Arxiu de la categoria ‘menjar i beure’

26 de febrer de 1919

dijous 26 febrer 2009

Ara que em revé el gust de l’olfacte, m’encanta l’olor de bon tabac, de tabac de l’Havana, que hom pot constatar en molts llocs de Barcelona. De vegades, passant pel carrer, us arriba una ramiola de perfum de tabac deliciosa. Fumador inveterat, les meves possibilitats econòmiques no em permeten pas de fumar bé. Sóc un client de l’Arrendatària molt modest, però precisament perquè veig aquestes coses amb els ulls de la imaginació les aprecio més.

El bon tabac, sobretot el tabac de fulla, el cigar, ha de tenir un punt d’humit. El règim de vents que impera en aquest país, i a Barcelona concretament, és un règim de vents del sud, xalocs i llebeigs. Aquests vents transporten un grau d’humitat que pot ésser antipàtic als reumàtics i als propensos a la migranya, però mantenen el tabac en un estat admirable de conservació, de perfum i de sabor. La humitat evita que la fulla es torni com un pergamí, que s’escrostoni, que s’esfulli, que crepiti. Quan fa vent del Montseny –que és la tramuntana local–, el tabac, a Barcelona, no és, de molt, tan bo com quan fa vent de garbí.

El clima d’aquesta part del Mediterrani, doncs, permet de fumar admirablement. No és pas que sigui un clima capaç de convertir el tabac dolent en bon tabac. Això seria excessiu. El que fa aquest clima és acusar al màxim les bones qualitats del tabac. La fulla es manté densa, d’una qualitat de polpa, oliosa, com si estigués impregnada d’una lleugera oleoginositat suavíssima. En el fons del fons del perfum del tabac de l’Havana hi ha un punt de cosa en descomposició, un punt de fermentació d’una fibra vegetal en un lloc humit –gairebé un punt de putrefacció. En la fibra, s’hi nota el gust d’una terra grassa i viva, saturada de bactèries.

Hi ha persones que, el perfum del tabac, l’aprecien sobretot a l’aire lliure. Dins un saló, jo el trobo exquisit. La visió d’una senyora o d’un grup de senyores agradables a través del perfum i del fum del tabac de l’Havana contribueix a fer passar la vida.

17 de gener de 1919

dissabte 17 gener 2009

Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la «Sonata a Kreutzer» al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. A més patia: les meves sabates, arreglades de nou, cruixien i feien soroll. A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. ¿Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó –és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada?

.

La Rambla és una meravella. És un dels pocs carrers de Barcelona en el qual em sento plenament bé. Hi ha sempre prou gent per a trobar-hi un o altre conegut, però n’hi ha sempre suficient per a passar desapercebut, si convé. Un tomb de Rambla, al matí, entre la «Práctica Forense» i el «Derecho Mercantil» és com tornar de mort a vida. I quantes coses fascinadores!: avui, a l’estanc del carrer de Sant Pau, he vist uns cigars de l’Havana que portaven aquest nom sublim: Flor del Senado.

Abans de sopar, un grup de joves artistes que em diuen que són de l’Agrupació Courbet hi mouen molt de xivarri. Són uns tipus arrilats i divertits, d’una vivacitat endimoniada. N’hi ha dos de petits –Serra i Viladomat– més vius que la tinya, un de molt alt i miop, gravat de la verola, que sembla un fantasma, i un de seriós i concentrat, que sembla seguir per força i que és el que em fa més gràcia. Tot el que es faci per evitar l’enravenament de la Rambla és de bona qualitat. Si les grans ciutats no tenen un punt de natural i d’espontani, la seva serietat és d’una monotonia insuportable.

.

A Barcelona hi ha tres coses absolutament exquisides: el pa, les mongetes i el bacallà. El bacallà fet de la manera que sigui: a la llauna, en samfaina, amb patates…, etc. També hi són excel·lents la confiteria –però, essent poc llaminer, no l’aprecio gaire–, el cafè i el tabac. El clima humit de Barcelona conserva el tabac de fulla en un estat absolutament ideal. La gent que té diners hi pot fumar d’una manera sensacional. El cafè del Continental i el del Suís són coses acabades, perfectes.

25 de desembre de 1918

dijous 25 desembre 2008

Nadal. Arriba un moment, quan s’ha portat moltes hores el vestit de les festes i s’han dit les coses corresponents a la indumentària d’aquesta categoria, que l’engavanyament de tot plegat fatiga una mica. La combinació del pollastre rostit amb els xampanys del país no és realitzable en un cos humà normal. Els xampanys francesos –que anys enrera havia begut amb Josep Sagrera– han passat a la història, s’han debolit. Els d’ací no valen res; els simplement potables tenen un regust de terra i una dolçor insuportable. Potser la terra d’ací és massa forta, terreja massa, per a arribar a donar un vi tan lleuger i alat. La combinació dels productes de la confiteria i el vi dolç és embafadora per tota l’eternitat. Havent lleugerament sopat, vaig a dormir. Llegeixo Stendhal –que és sec i desintoxicant.