L’oncle Martí se’n torna a la Bisbal amb el seu maletí cobert d’una funda groguenca i un rotllo de paper segellat sota el braç. Cada nit ha anat al teatre. És de l’època que la gent anava al teatre. Gori, quan ve a Barcelona, fa igual. Ara, a la penya –si té humor–, explicarà el que ha vist aquestes nits passades.
Durant els dies que ha estat amb nosaltres, ha projectat sobre el pis una mena de tranquil·litat ensopida. No era pas aquest probablement el seu desig, i ell haurà estat la primera víctima (involuntària) de la situació que la seva presència ha provocat. Però el cert és que les convencions familiars són indestructibles. En el moment de passar la porta deu haver pensat: «aquests nebots són insuportables de seriositat…».
Ara tothom tornarà a fer el que voldrà. De tota manera, haig de confessar que, durant aquest curs, no sento pas la necessitat de fugir del pis a la matinada –i de tornar a entrar de puntetes, amb les sabates a la mà.
.
Joan Climent, que vaig conèixer a la Universitat –anava dos o tres cursos més avançat– i que trobo ara, a la biblioteca de l’Ateneu, preparant-se per a les oposicions a la carrera consular, em torna els papers de la «Història de l’impermeable núm. 33.404». Em diu que li sembla que l’escrit no és adequat per al «D’ací d’allà». Bé. D’entrada em 
torno vermell. Aquest fou un paper elaborat per mi dos anys enrera amb gran premiositat i que de fet havia ja oblidat. Però el cert és que, d’entrada, m’he tornat vermell. In mente em poso com a obligació no tornar-me més vermell encara que s’ensorri la terra. Després reacciono i em reprenc. Veig que el judici de Climent no conté cap injustícia. És un judici correcte. Em saben greu la quantitat d’hores perdudes escrivint-lo i no haver pogut disposar, abans, d’un bon consell. Però tenir un bon consell és tan difícil! Si hagués tingut la sort de rebre’l potser, però, no l’hauria acceptat per orgull, vanitat, pedanteria, etc.
Realment, escriure la història d’un impermeable és absurd. És claríssim. No costa pas de veure-ho. Quin interès pot tenir una semblant història? Joan Climent té més anys que jo. És un home d’una gran cultura, d’una bondat inesgotable, d’un gust molt segur. Qui no el feia parlar quan era hora?
Anant cap a casa, Passeig de Gràcia amunt,1 em torna a guanyar la depressió. Amb el cap baix, caminant, penso que no arribaré a escriure mai més i que m’hauré de dedicar a la carrera. Per davant del meu esperit passa el grup anodí, inexistent, dels meus companys de curs. És un grup de xicots simpàtics, amables, intel·ligents, que no tenen gens de fibra. La immensa majoria no arribaran a res. M’hauré de dedicar a la carrera… Quan hi penso tinc una sensació d’ésser tan poca cosa, que em ve fred.
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- Vegeu aquí el text del ‘Primer quadern gris’ [↩]
S’entesta, havent sopat, que hem d’anar al teatre. A mi no se m’ha ocorregut mai d’anar al teatre. Ho considero un acudit extravagant. L’acompanyem la meva germana Maria i jo. Anem al Poliorama. Fan «Me caso con mi marido». A la sortida ens mira amb un somriure enigmàtic i no fa cap comentari. Després, treu la petaca i clou un cigarret mentre caminem fins a Canaletes. Després, en un tramvia, tornem a casa.