L’oncle Esteve Casadevall fou qui construí la caseta de Calella. La casa és plena dels seus records. A la meva habitació hi ha un diploma concedint-li el títol de «Socio Protector» de la «Sociedad Española de Salvamento de Náufragos» firmat per la reina regent. És un diploma cal·ligràfic i elegant, molt historiat, dintre el gust de l’època. En un calaix de l’armari hi ha un llibre que conté l’«Elenco de los socios de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos». És un llibre una mica desenquadernat, perquè de petits, quan teníem angines, el llegíem i el tractàvem de qualsevol manera. De les parets del menjador, en pengen sis litografies lluents fetes segurament a Alemanya –a Munic–: un bodegó amb crustacis, ostres i llagostes, un altre amb peixos i quatre paisatges de rigorós hivern, de gust lúgubre, solitari i alpí.

Deu fer molts anys que la gent més o menys benestant de Palafrugell té casa a les platges d’aquest litoral. Els aficionats a pescar o a menjar peix hi tingueren sempre una casa més o menys improvisada. Però aquests ciutadans no foren mai persones d’estiueig en el sentit estricte: la seva estada a la platja durava un dia o dos –generalment els dies de festa. Tenien la feina a la vila i no la podien pas deixar tants dies seguits. Sospito que els primers estiuejants autèntics foren els americanos. Eren persones desvagades, que tenien una fortuneta i una salut una mica primparada. Foren els americanos, sobretot, els qui imposaren el bany de mar calent –que en una època determinada fou tingut per una panacea. Encara avui hi ha persones d’edat que en prenen. Eren, a més, estalviadors i la seva estada ací els resultava baratíssima.

Aquella vida degué ésser crepuscular i d’una absoluta moderació. Al matí seien a l’ombreta de les acàcies de bola i regatejaven, amb les peixateres, els aliments que els oferien. El carro d’en Batlle els portava les vitualles de la vila i les últimes notícies. Dinaven –com sempre– bé: escudella, carn d’olla i el platillo de peix. Passaven la tarda jugant al tresillo. La persona que en aquella època tenia prou llibertat per a passar la tarda jugant el tresillo presentava símptomes notoris de riquesa. A l’hora baixa, amb el bastó a la mà, donaven un tomb fins a les «vistes» de Llafranc i després es deixaven caure al rosari –una vegada hagueren fet construir l’església. Després: sopar i al llit, que demà hi ha matines.

Els americanos de Begur feren, així, Sa Tuna. Els de Palafrugell, moltes cases de Llafranc i de Calella.

Encara que gairebé tots ells eren, generalment, persones retirades de la pesca, posseïen un bot i els arreus de pescar i tenien un pescador que pescava per ells. Solien ésser homes que de joves havien navegat i fet la carrera d’Amèrica. El de casa era llarg, escardalenc i reumàtic i es deia Fidel. Aquests pescadors s’ocupaven de les cases i utilitzaven els gussis per a pescar els calamarsos, a l’hivern. De vegades els senyors –es senyors– sortien, amb ells, a pescar volantí. En dies de gran calma, el pescador treia una estona a barquejar la senyora i les nenes. Les senyores es posaven una manteleta sobre les espatlles; hom embolicava el coll de les nenes en una nube de crochet. Tothom tornava del passeig amb una cara de cansament terrible. En realitat, la mar no agradava ni provava a ningú: era massa freda i humida. Les nits considerades més bones de l’estiu eren les que permetien dormir amb una flassadeta. Les de cobrellit sol tenien un interès molt més petit. Era un estiueig de gent vestida –de fredolics. Quan arribava l’hora de tornar a la vila sentien que els treien un pes de sobre –es trobaven més bé.

En els meus records d’infància del Canadell, la música hi té un cert paper.

L’instrument considerat més eficaç i generalment usat per a fer ballar la gent era, llavors, el piano de maneta. Però aquest engranatge de notes metàl·liques i agres no m’ha deixat cap impressió a la memòria: m’ha deixat al nas la desagradable olor dels becs de gas que il·luminaven els balls a l’aire lliure.

Al Canadell, però, hi havia una cosa de qualitat: el piano de la família Genover. El tocaven els dos germans grans de la família –generalment a quatre mans: Maria i Xicu. En dies de gran calma –sota el sol rabiós del matí o cap al tard, en la dolçor de l’hora baixa– el piano se sentia de lluny i al Canadell es produïa com una suspensió: les persones que passaven per davant de can Genover tenien mecànicament la tendència a caminar de puntetes.

Maria i Xicu s’asseien davant del piano. Vistos de lluny –solien tocar en un salonet de la planta baixa que tenia un gran finestral que donava al carrer– semblaven dos autòmats. Tocaven tibats i encotillats. Eren partidaris de la música bona. Maria, a més de tocar, cantava unes cançonetes evaporades, de color de rosa. Xicu no es cansava mai, amb el mètode davant, de fer dits. La música dolenta sol ésser agradable, i sens dubte per això els qui la cultiven tenen tendència a prodigar-la excessivament. Els de la música bona són més tancats, difícils i llepafils. Xicu i Maria –o Maria i Xicu– no es feien pas, però, pregar tant com corresponia a les solfes que manipulaven. Quan algun conegut se’ls acostava amb un aire amable i oficiós i els deia: «Ai, Xicu (o Maria), toqui la Rapsòdia…! És tan bonica!», hom contemplava l’espectacle reconfortant de veure’ls –per poc lleure que tinguessin– acostar-se al piano, instal·lar-se davant de les tecles, obrir el quadern i tocar la «Rapsòdia Hongaresa núm. 2» de Liszt. Abans de començar es miraven mútuament per confirmar la complicitat de l’execució: una mirada seriosa que s’acabava en un somriure greu. En el salonet, es produïa un gran silenci. Tothom es concentrava. Tothom hi feia aquella cara de sofriment fingit que era costum de fer davant de la música distingida. I del piano en sortia, amb una brillantor lleugerament esmorteïda pel gust petitburgès, la «Rapsòdia Hongaresa n.º 2» de Liszt.

Aquesta era la peça de gran compromís. Era un treball d’execució difícil. Els moments arravatats feien venir a la gent –segons deia– pell de gallina. Per als moments de més recolliment –que potser coincidien amb un públic més selecte, amb un públic que feia no ja cara de sofriment, sinó cara de tres déus– hom disposava d’un altre gran morceau: del «Clar de lluna» de Beethoven. Si la «Rapsòdia» era una obra de dits i d’empenta, el «Clar de lluna» era un afer de sentiment. El conjunt formava un microcosmos musical complet.

Així, jo em vaig trobar, adolescent al Canadell, literalment saturat de «Rapsòdia» i de «Clar de lluna». I ja no hi ha remei: aquesta és la música bona que flotarà tota la vida en la meva memòria d’aquells dies. És la música que em lligarà mentre visqui al Canadell –com m’hi lliga un determinat matís, molt ensucrat, de perfum de pólvors d’arròs i de patxulí, el gust dels molls a la brasa amb oli i vinagre, les novel·les de Paul Bourget i la forma –a penes entrevista– de les pantorrilles d’algunes vagues, borroses senyoretes d’aquella època.