Arribem a l’estació de Barcelona a quarts de nou del matí. Un taxi em porta, per la Rambla, a la pensió. Abans de pujar-hi, prenc un cafè amb llet al cafè immediat. Al llit de seguida. Em costa una mica de dormir, però una vegada entrat en aquesta situació dormo no sé quantes hores seguides.
A l’estiu, a Barcelona, l’hora millor és abans que el sol envaeixi la ciutat –al matí. La ciutat té gràcia, els arbres són bonics, l’aire és agradable, tot és fresc. Després, quan el sol comença de picar, es produeix una espècie d’aclaparament de xafogor humida.
Em desperto a quarts de vuit del vespre. A la pensió –gairebé buida– menjo un lluç fregit i un bistec amb patates. Sembla que era ahir. Després me’n torno al llit. Començo a escriure els records de l’estada a Girona. Hauria de ser un escrit sense petulància, completament desproveït d’heroisme. El buf és petit. De seguida l’acabo. Torno a endormiscar-me. Estava cansadíssim.
Canadell. Tot i que jo tinc un esperit parroquial, que els adjectius genèrics no em donen cap gust, que els símbols i les abstraccions m’engavanyen, que la vida de poble m’agrada, que la majoria d’amics meus d’ací tenen un gran interès i no m’han avorrit mai (no sé pas si es podria afirmar el contrari), que alguns d’ells m’han ensenyat i fet veure moltes coses, que potser no trobaré enlloc més –probablement a causa d’alguna mateixa afinitat misteriosa i obscura produïda per l’arrelament en aquest tros de terra–, en el fons m’agrada d’haver emprès un camí que m’allunyarà de Palafrugell i d’aquest rodal. No és pas que jo cregui que la vida de poble ofega i destrueix fatalment la mica de personalitat, petita o grossa, que hom té o podria tenir. En els pobles és possible de formar-se i de donar un cert rendiment (de vegades molt rendiment) malgrat el que puguin dir els escoliastes de les societats centralitzades. Ja comprenc que és difícil, perquè l’ambient és massa reduït, conegut i precari –cosa que demana un escreix de personalitat. L’escreix de proximitat segrega, per altra part, molt de tedi, i el tedi acaba per esmicolar la voluntat. Això no vol pas dir, però, que no se’n pugui tenir. I bé: tot i que viure en un poble és difícil, encara hi ha, per mi, una cosa més difícil, que és marxar-ne. I és precisament per aquesta raó que he emprès aquest camí. He emprès aquest camí, no pas pensant en els resultats que en podré obtenir, que seran, gairebé segur, mediocríssims, potser nuls, potser negatius –llevat de produir-se alguna cosa impensada. He emprès aquest camí per vèncer la dificultat d’emprendre’l –exactament parlant.
obrien una gana molt viva, però quan pensàvem en l’avenir de mongeta tendra que ens esperava a l’hora de sopar, quedàvem molt deprimits.