Arxiu de la categoria ‘llengua’

5 de novembre de 1918

dimecres 5 novembre 2008

Coromina s’ha comprat una motocicleta –una de les primeres que han circulat pel país. Està radiant i –com és de suposar– ha esdevingut un propagandista arborat de les motocicletes. S’ha comprat una gorra, unes ulleres i uns guants aparatosos. Fa mitja por.

Avui m’ha fet provar les amenitats de l’artefacte,1 i amb les cames he enforquillat el seient posterior –si se’n pot dir seient. Hem fet el circuit la Bisbal-Pals-Begur-Palafrugell. Carreteres infernals, que Coromina ha enfilat alegrement.

La màquina vola i la sensació de volar em semblaria encara més exacta si no fos la incomoditat enorme del seient. Els sotracs de la carretera repercuteixen sobre la part posterior del meu cos a través d’un engraellat de ferros inclement separat només de mi per un coixinet ridícul, desproveït de substància i de tripa. Però faig el cor fort. No hi ha més remei.

En un moment determinat, es gira una mica i em diu:

–Aneu bé? Marxem a setanta per hora…

–Molt bé. El cul em fa molt mal, no sé pas si ho podré resistir, però tot plegat em sembla magnífic…

–Ja us hi acostumareu…

–A còpia d’anys potser sí… Ja veurem!

A Begur fem una parada i prenem una copeta de conyac. És la beguda dels qui tracten amb motors i eines de ferro. Penso un moment en el viatge. Constato que no he tingut ni un instant de por. Si no fos així, també ho diria. La velocitat m’ha fascinat, però en cap moment no he quedat el que se’n diu embriagat. Són moments únics, cert, durant els quals moltes coses queden eliminades del pensament. Però no queda pas tot eliminat. La màquina m’ha donat sempre una sensació de seguretat –per exemple. Una altra cosa que m’ha estat sempre present: que les anques se m’anaven tornant una cosa deforme i dolorida.

–No hi penseu, en això…! –diu Coromina seriós i enravenat.

–Com vulgueu…

Amb això, Lola Fargas passa per plaça, vestida d’hivern. Em sembla una pura meravella. Sembla impossible que les dones, generalment deformes i horribles, puguin donar creacions com aquesta, concretes i precises. Quin bell somni! Tracto de portar Coromina cap als meus pensaments. Però és inútil. La màquina l’obsessiona. S’ha tornat un motociclista tan perfecte que fuig d’estudi amb una sentència de mestre tites. Diu:

–Sí, tot el que vulgueu! Però aquesta bellesa fuig, com el camí que la moto deixa enrera…

La carretera vella de Begur és infernal i en el camí de retorn hem de prescindir de l’embriagament de la velocitat. Malgrat aquesta necessitat, la part posterior del meu cos continua patint. Arribo a casa dislocat, estrafet i trasbalsat, com si m’haguessin donat una gran pallissa. Ben mirades les coses, però, el pitjor del viatge haurà estat la frase de Coromina. La frase demostra que les màquines crearan una literatura que serà horrible.

.

Els diaris vénen carregadíssims. Mig Europa cau, com un edifici immens que s’esfondra. Rússia, Àustria, Alemanya… El sentiment em porta del cantó del que cau. La raó, no!

.

Al vespre, llegeixo la «Gramàtica Catalana» de Pompeu Fabra. Fa pensar en una gramàtica normal europea –en la Gramàtica francesa d’Augier, per exemple– i fa sobretot oblidar els sinistres textos que convertiren el nostre batxillerat en un turment. Quina bella cosa pot ésser una gramàtica clara, simple, precisa, intel·ligible! Aquesta lectura em planteja aquesta pregunta: per què faig tantes faltes d’ortografia? No puc disciplinar-me en res. La sensació d’inseguretat que em dóna el fet de trobar-me un desmanegat bohemi m’és molt desagradable. Però no hi ha res a fer…

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. En un altre text, Pla afirma no haver pujat mai en una moto —n. ed. bloQG []

30 de setembre de 1918

dimarts 30 setembre 2008

El vell carnisser Pagans, que és més vell que un camí i li cau una mica el llavi inferior sota un abundant, espès, bigoti de republicà federal, és fill de la Pera. De jovenet, estudià per capellà i té moltes nocions de llengua llatina. Després penjà els hàbits i resultà que era per a fer de carnisser que servia. Ja dins d’aquest ofici, es donà a les orgies del republicanisme –per utilitzar la frase de don Joan Manyé i Flaquer. Com a fill de la Pera, diu haver conegut diverses persones de la família Savalls: el senyor Josep, l’hereu de la casa; Xicu Savalls, el cabdill de la segona guerra civil, i altres individus d’aquesta sang.

Parlant del general explica un fet que pot ésser molt útil per als estudiosos de la política del país.

Hostal de la Corda - Enciclopèdia Catalana

A l’època de les negociacions amb Martínez Campos, a l’hostal de la Corda, un home de la Pera es topà amb el seu famós paisà i li preguntà:

–I bé, Xicu, què és tot això de l’hostal? ¿Quines notícies hi ha?

–Hi ha bones notícies. La guerra està acabada. Ja ho pots dir a tot arreu…

–Què vol dir que la guerra està acabada? ¿Que dormim?

–Et dic que la guerra està acabada! Mira: Martínez Campos ha donat paraula que els capellans tornaran a cobrar. Aquest punt està perfectament entès.

–Ja ho veig. Però…

–Però què? ¿Qui vols que faci la guerra després del que t’acabo de dir, animal de quatre potes? Qui vols que la faci? Ja pots dir a tot arreu que això està llest…

.

Trobo Pere Poch al cafè, desvagat –vull dir no ocupat en cap partida de cartes. És un jugador pur, abstracte: li produeix tanta passió jugar granets de blat de moresc com peces de deu cèntims. Parlem de diverses coses. La conversa recau sobre Madrid. Em diu, amb la seva sonsònia habitual:

–A Madrid se sent tan sovint i a tot arreu la paraula señor –paraula que criats, cotxers, porters, xofers, cambrers, minyones, venedors, saltataulells i tot el servei en general repeteix constantment (usted dirá, señor; a sus órdenes, señor; dígame, señor; ¿qué desea el señor?; A su disposición, señor; ¡buenas noches, señor!, etc.) que hom acaba tenint la sensació de viure no sols en la proximitat, sinó en la més absoluta intimitat del Pare Etern… És molt curiós i costa una mica d’habituar-s’hi…

–Doncs aquí, amic Poch, passa un altre fenomen; es produeix exactament una situació a la inversa. És una paraula que no s’utilitza ni per medecina. La darrera vegada que l’he sentida fou a Llafranc. A Llafranc hi ha un bohemi, anomenat Canadell, que probablement no us és desconegut, que quan sent dringar un duro de plata sobre el marbre d’una taula diu indefectiblement, sarcàstic:

–Què mana, senyor?

12 de setembre de 1918

divendres 12 setembre 2008

El temporalet continua, petit. Cauen ràfegues intermitents de pluja. A la tarda, el temps s’aclareix i el soroll greu de la mar tendeix a esvanir-se. Entre les boires errants apareixen les taques –blau tendre fresc– del cel.

.

És absolutament torbadora –només cal fixar-s’hi– la semblança que algunes cares de dona tenen amb les cares dels homes. Entre la feminitat i la masculinitat hi ha sovint una diferència imperceptible –un cabell.

.

Una paraula castellana difícil de digerir: la paraula pájaro. És com si tinguéssiu una barra a la boca que us ofegués. Una altra paraula de la mateixa categoria: trigo. La més insuportable: mugir.

.

En el lèxic dels Jocs Florals, hi ha paraules que fan posar pell de gallina. Entre moltes altres: xamosa, joliua, aimia… Sembla impossible que aquest pobre idioma hagi pogut passar dels Jocs Florals a les pàgines perfectes de Joaquim Ruyra. El fet d’haver pogut produir aquesta transfiguració implica una certa virtualitat –potser.