A l’època de «Las Noticias», el redactor en cap, senyor Miró i Folguera, que era el qui elaborava, en el diari, les notícies polítiques de compromís, em deia de vegades quan no tenia massa feina:
–Vagi al cafè «Catalunya». Ja sap on és: Vergara i la plaça mateixa. S’acosti a la penya del doctor Turró. Vegi d’obtenir alguna notícia política…
A «La Publicidad», ha passat el mateix. Jori, el director, em diu, de vegades:
–Aquest vespre vagi al cafè «Catalunya». S’acosti a la penya del doctor Turró. Hi trobarà potser alguna notícia política. Si en pot obtenir alguna, porti l’original a Fontdevila. No gaire tard, s’entén…
La reunió del cafè esmentat era realment impressionant. Es feia tarda i nit: havent dinat i havent sopat –i si de cas hi havia alguna cosa teatral important era després de l’espectacle que començava realment. El nom que tenia la reunió del doctor Turró, director del Laboratori Municipal i eminent home de ciència, no li donava pas la característica específica. Era una reunió absolutament política. Hi anaven el senyor Moles, un dels homes més aguts del moment, Pere Rahola, Juli Marial, el gran cacic de Sants, senyor Granyer, impressionant gat dels frares, el senyor Mir i Miró, el jove catedràtic i polític Josep M. Trias de Bes, etc. Alguns d’aquells senyors anaven i venien de Madrid cada setmana i de vegades tenien moltes notícies –que sovint donaven amb una fluència insospitada i altres es reservaven en un mutisme absolutament hermètic. En tot cas, aquella tertúlia era un dels llocs de Barcelona que disposava d’una informació més directa. Introduït per Pere Rahola, que ja coneixia de la penya de l’Ateneu, i cuitant sempre de mantenir-me en el lloc marginal i secundari que em corresponia, la informació que en vaig treure fou considerable –encara que sovint desaprofitada– sense que mai es produís el menor conflicte.
Era una reunió en què tothom tenia una personalitat prodigiosa. L’amenitat de Moles era divertidíssima i es manifestava sense cap obstacle, com és ara corrent. Aquesta llibertat, que en les persones que no volen o no tenen res a dir no serveix de res, donava origen, en la persona de Moles, a un esperit guspirejant i agudíssim. Turró era fabulós i no comprenc que no hi hagi un estudi de la seva figura en tant que contertulià. Turró era únic i molt diferent de Moles: així com aquest era un esperit molt donat al detallisme i a les coses concretes, Turró elevava de seguida les seves discussions o els seus monòlegs cap a les idees generals i a la visió filosòfica i científica de les coses. Moles era un remolí que de vegades feia posar els cabells de punta; Turró, a qui qualsevol observació d’un cert pes posava immediatament al punt de dalt, i podia donar-li un aire de gran apassionament extern, era una font de coneixements que es manifestava constantment. De tan divertit que era, Moles arribava a fatigar; Turró no fatigava mai –era una mentalitat que fluïa sempre amb un enorme bon sentit.
Naturalment, en les meves anades a la reunió del cafè, vaig sentir parlar del doctor Turró de moltes i molt diverses coses. La situació social i política del país ha donat a les tertúlies una espècie de crepitació permanent. En la persona del doctor Turró, vaig tenir ocasió de constatar-hi quatre posicions diferents, segons quin fos el tema tractat a cada moment. Aquestes són les posicions observades per mi:
Tot el que sigui una pertorbació de l’ordre social burgès, tingui la causa que tingui i adopti la forma que sigui, és judicada pel doctor Turró severíssimament. Posició reaccionària a cegues. La guàrdia civil té sempre raó, sistemàticament.
En filosofia és dualista –la matèria i l’esperit– furiosament antikantià, tomista, gran admirador de sant Tomàs d’Aquino. La «Summa» de sant Tomàs és per ell el punt més elevat de la filosofia. Judica l’idealisme filosòfic alemany un infantilisme.
Des del punt de vista científic és un lliure pensador pur: cap prejudici. Un científic amb prejudicis previs és la negació d’una qualsevol investigació o reflexió en aquest sentit. Un científic ha de sotmetre’s al mètode objectiu. Aquest mètode és la seva disciplina.
Políticament, és un empíric. El seu ideal seria un govern d’homes d’esquerra, que considera, però, uns ximples. Els homes de dreta, els considera dominats pels instints més sòrdids, més baixos i vulgars. Així, en política creu que s’ha d’actuar segons el consell de cada moment.
En aquest país, on gairebé tothom sembla rígid, de pedra picada, on els reaccionaris ho són en tots els aspectes i actuen en conseqüència i als liberals els passa el mateix, la complexitat de les reaccions del doctor Turró és literalment sorprenent, única, i fa un efecte estranyíssim. El doctor Turró fa cara de pensador en el sentit més precís de la paraula. Sembla com si la reflexió li hagués modelat les faccions, i el fet és especialment colpidor sobretot quan no parla.
De vegades –molt poc– vaig al cinema i passa per davant dels meus ulls una pel·lícula. Tracto d’anar als cinemes que fan les pel·lícules de darrera hora. Després, trobo l’un o l’altre i dic –d’alguna cosa s’ha de parlar– que he vist aquesta o l’altra pel·lícula. Davant de la meva afirmació, el meu interlocutor fa una cara displicent i diu amb un gran aplom: ja l’he vista. De vegades comunico el fet a un matrimoni i sento que em diuen a l’uníson:
Si compro una màquina d’afaitar que em venen com si fos l’últim model, resulta que tothom en té. Si vaig en un restaurant que s’acaba d’obrir i que m’ha recomanat una persona tinguda per experta, constato que tothom hi ha anat amb més o menys profit –havent suscitat, generalment, molta crítica.
