Arxiu de la categoria ‘moral’

28 d'abril de 1919

dimarts 28 abril 2009


Dilluns. El poc menjar, l’excés de cafè, l’empollar, la reclusió a la cambra de la dispesa, el desordre delirant de la casa –jo us asseguro que haver d’estudiar davant d’un llit desfet és una obligació depriment– em produeixen un estat molt semblant al de la gent esperitada. La inquietud permanent dels exàmens em submergeix en la pura cretinització. Dintre de pocs dies començaré a parpellejar, com si, en l’aire que miro, hi flotessin pampallugues.

A primera hora del matí, pujo carrer de Pelayo amunt, cap a la càtedra de Procedimientos Judiciales. Porto tota la memòria plena d’una cosa anomenada recurso de casación. Mentrestant em sento envaït per una primavera gairebé indecent, d’una morbidesa incomparable.

Amb això, abans d’arribar a la plaça de la Universitat trobo Joan Estelrich, transportant una serviette plena de papers, la pell fresca, l’ull sortit, desbordant de vida, sensacionalment animat. Estelrich viu al mateix carrer de Pelayo en una pensió seriosa, amb Martí Esteve de company. La pensió té una tribuna enorme, amb unes cortines de tul blanc darrera els vidres, impressionants.

–No us veig gaire bé… –diu Estelrich–. Feu mala cara!

–La vida és agradable; l’estudi és amarg…

En vista de la qual cosa Estelrich desenrotlla un cant a la primavera barcelonina delirant d’entusiasme.
Aquestes manifestacions solen ésser perilloses, sobretot si són massa llargues. Per fortuna, el tramvia que ha d’utilitzar el meu amic es va acostant. No hi ha més remei: ha de resumir el seu cant.

–Amic, les dones em devoren… aquesta és la realitat! –diu mentre alça el braç per fer aturar l’artefacte.

Després, des de la plataforma, em saluda, cordialment, amb la mà.

Torno a quedar cara a cara amb el recurso de casación.

En passar el portal de la Universitat sento una autèntica sorpresa: vull dir la sorpresa de passar-lo. És realment estrany que, amb un temps així, sigui possible encara el funcionament del mecanisme de la llibertat humana…

.

A la tarda, vaig un moment a la Biblioteca de l’Ateneu per desintoxicar-me.

Climent m’assenyala un llibre titulat: «Quelques entretiens sur le cubisme». Autor: Maurice Raynal. L’autor es pregunta en un moment determinat, en una de les pàgines del llibre: «Est-ce que le Créateur lui même ne serait pas le premier cubiste?».

Què vol que li digui, monsieur Raynal? Si de cas, s’ho porta molt amagat.


.

Per influència del llibre de Joseph Joubert que Climent ha llegit per suggeriment de Josep M. Capdevila, el qual s’hi afeccionà (a Joubert) per ordre de don Eugeni d’Ors, el meu amic sol dir que l’essència de la bona educació (de la politesse) consisteix a dissimular d’una manera sistemàtica la qualitat preeminent.

–Però això –li dic– és aplicable a les persones que tenen una qualitat preeminent. Per a la majoria dels altres, la bona educació deu consistir a amagar, sistemàticament, el defecte més acusat.


.

De vegades, passant per algun vell carrer de Barcelona, es pot tenir, encara, la inefable, deliciosa sorpresa, de sentir la garlopa d’un fuster. Avui, passant per davant d’un entresol obert de bat a bat, he sentit que un empaperador, amb un cigarret penjat al llavi inferior, cantava «El pardal, quan s’ajocava, feia remor...» 1 amb una veu somorta i enjogassada.


————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Sentiu «El pardal quan s’ajocava»

    .

    El pardal, quan s’ajocava,

    feia remor

    per veure si ho sentiria

    la seva amor.

    La seva amor està en cambra

    que no sent res,

    sinó els mossos de la casa

    o el traginer.

    De la finestra més alta

    li va parlar

    -«Les dotze hores són tocades

    ‘nem a acotxar»,

    -«D’acotxar no és hora encara,

    vaig de camí

    a complir una prometença

    a Sant Magí».

    -«Quan a Sant Magí vaig ésser

    vaig suplicar

    que em deixés tornar a mes terres

    a festejar».

    Tres amoretes tenia

    aquell ocellet:

    Marianna, Petronila

    i Elisabet.

    []

27 d’abril de 1919

dilluns 27 abril 2009

La primavera, tan aèria, té, sobre el cos, un pes insuportable. És una gravitació física, real. De matisos clars, amb l’aire perfumat (un perfum de suc d’ametllons), inflor de les branques, el borrissol de les fulles, el neguit de la floració primaveral. Si la frisança sensual es presentés així, durant tot l’any, la vida no seria pas gaire agradable.

Ara, surto de casa abans de les vuit del matí. L’aire, en aquesta hora, és d’una indescriptible suavitat. Les taques de sol tenen una vivacitat claríssima. La llum sembla posar una ditada d’oli daurat sobre les coses. El municipi fa regar els carrers: la terra, els empedrats, semblen tenir un baf vital. Les noies que van a treballar encara porten a la cara l’escalfor del llit esgarrifada per la picant frescor matinal. Avui, diumenge, he passat un parell d’hores del matí repassant els apunts en un banc de la plaça de la Universitat.

M’havia fet el propòsit de no llegir cap diari fins passats els exàmens. El propòsit ha durat ben pocs dies. Avui l’he trencat. He llegit el «Glosari». No tinc cap inconvenient a declarar que enyorava el «Glosari» –que l’enyorava a pesar de tots els pesars…

He llegit també un article d’Azorín sobre Gracián. Azorín copia, del jesuïta aragonès, el següent paràgraf: «Las hortalizas frescas templan los ardores de julio, y las calientes confortan contra los rigores del diciembre. De suerte que acabado un fruto entra otro, para que con toda comodidad puedan recogerse y guardarse, entreteniendo todo el año con abundancia y con regalo. ¡Oh próvida bondad del Criador!, ¿y quién puede negar, aun en el secreto de su necio corazón, tan atenta providencia?».

Està molt bé. Heus aquí –penso– una demostració de la Providència feta a base, no pas de la manipulació de sil·logismes, sinó utilitzant les mongetes tendres i les mongetes seques –les seques, per dir-ho com els barcelonins. De tota manera, em costa de comprendre el sentit providencial de les mongetes verdes que mengem ara a la dispesa.

Azorín. És un gran escriptor; he llegit una bona part de la seva obra. És delicat. Sensible, fabulosament elegant. La seva manera d’escriure és senzilla, clara, diàfana. No té mai cap caiguda en el recargolament de la frase tradicional castellana –en la voluta castellana. En aquest sentit, el residu retòric, en Azorín, és sempre petit. Es podria establir una comparació entre l’estil d’Azorín i el de Pérez de Ayala. Ayala és l’escriptor posterior a la generació del 98 que ha tornat, d’una manera més directa i explícita, a la frase tradicional castellana. Ayala se salva, sempre, però, perquè sota d’una estructura retòrica, de vegades molt espessa, hi ha un dialèctic d’agudesa màxima. Des del punt de vista de l’estil, Azorín i Pérez de Ayala són antipòdics. Ayala escriu el castellà tan bé com Castelar –considerant Castelar com un dels últims representants del segle d’or de la retòrica castellana, un enorme escriptor formal desproveït del menor interès humà. Azorín s’ha inventat un idioma que del castellà només en té les paraules, ha demostrat ésser totalment impermeable a la retòrica de guix, molt cargolada, a la construcció tradicional de la frase castellana. La llengua que maneja Azorín és absolutament personal. L’esforç que ha fet aquest escriptor és literalment impressionant.

Ara: si Azorín, no és un escriptor retòric, és en canvi un escriptor estàtic. Les figures, els paisatges que ha donat, són estàtics. Són figures, són paisatges, embadalits en ells mateixos, immobilitzats.

.


Sempre que passo pel carrer i miro la gent, comprenc amb més claredat la importància que té, en les coses, el problema de la proporció. Un front ample amb una mica més d’amplitud que la deguda és un front d’idiota; un front estret, una mica més estret que el que correspon a la figura que el transporta, produeix l’angúnia que fan els fronts dels goril·les.

.

A les persones que han estat o viuen humiliades, se’ls coneix en la cara.

26 d’abril de 1919

diumenge 26 abril 2009


Hi ha persones que com més complexa és una situació, com més difícil és, per exemple, la situació econòmica familiar, amb més força reaccionen i amb més frontal resolució s’hi encaren; altres, en canvi, queden alatrencats, dubitatius, i abandonen la partida amb una gran facilitat. Independentment de l’èxit o del fracàs, hi ha persones que tendeixen, instintivament, a caminar endavant; altres tendeixen a la fugida, a la retirada.


–De vegades la teva timidesa és tan visible –em deia avui Alexandre Plana– que fas la impressió de creure que utilitzar les cames per a caminar és una espècie de privilegi excepcional…

Això és molt ben observat.

S’hi hauria d’afegir que, com tots els tímids, jo sóc capaç de moments d’audàcia. Aquests moments d’audàcia se’m produeixen, generalment, quan tinc una ploma a la mà.

.


La dispesa.

El menjar és horrible. El plat millor de la casa és el clima del país, tan suau. Sembla impossible que un clima pugui ésser tan alimentós i substanciós per a arribar a permetre que menjant tan malament es pugui fer una vida certament sense desgast, però en definitiva normal. La carn, sobretot, és infame. Aquests bistecs coriacis, tallats prims com una orella de gat, arrasats i xuclats com una madeixa d’espart! Les mongetes tendres tenen uns fils de tanta consistència que més que per una naturalesa benigna semblen especialment fabricats per la casa. És trist, a tan pocs anys, haver d’arribar a la conclusió que si no es menja bé no es pot ésser intel·ligent.

Puc afirmar que fa més de deu anys que menjo malament: des del dia que a onze anys vaig entrar a l’internat gironí fins avui, no he menjat discretament més que en els intervals que he viscut a casa. No sóc pas un ressentit social. Comprenc, però, que això crea una situació molt favorable a tornar-s’hi.

.

.

Finalment, sembla que al curs passa alguna cosa. El condeixeble A. ha fet una criatura a la senyoreta de bona família amb qui tenia relacions. L’escàndol, és, com ja es pot suposar, considerable.

L’emoció ha repercutit al pati de la Facultat i no es parla de res més, encara que sovint sembli que no se’n parla, tanta és la discreció de què l’afer està voltat. Les reaccions personals són molt diverses i d’una matisació molt ondulada.

Els matrícules d’honor s’han posat del cantó de la moral oficial i consideren que el fet és execrable.

Els sobresalients arrufen notòriament el nas i diuen que la cosa està una mica malparada.

Els notables han adoptat una posició de reserva i de discreció i fan el bocatancat.

Els qui tot just aprovarem –si no ens suspenen– estem absolutament satisfets que un company ens faci quedar tan bé. El nostre desig seria que tot anés bé, que les coses seguissin el seu curs normal, etcètera.

.

Veure que una dona se us fon als braços ha d’ésser, certament, un magnífic espectacle –si no fos, cas de produir-se, tan car…