Canadell. He trobat la senyora Rosita. Feia temps que no l’havia vista: potser dels anys de la guerra. Venia de missa, caminant dreta i pausada, amb la mantellina, els rosaris i, sota una coberta de nacre, el llibre. Content de veure-la. Fa un esforç per enriolar-se moderadament –una mica fallit. Em vol donar entenent –com feia anys enrera i com sempre, potser, ha fet– que té una preocupació permanent, una cosa que la corseca sempre. Les seves caigudes d’ulls són una meravella de pudor, de lentitud, de tristesa –una cosa perfecta. El barroc cultivà aquest tema amb gran eficàcia i ella ho imita. 
En tot cas, camina d’una manera tan enravenada, vertical i rígida que fa efecte. Abans tenia el dit molt sentenciós: encara l’hi deu tenir. Una certa nasalitat de paraula, una notòria displicència; educació francesa. Sospito que manté el seu horror per la frivolitat que poden tenir les converses més innocents. Endevinar el que a cada moment li hauria pogut venir de gust deu haver estat difícil.
Durant la guerra, quan freqüentava la casa –de vegades m’hi quedava algun dia–, vaig constatar la seva meravellosa habilitat per a tallar el pernil i la llonganissa. Ho tallava finíssim, prodigiosament prim. No sé pas com s’ho feia. Produïa unes rodelles translúcides, etèries. La seva idea era que aquestes coses s’han de tallar molt fines. Tenia raó. Són més mengívoles.
Però potser en aquesta admirable habilitat era massa extremista. A la tarda, a l’hora de berenar, aquell pernil tan lleuger i voleiadís ens deixava una gana terrible.
–Senyora Rosita, fa molt bon temps… –que jo li dic.
–Sí. Fa un dia esplèndid. Donem gràcies a Déu que ens proporciona aquestes meravelles…
Observo que, mentre pronuncia aquesta darrera frase, posa una mica els ulls en blanc i alça verticalment i sentenciosament el dit de la mà dreta. Afegeix de seguida:
–Fa un dia esplèndid, però…
–Digui, digui, senyora Rosita…
–Fa un dia prodigiós, però ¿i si anem a l’infern, si no ens salvem?
–Vostè rai, senyora Rosita… vostè rai…
–Tu ja ho dius; vostè rai, vostè rai… Jo sóc com tothom: una pecadora recalcitrant. Ja ho diu l’Evangeli: Muchos son los llamados y pocos los escogidos.
–Encara que ho digui l’Evangeli i que ho digui en castellà, no m’ho crec pas. Vostè, senyora Rosita, és un prodigi de bondat, una concentració d’exemplaritat…
–Sant cristià! El dimoni et fa veure una cosa per altra. Del dicho al hecho hay un gran trecho… No es pot pas parlar d’aquestes coses a la babalà.
–De tota manera, un o altre es deurà salvar. Seria una llàstima que una persona com vostè quedés amb un pam de nas.
–Sí, realment, seria una llàstima. I és per això que s’ha de vigilar, vigilar nit i dia, tenir l’ull ben obert. En qualsevol moment pot venir l’empassegada.
La senyora Rosita ha pronunciat aquestes darreres frases amb un somriure molt petit però visible, amb un somriure de suficiència, que jo –in mente– he interpretat com si la literalitat de les seves paraules no estigués d’acord amb el seu pensament real. És a dir: la meva idea és –també, és clar, podria estar equivocat– que si la senyora Rosita té alguna convicció granítica és la de la seva salvació personal.
Després parlem d’un senyor del Canadell, conegut de tots plegats, i, per donar-li a entendre l’opinió que en tinc i de quina manera el veig, li dic que em sembla un panxacontent. Davant de la meva afirmació, la senyora Rosita es crispa, posa el dit vertical i agafa un aspecte indignat.
–Fes el favor, fes el favor… –diu somoguda–. En una conversa entre gent ben educada i fins i tot en una conversa entre tota classe de gent, no utilitzis mai la paraula panxa. És una paraula vulgar, adotzenada, que em fa posar nerviosa i em desagrada.
Pensant que la indignació que demostra la senyora Rosita podria provenir de l’aire massa obert, excessivament emfàtic, que té la paraula, li dic per calmar-la:
–I si li digués que és un panxetacontent, ¿no li seria més agradable?
–Encara menys, sant cristià! La nostra manera de parlar és ja prou poc delicada per a desgavellar-la encara més, per a embrutir-la amb paraulotes insuportables.
En deixar la senyora Rosita, que emprèn la marxa enravenada i vertical, tinc la sensació, agradable, d’haver quedat lliure d’un gran pes –d’un pes de cent anys.
A la taula de la petita terrassa veig un llibre que deu ser d’alguna de les meves germanes. L’agafo. Són les poesies de Lamartine. Trobo aquest vers:
Un seul être vous manque et tout est dépeuplé…
Aquest vers és la descripció exacta de l’estat d’esperit de la joventut, de la tendència que tenen aquests anys a projectar sobre el vostre esperit una tristesa indescriptible i d’una irrevocabilitat gairebé mecànica.
Arriba un moment, però, no pas gaire rar, que les coses us porten a disposar d’un être o que formeu part de la disposició d’un altre, i llavors la solució consisteix a casar-se pels quatre-cents cinquanta anys que a la meva edat hom creu que la vida ha de durar.
