Santa Rosa. Onomàstica de la meva germana. Festa major de Llafranc.
A la tarda, en arribar-hi, la riera i una bona part de la platja són plenes de carros de pagès, amb tenda. Els pagesos vénen a rentar-se els peus, a banyar els animals i a sopar a la fresca. Sota el sol rutilant i el vent de garbí, que fa voleiar les coses, l’espectacle és superb. És com un poble de nòmades acampat davant de la mar, entre la sorra de color de mel i el verd dels pins.
La humitat del vent de garbí ha enrogallat la cobla de sardanes. La música que flueix d’aquests instruments de fusta i de metall, d’una tan gran duresa, sembla de pasta fullada. No hi ha proporció entre el volum musical que la cobla espargeix i la inflor de galtes dels executants. Bufen com desesperats, però la humitat insidiosa del vent desfibra les sardanes, que agafen una forma tova.
Entre dues llums, els pagesos desembarquen dels seus carros la gran cassola i un gran pa de sis lliures, moreno. Transporten la cassola a la platja i fan rodona al seu voltant. Quan la destapen, s’espargeix una olor de pollastre rostit fred, reconfortant, magnífica. Es lliguen un gran tovalló al coll –ja no seria festa major. Les noies porten aquests vestits de color vermell o groc, tan llampants; els joves van en cos de camisa blanca. Quan els pollastres són repartits es fa, al voltant de la cassola, un gran silenci. Enarborant una cuixa a la mà dreta, i a l’esquerra una gran llesca de pa, hom devora els aliments a queixalada franca, mirant intermitentment la mar amb un aire d’embadaliment i de badoqueria. Les madures pageses, que, assegudes sota les amples faldilles, la cintura travada i el pit ample, semblen carbasses, fan aquell tipus d’observacions òbvies que solen fer els pagesos.
–Pareu ment! –sento que diu una d’elles–. Pareu ment que no us vagi cap gra de sorra al rostit, que us podria rompre la ferradura…!
De la platja estant, es veu passar, ja ben fosc, la cercavila. Dins els cercles lluminosos que fan els becs de gas de les cases, es veu avançar un núvol de pols. A dins del núvol, camina primer la cobla tocant, d’una manera nasal, «l’airet, l’airet, l’airet de matinada». Un espès escamot de criatures, la joventut del país, a fileres de quatre o de sis, donant-se el braç, segueix saltironejant al so de la música maquinal. La pols té un color rogenc. Hom passa, primer, per sota les ombreres de pinassa de les façanes de les cases esquitxades d’una llum blavissa, i després la música enfila viaranys més obscurs i propicis. De vegades algú cau i sobre el caigut van caient els qui segueixen, successivament. És truculent i divertit. Els erudits diuen que la cercavila podria ésser una reminiscència de les antigues festes bàquiques. Si fos així, s’haurien aigualit molt. Les d’avui estan alimentades amb gasoses i orxates –com a màxim amb algun vermut amb olives. De tota manera, aquesta farandola sembla inventada perquè les persones tímides s’abraonin sobre una o altra senyoreta naturalment predisposada.
Quan la gentada surt de la clandestinitat i torna a les llumetes familiars, es veuen a través de la pols les faccions del jovent desdibuixades i vagues –les noies amb les galtes plenes de color, els ulls brillants, el cos trèmul; els joves sense saber què fer de les mans, suats, la boca seca. Tot s’acaba prenent un barrejat de gasosa i cervesa.
És absolutament satisfactori de constatar que en aquest país hi ha, cada dia que passa, una moral més rígida –un augment del que els empleats de banca en diuen la respectabilitat i la solidesa.
Després, sobre Llafranc, es produeix una gran calma. És l’hora de sopar. El soroll de plats, de culleres i de forquilles arriba fins al carrer. El vent de garbí continua bufant, indiferent i humit sobre les coses. L’olor de reïna de pi es barreja amb el perfum dels pollastres rostits. Els pagesos, ajaguts a la platja al costat de la cassola buida, contemplen, mig adormits, les estrelles borroses que els núvols que passen avall amaguen un moment.
El ball comença tard. La gent bada davant d’un pagès jove, de cabells escarolats, arrissats i ondulats –un pagès d’aspecte idealista–, que tracta de ballar el tango argentino (ara en ple èxit) amb una senyoreta que porta un vestit groc canari. És l’última paraula llafranquina.
A la matinada, sento una sensació de fatiga, sense causa, immensa. Torno a Calella a les palpentes.
Ja arran d’aigua, els invita a entrar a la mar: aguantant-los amb el ronsal fa primer petar el fuet i després els dóna una punta de tralla a l’anca. Els cavalls no es mouen. Es queden mirant la mar estúpidament –com si no l’haguessin vista mai. No hi ha més remei que insistir carregant la nota del fuet i adobant l’acció amb el lèxic adequat. Tot és inútil. Els cavalls resten en la més absoluta immobilitat. Reben les cinglantades d’una manera impàvida.
L’al·lusió al colomí em fa pensar en l’alimentació d’aquest amic. És el conegut meu que en el curs de la seva vida ha menjat més colomins. Seria exagerat, probablement, de dir que és un home de règim alimentari monogràfic: és inqüestionable, però, que el nombre de colomins que ha devorat és incomptable. La primera cosa que fa en arribar en una fonda, hostal, restaurant o casa de menjar és demanar si tenen un colomí o dos. Els menja rostits –o guisats amb una cebeta. Un establiment que troba en falla de colomins és per ell un establiment fracassat, impresentable, desproveït d’existència real.
