Arxiu de la categoria ‘societat’

27 de maig de 1919

dimecres 27 maig 2009

Palafrugell. Cap al tard vaig al cafè. La gent rega els carrers. Deliciosa olor de la terra o de la flor blanca de les acàcies del carrer del Sol. Trobo els amics, a la terrassa del club. Linares porta l’auricular penjat a l’orella –el bolet–, però té un aire tan displicent i llunyà, té un aspecte de sord tan integral i absolut, que suposo que vol donar entenent que és sord fins i tot quan porta l’aparell penjat. Al fil de la vorera hi ha una petita motocicleta. És una petita motocicleta anglesa que s’ha comprat Tomàs Gallart. S’hi asseu a sobre i, essent tan alt, fa l’efecte que, més que portar-lo, ell transporta el mecanisme entre cames. Joan B. Coromina, petit, ull de perdiu –si envelleix aquest ull se li convertirà en un ull de cacatua– agitat, sembla un bastard d’un Cèsar romà. Bofill (Gori) està roig, content, radiant. Sospito que ja ha sopat.

–Holaaa…! –em diu amb una gegantina, universal i sonora patriarcalitat.

Fa l’efecte que la terra roda exclusivament perquè Gori vagi a cacera, tiri quatre trets, senti tocar les campanes i contempli el vol dels ocells sobre els camps clars. També sembla que la vinassa i els paquets de cigarrets de cinquanta i les fàries es fan exclusivament per a la seva humanitat. Davant del seu «holaaa…!», que un moment emplena tot el carrer, em sento avergonyit.

Aperitius abundants.

.

Ara s’ha posat de moda de posar a les portes de les cases una placa de llautó amb un Sagrat Cor i unes inscripcions al peu, que diuen així: Esta casa es cristiana; se prohíbe blasfemar. Resulta, però, que, en algunes d’aquestes famílies que han posat la placa, el marit i la muller no tenen una relació gaire amable, i així alguns d’aquests marits han enganxat un paper sobre la inscripció de la blasfèmia, amb aquestes paraules: El blasfemar es discrecional.

L’afirmació és insensata, perquè renegar, en aquest país, és horripilant. Ara, mirant les coses amb objectivitat i considerant la seva ancianitat, totes aquestes inscripcions són desgraciades, perquè demostren que tan arrelada és una cosa com l’altra.

.

Al llit, tenia posat el cap sobre dos coixins i semblava que la seva horitzontalitat tenia un matís ex-càtedra.

.

Tenir una veu petita no és pas cap defecte, al contrari. El que és trist és tenir una veu petita i desagradable –sobretot insospitada. En aquest cas, potser val més sentir cridar, tot i ésser tan pesat.

25 de maig de 1919

dilluns 25 maig 2009

Diumenge. No sé pas quantes hores he dormit: potser quinze. Mentre em vesteixo, miro pel balcó entreobert: fa un començament de tarda meravellosa, daurada; passa un ventet petit, suavíssim; hi ha uns núvols blancs al cel. Sensació de trobar-me encarat, altra vegada, amb la primavera barcelonina, tan mòrbida. Penso que farà una nit deliciosa, agradabilíssima. No tinc pas humor per a menjar a la dispesa. Tot el que em recorda els dies immediatament anteriors em posa de mal humor. Fins i tot em sembla haver avorrit el cafè. El tabac, menys. Fumo uns vint-i-cinc cigarrets de paper cada dia. Abans dels exàmens, vaig arribar a trenta-cinc. La bossa em permet de menjar dos sandvitxos de pernil a l’American-Bar i un doble de cervesa. Cervesa ben tirada, excel·lent. Enfilo la Rambla. La primavera. Aire deliciós! Dins d’aquest aire, les dones tenen una impressionant presència. És un aire fruitat, que té gust de carn de fruita. A la cantonada del carrer de la Canuda, la boca de la claveguera es confon amb el perfum d’un ram de roses que transporta un grum de l’hotel Continental. Les roses fan olor de mort –una mica.

A mitjan tarda em trobo a la Biblioteca de l’Ateneu parlant amb el pulcre, dolç, mirífic mossèn Llorenç Riber. Impressió, durant tota la conversa, de paladejar un caramel de maduixa.

 

Tracto d’escriure un relat de la peripècia dels exàmens. Constato que tot ho veig molt confús –que en realitat no em recordo de res. Tot em sembla remotíssim. En canvi, sento que em comencen d’obsessionar les assignatures que he deixat per als exàmens del mes de setembre. Passaré un mal estiu, evidentment. ¿Fins quan –em pregunto– et perseguirà aquest terrible establiment de la plaça de la Universitat? Només de pensar en l’edifici, tan fred i simètric, de color de terra d’escudelles, em ve pell de gallina.

Havent sopat em passejo per la Rambla lentament, amb les mans a la butxaca, un cigarret a la boca, el nas a l’aire. Molta abundància de senyores del migdia de França, imponents, esculturals, amb una tendència al matriarcat –per al meu gust– excessiva. Fa l’efecte que tothom sap parlar el francès. Tot trampa, gràcies a Déu! Si no fos trampa, valdria més fugir camps a través. La Rambla està imponent de llums, de trànsit, de gent i de diners. Us ofereixen cocaïna a gairebé tots els establiments. Molts estrangers. Gràcia que fa a uns senyors que reputo escandinaus que una deposició d’un pardal hagi caigut sobre un barret. S’han d’aguantar el ventre.

Segueixo una estona un senyor petit, gras, lluent, amb un nas considerable, sacsons solemnes, calb –va sense barret–, vestit de negre (americana ribetejada com la del poeta Joaquim Montaner), que baixa Rambla avall portant a cada braç una cortesana imponent. Si aquest senyor no està desbordantment il·lusionat, és que ho dissimula molt bé. Si tenir ànima, penso, és tenir il·lusions, aquest senyor deu tenir una ànima immensa.

Divago llarga estona per la Rambla i pels carrerons adjacents –tant els de llevant com els de ponent. Arriba un moment que la fatiga em porta a confondre les ombres amb les formes reals i tangibles. Rodar, badar davant de les portes, de la llum, de les escletxes… No sé anar-me’n al llit. A la fi, amb les primeres llums, em rendeixo. Poso coses a la maleta –mig adormit.

6 de maig de 1919

dimecres 6 maig 2009


Per evadir-me una estona de l’enervament que em produeixen els Procedimientos Judiciales i el Derecho Mercantil, camino a l’atzar, per la Rambla, a la nit.

Una de les coses que em fan més impressió de Barcelona és el que en podríem dir el seu dualisme: la proximitat en què es troba un carrer com la Rambla, tan carnal, terrestre, sensual, tan directe i simplistament humà, amb els temples que l’emmarquen (la Catedral, el Pi, Santa Maria) tan elevats, tan espirituals, tan sensibles, tan suggeridors de tendresa, d’una qualitat quasi divina.

.

En aquesta cambra de la dispesa, no sé pas el que m’angunia més: aquests llibrots de la carrera, desenquadernats i grapejats, i el rastre que semblen arrossegar aquests llibres: aquest cendrer ple a vessar d’infectes puntes de cigarret, la tassa buida de cafè amb un rotllo al platet sobre la qual vola una mosca persistent, l’olor de fum de tabac refredat que flota a la cambra, etc.

Seria, és clar, molt agradable de deixar-ho tot i anar-se’n a passeig. Seria molt agradable, però no sé pas si jo ho sabria fer. Ho diré amb una paraula que s’ha posat de moda a Barcelona i que trobo horrible: no sé pas si tindria prou penques. En aquesta falta de penques, hi intervé, de molt, és clar, el record de la situació de la família. Ara bé: sento una vegada més que mantenir-se en una situació correcta produeix un autèntic plaer –una satisfacció literalment física. Això li treu molt de mèrit, evidentment.

Però aquest no és pas ben bé el problema. És un altre: vaig descobrir de molt jove la importància enorme que tenen els diners en la vida. La importància de tenir, simplement, un mínim de diners. Paral·lelament se’m reforça cada dia la convicció de la meva absoluta incapacitat per a guanyar diners. Aquest contrast és una de les meves més persistents obsessions –una obsessió d’un pes tan persistent que estic segur que deixarà rastre –desviació (?)– en la meva vida. Tinc la impressió que tindré sempre por davant de la vida.