Arxiu de la categoria ‘societat’

2 d’abril de 1919

dijous 2 abril 2009


El que ha fet sofrir més, potser, la població de Barcelona aquests últims dies ha estat la falta de llum. Ha estat el més inconcebible. Passar les nits a les fosques o amb una il·luminació deficient és, naturalment, desagradable. Però la incomoditat material no ha pesat tant com la constatació que s’ha produït una cosa inconcebible. I pensar que fa tan pocs anys que l’electricitat no existia i que jo vaig néixer a l’època del quinqué!


.
Estrenyent les dents, amb el seu català de Valls i la veu serpentina, Eugeni d’Ors deia, avui, a la penya de l’Ateneu:

–Els homes són de dues classes: els que serveixen per a la Filosofia i els que no serveixen per a res…

Sí, és clar ha dit Pujols, però sempre s’exagera…
.

Contemplo, més de mitja hora, una reproducció a tot color de «Les Tres Gràcies» de Rafael. El braç de la figura del mig que aguanta la poma té una gràcia torbadora, intraduïble en paraules, infinita. El vivent acabat del dibuix de Rafael.


.
Per alguns amics meus, les dones més picants són les virtuoses que fan tots els possibles per no semblar-ho. A mi m’agraden al revés.

Les dones lletges són generalment agradabilíssimes. Però n’hi ha tan poques que ho vulguin reconèixer!

1r d’abril de 1919

dimecres 1 abril 2009


Pluja. Temps magnífic per l’endemà d’una vaga general. Aplanament de Barcelona. Atonia. A la tarda, s’aclareix una mica. La terra fa olor de primavera.

.

Un moment a l’Ateneu. Els llibres, la ploma, les quartilles, les taules, els pupitres, m’enerven i surto al carrer. A la ventura: Passeig de Colom, el Parc, els quarters de darrera del Parc, la platja de Somorrostro i més avall encara. Garbí fort, vent ofensiu, mar verda, nàusea de la mar. Dues parelles amoroses –quatre siluetes–, solitàries, perdudes en la inacabable platja horrible. Gavines. Humitat depriment.


De retorn, sobre les parets que tanquen els gasògens veig una adolescent magnífica jugant a la corda amb unes criatures. Alta, cama fina i plena, delicada, grans pestanyes sobre els grossos ulls negres, ben feta, mitges fines. Salta amb una despreocupació maliciosa. Tretze anys? Catorze? Anques fortes, dibuixades, vestit folgat, els pits que salten tibants sota la roba, cabells lligats al darrera. Sobre el paisatge espantós, la gràcia d’aquell cos és vivíssima. En un salt de la corda ensenya un genoll rodó, prodigiós, suau, ple. Penso: o tu hauries de menjar més o les dones no… Sensació de gana. La temptació s’esvaeix.


Entro a Barcelona pel Born, a l’hora baixa. Xivarri delirant de criatures pels volts de Santa Maria. Tothom juga a la corda –arriba a semblar que fins i tot hi juguen les dones casades– dins d’un aire saturat d’olor de taronges. En passar per davant de l’església, penso en la processó de Corpus que hi vaig veure fa dos anys incitat per la pintura de Ramon Casas que és al Museu. Després pujo Rambla amunt, fins al carrer d’Aragó, seguint unes senyoretes. Cap resultat. No tinc cap traça per a seguir senyoretes. Torno a sentir una sensació de gana. Les formes femenines s’esvaeixen. Arribo a casa fatigadíssim.

31 de març de 1919

dimarts 31 març 2009

.


La vaga general –ja morta– s’ha acabat oficialment avui. S’han fet innombrables detencions. Màrius Aguilar diu sarcàstic, a la Biblioteca, que els del sometent fan cua a Capitania per treure de la presó els qui empresonaren aquestes últimes hores. Jaume Brossa morí en el moment que la policia entrava a casa seva per detenir-lo. Brossa no aconseguí mai l’eliminació de la seva fitxa policíaca.