Arxiu de la categoria ‘societat’

10 de gener de 1919

dissabte 10 gener 2009

M’ha semblat veure de lluny Tomàs Gallart, passant per davant del cinema Catalunya. Anava de dol i portava guants negres. Es deu haver mort a la clínica –penso– la seva mare, que tenia un càncer al pit. Gallart caminava aclaparat, les espatlles corbades, pàl·lid. No goso anar-lo a emprendre, per simple comoditat. El meu egoisme, la meva covardia, són inenarrables.

Divago per Barcelona. Al carrer de Pelayo trobo Narcís Coromina i Josep M. Pi i Sunyer, molt atrafegats. Són amics dels primers anys de carrera, de l’època del «caos» o sigui de la tertúlia que fèiem al pis de Salvador Eures –en aquell entresol d’Universitat i València tan memorable. Em diuen que van corrents al Poble Nou a contractar una mèdium per fer una sessió d’espiritisme. Josep M. Pi, que és un tipus alt, desairós i grotesc, mal deixat de color, amb un nas de llauna, faceciós i divertit com un personatge de Dickens, i una finor d’intel·ligència considerable, em diu que tot Barcelona s’ha afeccionat a les sessions d’espiritisme i que per a fer ballar la taula o parlar amb Nabucodonosor les mèdiums del Poble Nou no tenen comparació possible ni rival apreciable.

.

Obro –amb una certa angúnia– els calaixos de la taula de la meva cambra. Els trobo plens de papers vells, de retalls de diaris, de notes, de temptatives –de temptatives innombrables. Costa una mica de posar-se a estripar papers perquè la vanitat cega. Però quan hi sóc posat ho estriparia tot –fins la fe de baptisme si em caigués a les mans.

.

La Rambla abans de sopar. Les dones sota la llum viva. Fascinació palpitant. A tot arreu deu ésser fàcil de renunciar a les coses de l’esperit i a les obligacions normals –però tan fàcilment renunciables com en aquest clima dubto que hi hagi un ambient comparable.

9 de gener de 1919

divendres 9 gener 2009

.

Al matí, marxem a Barcelona gairebé tota la família: la meva mare, les meves germanes, el meu germà i la minyona –l’Angeleta. Fa un temps clar, viu, transparent. Des de la plataforma del vagó del tren petit veig el far, blanc i llunyà, amb les verdes pinedes, les Torretes, el pla de Palafrugell. Després, dins el vagó glacial, els vidres entelats de blanc, ple de fum, m’agafa una sonsònia indiferent. Penso llarga estona en aquest inútil quadern. Gairebé tot el que conté m’ho hauria pogut perfectament estalviar.

A l’estació de França, un faetó de vidres tirat per un cavall escanyolit ens transporta tota la família fins al pis del carrer de Mallorca –Mallorca, 244, 2.n 1.a Els vidres trontollen en l’empedrat del carrer. Barcelona desfila a través d’aquestes pampallugues vibràtils. Tot és molt diferent, és clar, de les coses de la vida immediata, tot és més gros i més important, però res no m’atrau amb força. El pis –pujada l’escala una mica obscura– em sembla incolor, inodor i insípid. I a més sorprenentment petit. Aquesta reducció de proporcions fa que tot ens caigui una mica a sobre. Si no tinguéssim res més a fer ens posaríem tristos –menys l’Angeleta, que potser perquè és més de pagès que nosaltres està il·lusionada i no para un sol moment de feinejar.

A mitja tarda, per la Rambla de Catalunya –el pis toca gairebé a la Rambla de Catalunya– i la Gran Via vaig a la Universitat –pati de la Facultat de Dret. Trobo, d’entrada, el meu vell amic Salvador Eures i els condeixebles: Xavier Güell, Martí Esteve, Plaja, Albiol, Escursell, Gener, Rebull, etc. Ens saludem amb aquella sorollosa cordialitat de sempre, però a la mateixa distància de sempre: una distància que aparentment és molt curta i potser és llarguíssima. El pati és fred, nu, humit, amb la pedra de color de terra d’escudelles. Hi han passat milers i milers d’estudiants i sembla que no hi ha viscut mai ningú. Després vaig –les mans a la butxaca, un cigarret als llavis–a la Biblioteca del Col·legi d’Advocats, a ca l’Ardiaca, de la Catedral. Els carrers, plens de gent, em semblen anodins i terriblement solitaris. La gent hi arrossega els peus entre el botzinejar molest dels autos. Les dones, són, però, belles. Passen. Els aparadors són rutilants. No he sentit mai la necessitat d’aturar-me davant d’un aparador qualsevol. És estrany! La Casa del Col·legi d’Advocats és fosca i solitària. El petit jardinet de l’entrada, mal il·luminat, és adorable. Us hi sentiu en una dolça pau. Sota la mampara verda de les taules de la biblioteca, les prestatgeries plenes de llibres foscos i severs, s’hi està bé. Però la vida és molt lluny d’ací. La vida és aquest soroll remot, sord –com la fressa de la mar–, que m’arriba a través dels vidres d’aquests balcons tancats.

7 de gener de 1919

dimecres 7 gener 2009

Començo a fer els paquets per marxar a Barcelona. Els llibres de text, els trobo allà mateix –una mica pansits. Em fan l’efecte de cosa tronada, d’objectes inútils, sense vida. Les coses poden arribar a ésser molt banals, poden arribar a tenir una mena de banalitat profunda, massissa i intrínseca. Res no hi ha, però, en aquest terreny, com els llibres de text. Tan pelats i grapejats, arriben a fer pena.

.

La lectura, en els diaris, de la situació europea fa literalment rodar el cap. Rússia es troba en ple caos. A Alemanya, les convulsions se succeeixen ininterrompudament. En aquest país, la situació social empitjora cada dia. Els actes de violència envaeixen el carrer. Es necessita realment un cert tupè per a formar part d’algun sistema que s’atribueixi el monopoli de la creació d’aquest delirant cafarnaüm. És una pretensió realment ridícula.

.

A l’hora de l’aperitiu prenc un trist amer-picon amb P. G.: un empleat bufó, galtainflat, ros, animat, una mica balou, optimista. Troba que tot va de primera i que si l’any passat les coses no anaren prou bé, aquest any tot irà com una seda. Trobo que el meu amic és magnífic. En el moment d’anar-me’n a casa, sento, només, una impressió depriment –com si hagués begut més aperitius dels que he pres.