que ara ocupa la Casa del Llibre. Aquest darrer nom és el que porta la Llibreria Catalònia des del 1939. Però aquests fets són donats amb anticipació. Ja els trobarem.

Com acabem de dir, la propietat de la Llibreria Catalònia fou dels Srs. López Llausàs, Cruzet i Borràs, conjuntament. Com a soci de més anys, López fou nomenat director, però no tingué gaire temps de fer-ne. La seva principal ocupació fou l'edició dels llibres a la seva impremta del carrer de la Diputació. Així, el qui portà pràcticament la direcció de la llibreria fou el seu segon, Josep Maria Cruzet. Des del primer moment, l'activitat de la Catalònia es distingí per una gran cura i meticulositat en els seus serveis. Aquestes foren justament les qualitats que Cruzet projectà sobre tots els seus afers.

Per altra part, la Catalònia representà, en la història de la llibreria barcelonina, una considerable novetat: establí amb el client un estat de confiança que mai no havia existit. Al principi, era un local rodejat de prestatgeries en les quals eren posats els llibres correctament drets i ensenyant només el llom. Només hi havia un taulell damunt del qual el dependent posava el llibre demanat. Si el client no sol·licitava un títol ben determinat, sinó una obra designada vagament, eren posats damunt del taulell uns quants llibres d'autors i preus diversos perquè escollís. Una vegada ho havia fet, o havia declarat que no li n'agradava cap, el dependent s'afanyava a tapar el buit vertical a les prestatgeries tornant-hi a posar els llibres.

Aquest sistema mantenia el local en un ordre i en una composició perfectes, però era un disbarat comercial, una heretgia. Creava un client fred, espantat i passiu — alçava una barrera infranquejable entre el públic i els llibres—. Fou aquesta barrera la que la Llibreria Catalònia va abolir.

Fou encarregada a l'ebenista la construcció d'una espècie de prestatge que féu la volta a tota la llibreria. Al centre del local, que quedava buit com una sala de ball, hi foren posades tres taules oblongues amb una espècie de teuladet de doble vessant. Tant al prestatget com en aquestes taules foren exhibits, ajaguts de pla, centenars de llibres. El públic s'hi acostà amb una llibertat absoluta, mirà, tocà, examinà els llibres. El dependent rebé ordre de deixar el client tranquil. Al principi els dependents miraven amb mals ulls la nova situació. El client agafava el llibre, el fullejava i fins i tot, de vegades, el llegia... Era aquesta la bona manera de vendre llibres? En definitiva, reaccionaven, en petit, a la manera instaurada, de sempre, per tot el món oficial : l'organització de l'Estat, els Bancs, una gran part del comerç. Davant del ciutadà, del contribuent, del possible client, s'imposava la instauració de la plena desconfiança. Després, i sempre a base de l'establiment d'un sistema de garanties donades pel client, s'establia un cert diàleg basat —donada la desconfiança primitiva- en una indefugible i naturalíssima tendència a la mentida. La desconfiança inicial creava la mentida fatídica —i així tota la vida de relació amb les forces faraòniques, una gran part de la vida espanyola fou col·locada sobre la falsedat sistemàtica i indefectible.

La Llibreria Catalònia representà una cosa nova a Barcelona: representà la creació d'un règim real de confiança amb el client, l'acostament del llibre al seu possible comprador. És clar: aparegueren alguns pispes. Però ¿què representaven al costat de la considerable animació comercial que tingué la llibreria? Fou una petita revolució limitada a un sol aspecte de la vida (certament reduït), però fou un començament positiu.

Contribuí a prestigiar i a augmentar el volum de negoci de "Catalònia, S. A." l'explotació de quioscos per a la venda de paper imprès en algunes estacions del que en aquells temps se'n deia "Red Catalana de M. Z. A." i del metro transversal. L'experiència en aquest negoci portà Cruzet, més tard, a instaurar quioscos en alguns vestíbuls de llibreries, i ho posà en pràctica a la Casa del Llibre i a la Llibreria Occident, del Passeig de Gràcia. La iniciativa fou imitada més tard per altres llibreries.

En aquests moments inicials, Cruzet es trobà al davant de la Llibreria Catalònia per poc temps. En 1926, potser a causa d'uns amors contrariats o potser a causa d'un gust positiu per l'aventura, estimulat en tot cas pel senyor Jacint Puget, emigrà a la Patagònia. En el meu llibre Un senyor de Terra del Foc vaig recordar el fet en aquests termes, recollint paraules del senyor Puget mateix : "Josep Ma. Cruzet, que visqué a Patagònia degut a la meva propaganda, preo quan jo ja n'era fora, hauria pogut ser un element positiu de colonització". Es trobà, però, en un moment dolent per als futurs colonitzadors, com ja és explicat en aquest llibre. Es passà unes mesades a la estancia "El Caballo Blanco", davant de la qual hi havia una família de Lleida. La estancia, com les del voltant, era immensa. No es podia passar la filferrada que les rodejava sense exposar-se, seriosament, a perdre's en la immensitat de la pampa. Era sempre possible d'haver de passar un dia a cavall per recollir els xais escampats i portar-los al potrero per ésser netejats i esquilats. A la pampa de les terres del sud de l'Argentina, Cruzet s'enyorà molt, sobretot quan es trobava sol a la estancia, els lleidatans havent-se'n anat al poble més proper. En aquesta situació, el que encara el distragué més era llegir llibres de poesia: les de Josep Carner li feren especialment molta companyia. No crec pas que Cruzet fos l'home exacte per a aquesta classe d'emigracions. Moralment no fou pas fet per resistir una solitud massa còsmica. Materialment, els països sense cuina, sense confort i sense entregent no li podien pas convenir. Tanmateix l'aventura no va pas durar massa, i prou desenganyat —però potser content— tornà a Barcelona a les seves activitats de llibreter.



Homenots, IX. Biblioteca Selecta, vol. 337 — Inici