Calella de Palafrugell. Sant de la senyora Maria. Quan hi arribo, ja fa estona que s’ha acabat l’ofici, i la gent s’ha dispersat per «les cases dels senyors» –per dir-ho com els pescadors del barri. Dia clar, calorós, gregal petit, aire radiant. Poca gent a la platja: els estiuejants van tan mudats que només es banyen els esvalotats. Al Canadell hi ha tantes Maries que és possible de dir coses amables a tots els jardinets de davant de les cases. En el moment de passar el portal veig mossèn Narcís –solideu, valoneta, bastó–, que ha vingut a felicitar la meva mare. Seu una mica enravenat, amb una rialleta dolça, a l’ombra de l’acàcia. La meva mare, que té feina a la cuina i rep les felicitacions entre la cassola d’arròs i la dels pollastres, ha interromput la seva feina i escolta mossèn Narcís una mica forçada. El reverend, però, porta el programa fet i s’alçarà del balancí a l’hora que el rellotge marqui. És un senyor puntual i impertorbable.
El meu pare, amb coll planxat i corbata, però en cos de mànigues, seu davant del senyor rector i amb una cara més aviat ombrívola tracta de demostrar-li que la marxa empresa pels temps és una pura i simple calamitat. El sacerdot hi assenteix amb una indubtable facilitat.
–Sap a quina hora dinarem avui, mossèn Narcís? –diu el meu pare–. Seran més de les dues tocades. És insuportable. Més de les dues tocades! Si els vells tornessin de l’altre món!
–Ja ho pot ben dir, Tonet, ja ho pot ben dir! No hi ha ordre ni concert. Si els vells tornessin de l’altre món… No me’n parli!
És la conversa indefectible que cada any, per Santa Maria, tenen mossèn Narcís i el meu pare. Des que tinc ús de raó que la sento pronunciar. El que impressiona és l’automatisme anual de la conversa. ¿És possible –penso– que quan es troben dues persones parlin sempre del mateix? De vegades sospito que la característica d’una societat civilitzada és l’automatisme col·loquial. En els pobles, que és on la gent es coneix més, aquest fet és molt visible i es pot constatar correntment. Un bon observador, coneixedor de la gent, podria endevinar els seus diàlegs d’una manera gairebé indefectible.
A quarts de dues de la tarda, podem finalment dinar. Amb la família, hi ha la tia Lluïsa, que ha vingut a passar el dia, i a la qual la visió dels vestits de bany produeix una espècie d’atacs de pudor successius. El dinar típic. Primer apareix una gran plata de musclos de roca, plens, perfumats, amb tot el gust del mar. 
El musclo de roca és el marisc més afinat d’aquest país. Després, l’arròs negre del rodal, amb el sofregit suculent, el peix i el pollastre. Després la consuetudinària ració de llagosta a la brasa. L’olor de les closques de la llagosta tocades pel foc emplena el menjador d’un perfum adorable. Com que fa calor i tothom menja amb les portes i finestres obertes, el Canadell projecta un sorollet de plats, culleres i forquilles absolutament evocatiu i que per mi és inseparable de l’olor de les cloves de la llagosta. Després arriba el braç de gitano del confiter Comas i el pa de pessic flonjo i deliciós, amb un puntet de llimona i de canyella, que ha enviat l’àvia Marieta. I per acabar d’arrodonir el dinar –costum de la diada– apareix finalment el mantecado, fet amb una galleda de fusta plena de glaç i un recipient que conté els ingredients –recipient que es fa rodar amb un petit engranatge mogut per una maneta. I després el cafè, que sol ser extremament bo, perfumat i amb una entrada agradabilíssima a causa –segons la veu pública– de l’aigua lleugera de les cisternes del país.
En el curs del dinar, s’ha produït la rotació del vent: el gregalet matinal ha rondat a sud-oest i s’ha entaulat un llebetjol petit, lleugerament humit i més fresc. Quan sortim a la terrassa i contemplem el mar des de l’ombra de l’acàcia, sentim el vent a la cara: una deliciosa carícia. El complement d’aquests dinars onomàstics és el vent –exactament el vent de garbí. Al principi, l’esplendor lumínica ens enlluerna una mica. Després, les coses immediates apareixen amb un cert detall i veiem la taca blanca i blavissa del senyor Narcís Ferrer, àlias Narcís Rellotger, que pesca amb canya, com és el seu costum cada festa, a la roca del Barret. Porta el seu jipi de palla torrada i la camisa de senyor: blanca, planxada, amb una corbata de nus metàl·lic, verdosa, que es corda per darrera. És un pescador persistent i entusiasta, o sigui dels que no agafen mai res. El senyor Narcís, que és rellotger i joier, concentra molta simpatia entre la gent de Calella no solament pel seu temperament tan adequat a les exigències del públic (és un humorista tan lleuger que hi ha ben poca gent que se n’hagi adonat), sinó per la presentació de la seva senyora, la senyora Tuietes, una grassa alta i exuberant, una mica guenya, de monyo vertical, de frases imperioses, contundents i definitives. La senyora Tuietes, vista en pantalons, deu ser realment difícil i temible.
Una gran part de la tarda es passà en felicitacions mútues i en l’habitual fraseologia onomàstica.
Vaig a passeig cap a la punta dels Forcats, seguint el litoral. Des dels Forcats –o des del mar– Calella ofereix una visió de meravella.
Les llumetes del poble, cap al tard, amb els vidres dels fanals humitejats pel vent, la quietud, el silenci. A les deu tothom badalla: és una son dolça i irrebatible. En el Mediterrani, el vent de garbí és el vent de la son, entresuada, una mica neguitosa, però eficient –si el cos hi és adaptat, és clar.
.
En aquest rodal, en aquest temps, no hi fa mai calor. Sempre bufa una espècie o altra de vent. Vull dir que els dies de calor sòlida i compacta són raríssims.
És molt possible que les sensacions de calor –les sensacions falses de calor, però que semblen vertaderes– siguin originades per la llum, que de vegades és difícil d’absorbir, quan no és realment horrible. A les deu del matí, francament entaulat el gregal, hi ha de vegades una llum tan forta, tan enlluernadora i insidiosa, que arriba a fer mal a la vista. Aquesta incomoditat de la mirada fa que s’arribi a tenir calor encara que el cos es mantingui en una ombra fresquíssima. Quan a la tarda s’entaula el vent de garbí, les coses milloren notablement: els horitzons s’empastifen, l’aire és més suau, els detalls es desdibuixen, tot queda immers en un magma de tenuïtat lleugerament rosada, la llum es torna agradable i les llunyanies floten incertes. La llum tan forta produeix un dolor somort entre cella i cella. Posar-se llavors unes ulleres negres és com si el cap perdés pes. Però les ulleres negres no agraden a ningú, perquè segons la veu pública són ulleres de cec.
