Sopem amb Ramon Casabó que ha vingut a rematar la venda de la farmàcia que tenia ací. Trobava que fer d’apotecari, en un poble, és un trist ofici –un ofici d’home lligat permanentment a un taulell. Se n’ha anat a viure al seu país (Olot) i ha començat a estudiar per dentista. Durant els anys que visqué ací, férem molt bona amistat –exactament en férem potser, de seques i de verdes.

Està com sempre. És un xicot una mica carregat d’espatlles, la pell molt blanca, poc pèl a la cara, d’ulls blaus, d’aspecte distingit, fumador constant i nerviós de cigarrets, de tracte una mica taujà, mofeta, satíric. Sosté que la gent ha tingut d’ell, a cada moment, la impressió que ha volgut que en tingués. La simplicitat psicològica dels empordanesos el sorprèn. Malgrat el seu aspecte acusat de timidesa i de discreció, ha estat l’únic de nosaltres, en aquests últims anys, capaç d’una acció de gosadia, calculada i freda.

Casabó aspira a passar l’estona de la millor manera possible. Tot li és igual –mentre no se li produeixi cap molèstia. És intel·ligent, però fa esforços inimaginables perquè la gent no s’ho cregui. Tracta a cada moment d’ésser tingut per un pobre infeliç, per un zero a l’esquerra. S’ha de treballar, és clar, però el menys possible. Considera un fet indispensable, en la vida d’un home de carrera, casar-se amb una dona rica. «Quan hagi resolt això –diu–, em dedicaré a la pintura tranquil·lament.» És un bon observador. No està imbuït per cap ideologia ni per cap partit pres. Les paraules no tenen a penes gens de valor. El que el frena d’una manera més forta és el sentit del ridícul. Posat, però, entre els seus interessos i el sentit del ridícul, no sé pas què faria. Faria com tothom, naturalment.

–La diferència que hi ha –afirma– entre guanyar-se la vida a Olot i guanyar-se-la a Palafrugell és que a Olot s’ha de fer molt més l’hipòcrita que aquí…

I després d’una petita pausa:

–Però ja comprendreu que, a mi, això m’és absolutament igual, perfectament indiferent…

Al Club, on anem a prendre cafè, ressuscitem la nostra vida passada: fem una «vaca» i juguem una estona al bacarà. Partim tretze duros cada un. Tretze duros és una quantitat fabulosa: són seixanta-cinc pessetes, o sigui dos-cents seixanta magnífics, perfumats cafès.

–El joc fa encara més mal que l’alcohol –dic a Casabó per dir alguna cosa.

–Depèn! –fa amb una veueta tímida–. Jugar i guanyar és dels exercicis més higiènics que es poden fer… Quan es té mal de cap i es juga i guanya, l’efecte pot ésser més eficaç que prendre una aspirina. El que desmoralitza és perdre.

A la matinada, amb Gallart, Coromina i els amics, ressopó a cal Tinyoi. Moltes copes per començar. Galimatias delirant. El propietari de l’establiment presideix la taula, faraònic, brusc, enrogallat, vermell, mort de son. Ha anat tot el dia darrera les guatlles. Davant, hi té un plat d’ocells admirablement rostits, regalimants de greix. Menja maquinalment, amb els ulls mig clucs, la gorra de cantó, sobre el clatell. Els ossos li fan, a les dents, un cric-crec que fa posar pell de gallina. Casabó demana llonganissa, vi negre i una truita amb ceba. Beguda copiosíssima. La conversa es va convertint en un guirigall de crits. Taquicàrdia sinistra, malestar creixent. El local és fresc, però les gotes de suor cauen, cara avall, còmicament.

A les quatre, Coromina descobreix que Casabó ha desaparegut. El cerquen pertot arreu. Ni rastre enlloc. Un sopar que s’acaba amb la desaparició de l’invitat és un fenomen ben estrany.

–Això només passa en aquest país… –diu el gras Girbal amb un aire avergonyit, posant d’home incompatible amb aquests costums.

–Deu haver anat a agafar l’últim tren… –fa Coromina incoherent.

–És clar, el primer tren… Es deu haver espantat i ha fugit –diu Gallart amb una cara trista.

La nit ha estat més aviat horrible. Malgrat la seva estranya desaparició, és segur que trobarem a faltar Ramon durant uns quants dies.