Arxiu de la categoria ‘família’

1r de març de 1919

diumenge 1 març 2009

La situació econòmica de la família, que aquests últims mesos ha empitjorat notòriament, aconsella de dissoldre el pis del carrer de Mallorca. És una determinació que ve, potser, amb una mica de retard –amb el retard amb què solen fer-se les coses desagradables; però, en fi, ben mirat encara n’hauria pogut tenir més. La meva mare i les meves germanes han marxat avui a Palafrugell. Els mobles seguiran, de seguida. El meu germà i jo quedarem a Barcelona, a dispesa. Angeleta no ha pas seguit la família. S’ha volgut quedar a Barcelona. Es buscarà una altra casa i demà serà un altre dia.

L’última nit del pis del carrer de Mallorca. Aquestes quatre parets fredes, glacials, no em fan ni fred ni calor, no em diuen res. Hi he passat els anys més vitals de la joventut –els més tristos. Recordo que quan m’escapava del pis, a la nit, anys enrera, per anar al Paral·lel o a la Rambla, obria la porta de l’escala a les palpentes, tancant els ulls i arronsant les espatlles. Em devia pensar que així feia menys fressa. És absolutament irrisori, d’una comicitat grotesca.

De sobte s’ha presentat en la meva memòria –no sé ben bé per què– el record de la tia Marieta de Calonge. Quina aparició més retallada i clara! Penso en la vida d’aquella pobra dona, absolutament pobra, però sense equívocs: matinejar, treballar la terra, donar menjar a les adorables bestioles, cuinar una mica de carn d’olla amb la cansalada viada, dues trumfes i una fulla de col, passar les vetlles a la vora del foc, llegir amb un interès fabulós els contes del «Patufet», els diumenges anar a Calonge per guanyar un jornalet eixugant les copes del cafè i veure un moment el ball per l’escletxa d’una porta… Veig la petita masia, perduda en el despoblat, amb el repeu del teulat posat al fil del bosc, la riera al davant, el mussol a les teules, el gat ajagut al sol del pedrís i les quatre gallines per donar color. Això potser –potser!– és una vida sàvia i tranquil·la.

25 de febrer de 1919

dimecres 25 febrer 2009

Em quedo a casa tot el dia. Plana té la gentilesa d’enviar-me la «Vida de Nietzsche» de Daniel Halévy. Passo un parell o tres d’hores fullejant-lo amb una certa atenció. Em sembla un llibre molt ben fet, ple d’interès.

Nietzsche, a la llarga, esdevé un vici. Escriu curt, és ràpid. Els seus cops de sonda fan oscil·lar, vivament, la curiositat de l’esperit. A través de la seva obra, cerco els grecs. La seva agudesa, la seva humanitat, converteix en pasta hidràulica l’especulació dels hel·lenistes alemanys del seu temps –un és especialment pesat i insuportable: Erwin Rhode.

Hi ha una cosa, en Nietzsche, que trobo cada dia més singular: la seva secreta, dissimulada passió per França i tot el que és francès. Se li nota un defalliment constant, encara que secret, davant el caos del germanisme, una manca de fe, una mena de fam endarrerida d’alliberament, de gràcia i de lleugeresa.

.

El meu pare, que arriba de Palafrugell pensant trobar-me malalt al llit, queda parat en entrar a l’habitació i veure’m amb un llibre a la mà. Parlem llargament. M’explica coses del país. Sembla que es produeixen molts de focs a les fabriquetes de taps de la comarca. Seguidament se sent tocar a foc. La impressió general és que hi ha un ciutadà especialitzat en aquesta feina –que es lloga per a aquesta feina. El veuen pels cafès, ben guindat, oratori i optimista –sempre disposat a menjar i beure. És molt hàbil i, per ara, tots li han sortit bé. De moment, sobre les companyies d’assegurances, impera a Palafrugell un criteri completament frívol.

Fàbrica de taps de suro (foto: Ajuntament de Palafrugell)

.

De petits, davant dels pots de confitura o dels cistells de prunes clàudies, el sentit moral deixava de funcionar gairebé instantàniament. Però el fenomen no es limita pas a la infància. Més endavant, deixa de funcionar davant de moltes altres coses –més importants.

.

Les ambicions de la joventut són nobles, perquè els seus mòbils no tenen transcendència.

.

Una de les coses més tèrboles, desconcertants i desagradables de la vida és constatar que a gairebé tots ens apassiona més una mala acció divertida que una bona acció avorrida.

.

La timidesa tant pot portar a la destrucció interior com al triomf. Un estat permanent de timidesa afeblida, però real, implica la permanència en els llimbs. És un estat del qual es fa molt difícil sortir. Quan la timidesa, esdevé, de tan asfixiant, insuportable, sempre pot esperar-se que el cop d’audàcia (de barra) es produeixi immancablement. I de fet es produeix.

.

Veure fins a quin punt la salut física, la satisfacció física, contribueix a la creació de bones persones seria del més gran interès. En la producció de la satisfacció física intervé considerablement la possessió d’una cartera plausible. La meva experiència és molt curta i negligible. En determinats casos concrets he vist, però, en persones de bona salut una clara tendència a l’oblit –a l’oblit del rancor, de la malvolença, de la venjança, de la crueltat. Sense una memòria molt activa, al·lucinant, malaltissa, els actes de crueltat gratuïta, capriciosa, són inconcebibles. La més alta virtut de l’home civilitzat és la capacitat real o aparent d’oblit. Una societat construïda i pacificada es basa en un entrellat de mutus menyspreus passius.

.

La gent de fora arribem a Barcelona amb moltes preocupacions. Generalment, no tenen cap fonament.

20 de febrer de 1919

divendres 20 febrer 2009

Dijous. La vida de sempre. Treballo –més o menys. Vaig a la Universitat, a aprendre la instrucció militar –la recámara, el retaco, el cerrojo…, etc.– i a l’Ateneu. Llargues converses amb Joan Climent i Alexandre Plana. El primer és un catòlic respectuós amb els ateus. El segon és un ateu respectuós amb els catòlics. Climent, que coneix la seva gent, es refia dels ateus. Plana, que coneix la seva, es refia dels catòlics. L’agitació social continua molt tensa.

Salvador Eures, que viu una mica al marge de tot, una mica sorprès que el món sigui diferent del que diuen les seves llibretes, em convida a passar el dia de Carnaval al seu poble: al Vendrell.

.

He anat a l’enterrament d’un nen del professor Boix.

.

Amb el correu de la tarda ha marxat l’àvia Marieta. No s’ha pas hagut de posar dol per la mort de l’oncle Pepet. M’ha dit que fa més de trenta anys que en porta. Ha marxat amb el mocador al cap sobre els cabells blanquíssims i el cistell.