Arxiu de la categoria ‘música’

3 de novembre de 1918

dilluns 3 novembre 2008

Diumenge. Amb alguns amics, Piera, el sastre, Bonany, etc., pujo fins a Sant Sebastià. Tarda esplèndida. La cinta de la carretera, sinuosa, sembla concentrar la llum més fina de la tarda. Sento destralejar, al lluny. Bramula un ase en la llunyania. Sobre un alfals verdós, salta una garsa blanca i negra. Quan passo per davant de Ros, penso, com sempre: m’agradaria tenir, a Ros, vinya i pineda. A l’ermita, la solitud és completa. Davant de Calella, els bots –cloves de nou– pesquen els calamarsos. Vénen dos bergantins de l’horitzó d’Itàlia, en popa amb el gregalet. Sota de la terrassa de l’ermita, la mar és de color violeta. En la mar de Tamariu, molt fora, un altre veler va de la volta de fora. Sobre el cap de Begur, una parella del bou navega lentament. Un vapor alterós i buit, que passa molt aterrat, escup aigua per la borda, a glopades, intermitentment: sembla un gos que lladra. L’aigua de l’horitzó agafa un color morat; la de la faixa de terra s’enfosqueix. Caminem pels voltants de l’ermita, badocs i suspesos. La tarda sembla separada, abstreta del temps –una mera creació de l’esperit. Si jo pogués imaginar, crear un altre món, imaginaria aquest món mateix.

Retornem cap al tard. La carretera es pobla d’ombres de caçadors i de boletaires; se sent el fresseig de les converses de la gent invisible. Al pont d’en Casaca penso en la granota que hi cantava a l’estiu. La tarda es dissol en fums i una boira com un tel subtil, que flota, vaporós, arran de terra. El cel és claríssim, i el foc de les estrelles, metàl·lic i fred.

.

Cinema a la nit. «Fru-fru», amb Francesca Bertini, Gustavo Serena i els italians de sempre. Una trama banal resolta per persones que es passen hores i hores fent-se retratar –que es farien retratar sempre, nit i dia, indefinidament. Curioses les espontànies, inconscients exclamacions d’admiració del públic quan apareix un ambient de luxe o algun vestit bo.

Sortint del cinema, Roldós toca un quadern de Schumann per a Coromina, Lluís Medir i jo mateix. Schumann no n’erra mai cap. És rodó com una poma. Anca d’ametlla. Una mica apegalós per massa perfecció de circumferència –una mica mica. Schumann sembla a dues dimensions. Chopin, a tres.

20 d’octubre de 1918

dilluns 20 octubre 2008

Diumenge. Matí radiant, meravellós. Nuvolades llargues, romanes, monumentals, sobre el blau fresc del cel. Els blancs de les cases donen una impressió de puerilitat i la calç sembla càndida. Al sol del carrer de Cavallers, la gent passa molt mudada, una mica enravenada, afaitada a contrapèl, amb els ulls còmicament riolers.

Entro a missa d’onze. La impressió que donen molts dels qui l’oeixen és d’una certa, general, indiferència. És la missa de les persones benestants. El qui no mira, satisfet, les seves pròpies sabates, tan lluents, mira el sostre, o la cara d’una senyora veïna, o les ungles de les seves mans, o els colors de confitura que baixen del rosetó. La presència forma part del programa dominical –com l’arròs de peix del dinar i el tortell de cada diumenge. A la trona, mossèn Bosch, el senyor rector, nyeu-nyeu i taujà, sembla una figura romànica. Recita un sermó monòton, desproveït de retòrica i de gesticulació, amb l’aire trist i arrossegat del qui fa una visita forçada. Parla tan baix i amb una grisor tan densa que ningú no l’entén de res; però això també forma part del programa del diumenge.

Passada una gran part de la tarda a Calella, amb Tomàs Gallart i Joan B. Coromina. Tornem ja fosc, amb lluna, i poques ganes d’enraonar. Fa una nit molt silenciosa. No es mou ni una fulla. A l’aire hi ha una intensa olor de fonoll. La llum de la lluna, en el verd profund de les pinedes, agafa un color de mel rossa. A la carretera, solitària, els nostres passos retrunyen estranyament. Sentim, de lluny, que les campanes greus, de la vila, toquen les vuit. La immobilitat de les coses sota la llum flonja i esblaimada és com un recolliment, com un desvari somniós i quiet.

Al vespre vaig al cinema. Tot d’una –trobant-me mig endormiscat– sento que el pianista toca l’«Ària» de Bach i, successivament, una «Cançó de Taverna» de Mendelssohn, la «Rêvérie» de Schumann i la «Romança en fa» de Beethoven. Espero la reacció de la gent: indiferència general. Potser tothom dorm –penso. El fet que no s’hagi produït una sola reacció em sorprèn. Demano a l’acomodador pel pianista i em diu que el senyor Recolons (propietari del cinema) n’ha portat un de nou, que ve, sembla, de l’Argentina; es diu Roldós i és del país. A la sortida, faig la seva coneixença. D’entrada, Roldós em sembla un bohemi apagat, evaporat, pobre i tímid.

Ressopó a la matinada. Els diumenges com aquest, durant els quals hom ha acabat per fer tots els papers de l’auca del programa, em fatiguen més que si hagués estellat socs d’un cap a l’altre de dia.

4 de setembre de 1918

dijous 4 setembre 2008

Al carrer de Cavallers trobo Marià Vinyas, de Sant Feliu de Guíxols. És potser l’home del país que toca millor Chopin. Alt, elegant, afuat, senyor, ben vestit, queda, de tota manera, una mica de l’època del modernisme –modern style. Porta, com el seu gran amic Cambó, un coll massa alt i massa rígid. Tendeix, a més, a tenir un cert encarcarament a l’esquena. Vinyas, però, és molt graciós i les modes del seu temps no li han pas emborderit aquesta qualitat excelsa.

Parlem de Juli Garreta, el compositor de sardanes.

Ja sabeu l’amistat que hi tinc. Entranyable. Començàrem a fer música plegats. És un home que, en concret i d’una manera precisa, no sap res de res, però la música li raja amb una frescor, una força incontenible. És la meravella de la inconsciència infal·lible. És el millor músic de casa nostra en el moment present. Crec que millorarà molt. Millora cada dia. És un gran afeccionat a la pluja. Quan plou, disfruta com un boig. Ahir em deia que el que li faria més il·lusió seria  tenir una casa en despoblat, un mas,  per anar-hi els dies de pluja –per anar-hi a veure i a sentir ploure…

Vinyas fa una pausa i afegeix:

–La setmana passada anà a Roses per no sé quin afer. Veié una noia del país, probablement peixatera, preciosa, plena, palpitant de vida. Li semblà veure un marbre grec. Escriví una sardana. De retorn a Sant Feliu demanà a Rafael Pitxot que li donés un nom grec per titular una sardana dedicada a una noia. «Poseu-li Nydia», digué Pitxot, rient. Ara, preneu-ne bona nota. Nydia1 és la millor sardana que mai s’hagi escrit en aquest país, una pura meravella…

Prenc comiat de Vinyas amb recança. Els amics de l’Empordà vivim a quatre passes l’un de l’altre i no ens veiem mai. És inexplicable, estranyíssim. Si visquéssim en un contacte més constant, perdríem, potser, menys el temps.

.

Joan B. Coromina diu al cafè:

–El vell, potser únic problema de la pintura de cavallet, és permanent: s’hi assembla?, ¿no s’hi assembla? En pintura no hi ha més que realisme o literatura d’ínfima categoria.

Coromina fa aquesta síntesi fascinat –amb raó– per la pintura del vell Gimeno,que continua pintant, febrós i famolenc, a les solituds de Fornells. Però potser aquesta síntesi resulta una mica massa sintètica. Hi hauria, em sembla, molt a dir…

.

Els francòfils estem radiants. Ja comencem a prescindir de l’obsessió alemanya! Això fa que tinguem la sensació que l’esperit se’ns torna més lleuger. És com una desintoxicació de margarina.

.

Cada dia em prenc la temperatura. A pesar de tots els pesars i malgrat tots els malgrats, observo que tendeixo sempre més a la passivitat que a sentir una autèntica avidesa per posseir les coses de la vida. Potser és quelcom més que timidesa: probablement és una predisposició bàsica, somàtica, constitucional. Estic absolutament convençut que seré tota la vida el que la gent en diu un infeliç.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.

  1. Nydia, sardana de Garreta, és datada del 1920 —n. ed. bloQG []