Arxiu de la categoria ‘societat’

4 de febrer de 1919

dimecres 4 febrer 2009


L’oncle Martí se’n torna a la Bisbal amb el seu maletí cobert d’una funda groguenca i un rotllo de paper segellat sota el braç. Cada nit ha anat al teatre. És de l’època que la gent anava al teatre. Gori, quan ve a Barcelona, fa igual. Ara, a la penya –si té humor–, explicarà el que ha vist aquestes nits passades.

Durant els dies que ha estat amb nosaltres, ha projectat sobre el pis una mena de tranquil·litat ensopida. No era pas aquest probablement el seu desig, i ell haurà estat la primera víctima (involuntària) de la situació que la seva presència ha provocat. Però el cert és que les convencions familiars són indestructibles. En el moment de passar la porta deu haver pensat: «aquests nebots són insuportables de seriositat…».

Ara tothom tornarà a fer el que voldrà. De tota manera, haig de confessar que, durant aquest curs, no sento pas la necessitat de fugir del pis a la matinada –i de tornar a entrar de puntetes, amb les sabates a la mà.

.

Joan Climent, que vaig conèixer a la Universitat –anava dos o tres cursos més avançat– i que trobo ara, a la biblioteca de l’Ateneu, preparant-se per a les oposicions a la carrera consular, em torna els papers de la «Història de l’impermeable núm. 33.404». Em diu que li sembla que l’escrit no és adequat per al «D’ací d’allà». Bé. D’entrada em torno vermell. Aquest fou un paper elaborat per mi dos anys enrera amb gran premiositat i que de fet havia ja oblidat. Però el cert és que, d’entrada, m’he tornat vermell. In mente em poso com a obligació no tornar-me més vermell encara que s’ensorri la terra. Després reacciono i em reprenc. Veig que el judici de Climent no conté cap injustícia. És un judici correcte. Em saben greu la quantitat d’hores perdudes escrivint-lo i no haver pogut disposar, abans, d’un bon consell. Però tenir un bon consell és tan difícil! Si hagués tingut la sort de rebre’l potser, però, no l’hauria acceptat per orgull, vanitat, pedanteria, etc.

Realment, escriure la història d’un impermeable és absurd. És claríssim. No costa pas de veure-ho. Quin interès pot tenir una semblant història? Joan Climent té més anys que jo. És un home d’una gran cultura, d’una bondat inesgotable, d’un gust molt segur. Qui no el feia parlar quan era hora?

Anant cap a casa, Passeig de Gràcia amunt,1 em torna a guanyar la depressió. Amb el cap baix, caminant, penso que no arribaré a escriure mai més i que m’hauré de dedicar a la carrera. Per davant del meu esperit passa el grup anodí, inexistent, dels meus companys de curs. És un grup de xicots simpàtics, amables, intel·ligents, que no tenen gens de fibra. La immensa majoria no arribaran a res. M’hauré de dedicar a la carrera… Quan hi penso tinc una sensació d’ésser tan poca cosa, que em ve fred.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Vegeu aquí el text del ‘Primer quadern gris’ []

3 de febrer de 1919

dimarts 3 febrer 2009

Don José Ortega y Gasset escriu com un àngel. Té moments de suprema felicitat. Diu, per exemple, en el «El Sol» d’ahir: Yo diría que el síntoma de un gran poeta es contarnos algo que nadie había contado, pero que no es nuevo para nosotros. Todo gran poeta nos plagia. Arribar a aquesta força de simplificació, a aquest domini de la síntesi, implica una cultura general immensa i un do de la gràcia considerable. Llegeixo Ortega des del primer número de la revista «España». No sé pas quin efecte em faria, ara, la lectura d’aquesta revista. Llavors, fou considerable. Darrerament he llegit, però, que a Madrid, al voltant de don José Ortega y Gasset se ha emulsionado la masa encefálica de la nación. Això ja no és el tracte.

.

Frases. Hi ha frases massa mudades. Per exemple: el silenci irreprotxable; la beatitud gastronòmica; la primavera sedant…

Es pot llegir sovint, als diaris, que hi ha frases prenyades de sentit. Això que hi ha frases prenyades de sentit ha passat de la novel·la i del drama repatani a la literatura periodística. De tota manera és un fet que existeixen aquesta classe de frases. «Demà serà un altre dia» m’ha fet, a vegades, tremolar.

Fer frases és relativament fàcil. És desfer-les, després, el que dóna ànsia. Hi ha frases totalment inútils, inservibles, falses, que hom transporta, com un pes mort, anys i anys.

.

Una senyoreta prima i escanyolida, estudianta de Farmàcia, em diu, davant de l’estàtua de Ramon Llull al vestíbul de la Universitat, que vol anar amb unes amigues a la plaça de Catalunya per veure si encara «hi ha soldats que fan guàrdia».

–Si pogués anar-ho a veure amb una moto ben grossa, que fes força soroll i corregués com el vent, veritat…?

–Oh! Això seria l’ideal…

–I si mentrestant es trobés que tiren canonades… això pla seria interessant…!

La senyoreta em dirigeix una mirada que vol ésser desvergonyida, fa un somriure d’il·lusió i sense tornar-me contesta se’n va.

.

Ací, bec molt menys que a Palafrugell. No tindria pas resistència per a beure gaire més del normal.

2 de febrer de 1919

dilluns 2 febrer 2009

Arribà l’oncle Martí de la Bisbal –germà del pare. Exerceix la professió d’advocat a la petita població. És un home d’un aspecte evaporat, d’una aparença tímida, amb una barba rossa que comença a grisejar. De vegades sembla una mica malaltís. Té un aspecte atuït, malenconiós i gairebé totes les seves reaccions són d’indiferència. Només he vist que els ulls li brillessin quan es parla de caceres, de gossos, de conills o de perdius.

S’entesta, havent sopat, que hem d’anar al teatre. A mi no se m’ha ocorregut mai d’anar al teatre. Ho considero un acudit extravagant. L’acompanyem la meva germana Maria i jo. Anem al Poliorama. Fan «Me caso con mi marido». A la sortida ens mira amb un somriure enigmàtic i no fa cap comentari. Després, treu la petaca i clou un cigarret mentre caminem fins a Canaletes. Després, en un tramvia, tornem a casa.

L’estupidesa teatral m’ha com trasbalsat. No tinc son i em quedo al despatx. Per atzar miro el full del calendari i veig que és Sant Blai. Penso automàticament en l’hermano Blas, en el germà Blas del Col·legi de Maristes de Palafrugell. Quedo immers en una mena d’irresistible flonjor sentimental. Era un home petit, ple de vigor, d’una duresa física inoblidable. M’ensenyà de llegir, d’escriure, de pensar d’una manera clara –en realitat m’ensenyà tot el que sé. Sento la necessitat de proclamar que li estic infinitament agraït. Sento així mateix la necessitat de dir que agraeixo als meus pares tot el que han fet per mi i als meus avantpassats que treballaren obscurament potser –qui sap!– per nosaltres i els amics que m’han ensenyat tantes coses… Curiós moment! Ha durat uns instants. Per què no ha durat més? L’efusió sentimental deu ésser la felicitat. Això em fa sospitar que en el fons de tota posició panteista hi ha, més que una preocupació per la veritat, una il·lusió de felicitat.

A través d’aquest engranatge em ve a la memòria que ara fa un any vaig sentir per primera vegada la Sisena Simfonia de Beethoven –la Pastoral. La descripció d’un paisatge i la transfusió de l’home en la naturalesa no ha arribat potser mai a manifestar-se amb una intenció més clara. El diluïment i la deliqüescència d’aquesta plana ha estat comparada, per escoliastes indoctes, amb la Santa Teresa del Bernini. (Conec reproduccions d’aquest devessall de segregació sentimental.) Beethoven és infinitament superior: és viril, noble, net, clar. El barroc m’exaspera, m’embafa. El verisme del barroc és literalment pornogràfic.

.

El que vaig escriure (26 de gener) sobre el plantejament del problema literari podria potser sintetitzar-se en més poques paraules. Deu consistir a limitar, concretar, precisar. El que els fusters en diuen obrar. Extreure de l’espessor de la vida informe la línia graciosa o dramàtica d’una melodia, el perfil vivent d’una vida humana, una forma. En definitiva, és una lluita contra la desmesura –contra l’infinit. Lluita que dóna febre.

.

El problema que planteja la gran ciutat és potser aquest: conèixer la diversitat vol dir patir-ne el tedi.

Frases així són avui, en els diaris, les més ben pagades. Obren totes les portes. Són les frases del noucentisme triomfant.