La dispesa. Malgrat conèixer-la de tan pocs dies, se’m va aclarint el fons tràgic de la casa. A davant del negoci hi ha una mare, dues filles i una minyona, Maria. La mare fa de cuinera i treu rarament el cap al corredor. És un ésser humà devastat pel foc de la cuina i per la misèria: una dona seca, pàl·lida, amb una cabellera grisa molt esclarida, terroritzada per l’angoixa, que ha viscut literalment arrossegada per la vida. La filla gran –una noia alta, prima, morena, de cabells negres– té relacions. Voldria casar-se per marxar de la casa i viure tranquil·la. La inseguretat del seu matrimoni la fa viure en un estat d’excitació nerviosa, de displicència incontrolable. Per la més petita cosa es dispara i les faccions –tot el cos– li entra en una crispació convulsiva. En aquests moments, la primera cosa que diu és que un dia se suïcidarà tirant-se per la finestra. La nena petita té deu anys. És grassoneta i té una cosa, a la cara, de badoqueria. De vegades l’envien a comprar alguna cosa i triga dues hores a tornar. Li pregunten què ha fet, on ha anat, com ha passat el temps, i es queda amb la boca oberta, sense dir res. Maria, la minyona –una noia baixeta, espessa de carns, d’una coqueteria passiva, amb un esllanguiment vegetal molt acusat, que parla amb un accent de la província de Lleida–, ha d’aguantar la persecució frenètica de gairebé tots els dispesers. El qui projecta una persecució més activa és el dispeser de més edat –un tal don Eligio. De vegades em pregunto: quan aquests insensats li hauran fet la criatura, què hauran fet, pobrets?

Hi ha un dispeser que es diu Lluch. És un català sud-americanitzat moreno, ple, alt, ben vestit, d’una impressionant pedanteria, ple de vent. Parla amb accent, amb la parsimònia de l’home que s’escolta i es reserva –fins i tot quan demana l’hora que és– i porta uns vestits foscos ribetejats –les americanes que Lloyd George ha posat de moda– amb un aguant i una barra impressionants.

Un altre dispeser, Mateu, té la mania del calçat. Al voltant d’aquest xicot, hi flota sempre aquella olor típica que fan les sabates noves –aquella mala olor de cuiro fresc–, sobretot si són barates. A sota del seu llit, se n’hi veuen diversos parells –gairebé totes enllustrades d’un color tirant a vermell. L’ideal d’aquest xicot seria estrenar unes sabates diàriament. És un ideal singular i xiroi, que està, però, dintre de les palpitacions del temps: aquests últims anys, les sabates, en aquest país, han agafat una importància que no havien tingut mai del meu record. A la casa hi ha un desordre indescriptible. Generalment a les sis de la tarda els llits encara estan per fer i els orinals resten immòbils a les tauletes de nit.