Biblioteca. Josep M. Junoy m’invita a llegir Charles Louis Philippe, sobretot «Le Père Perdrix». Malgrat que ja fa alguns anys que aquest escriptor morí, me l’explica com si fos viu. Això em dóna una idea de l’interès que li té.

D’ençà que Junoy ha fet la crisi de catolicisme no pot veure –ni en pintura– res que de prop o de lluny faci olor de francès. M’ha regalat amb un gest peremptori l’edició del «Mercure» de les poesies de Rimbaud, amb el famós pròleg de Paul Claudel.

–Teniu… –m’ha dit–. Aquest llibre em fa un fàstic horrorós. És absolutament sorprenent la força de simplificació de què és capaç en certs moments la gent d’aquest país. És una capacitat de fanatisme sense solta, primària, histèrica.

De tota manera, allà on hi ha hagut sempre hi queda. Josep M. Junoy s’ha tornat un simplificador, però sospito que no som més que al començament: encara ho serà més. Amb França es troba en el començament de la crisi, li passa el mateix que el que sol dir-se de moltes coses d’ací, dels hotels, per exemple: en general, són dolents; en particular se’n pot trobar algun de bo –excepcionalment. Detesta França i tot el que és francès –però encara em recomana de llegir Charles Louis Philippe.

–Quina classe d’autor és? –li demano.

–És un autor per a vós: la vida del camp, el paisatge, la gent…

–És un naturalista? Us confesso que de vegades em pesen una mica els naturalistes indígenes…

–És un realista aeri, lleuger, agut, sintètic… Us recordareu d’aquesta frase de Philippe: «Les malalties són els viatges dels pobres…».

–Està bé, realment…

Després m’incita a fer una altra lectura: la de «César Caperan ou la Tradition» de Louis Codet. Em demana una nota sobre aquest llibre, per a una revista que fa o que vol fer… Després se’n va amb el broquet de mentol a la boca, el canotier una mica sobre l’orella, sota el braç un plec de papers.

.

Ricard Permanyer és un xicot que passa moltes hores del dia a la biblioteca: de vegades s’hi troba ja al matí o molt tard de la nit. És un home alt, sec, pàl·lid, rossenc, amb una americana fosca, de colzes una mica lluents. Sovint els llibres no li caben sobre el pupitre i ha d’utilitzar una cadira suplementària. El veig parlar amb molt poca gent i és un dels pocs literats coneguts meus que no semblen tenir l’esperit de grup. Tampoc no sembla tenir cap pressa de publicar res. Permanyer m’agradaria molt, si un dia no m’hagués dit amb la seva habitual energia:

–Jo voldria impregnar la meva poesia de puerilitat, de candor, d’infantilisme…

Mentre parlava així, jo pensava:

–Jo voldria impregnar la meva prosa d’astúcia i de malícia…

.

Alfons Maseras té un aire d’home fatigat, cansat; té l’esquena una mica corbada; els braços semblen fluixejar-li; quan porta el bastó sota l’aixella no se li aguanta gaire fort i té tendència a relliscar-li; quan s’atura per parlar amb algú i posa el bastó a terra es recolza amb totes dues mans sobre el pom, i les cames semblen fer-li figa… Té una veu evaporada, un somriure astorat i trist… Tot això potser és degut al treball intel·lectual a preu fet que fa Maseras.

Sant Agustí, a la «Ciutat de Déu», estableix una jerarquia del treball humà. A dalt de tot, hi posa el treball intel·lectual; després, l’agricultura, a causa de la seva relació amb l’obra de Déu; després l’artesania; en l’esglaó més baix, el comerç, per raons que no cal repetir. ¿Hauria pogut imaginar sant Agustí que arribés un moment que el treball intel·lectual es fes a preu fet?

El treball més o menys intel·lectual a preu fet és una de les possibilitats més versemblants de la meva vida. Ho veig claríssim –per intuïció. La visió d’Alfons Maseras em deprimeix.