Diumenge. No sé pas quantes hores he dormit: potser quinze. Mentre em vesteixo, miro pel balcó entreobert: fa un començament de tarda meravellosa, daurada; passa un ventet petit, suavíssim; hi ha uns núvols blancs al cel. Sensació de trobar-me encarat, altra vegada, amb la primavera barcelonina, tan mòrbida. Penso que farà una nit deliciosa, agradabilíssima. No tinc pas humor per a menjar a la dispesa. Tot el que em recorda els dies immediatament anteriors em posa de mal humor. Fins i tot em sembla haver avorrit el cafè. El tabac, menys. Fumo uns vint-i-cinc cigarrets de paper cada dia. Abans dels exàmens, vaig arribar a trenta-cinc. La bossa em permet de menjar dos sandvitxos de pernil a l’American-Bar i un doble de cervesa. Cervesa ben tirada, excel·lent. Enfilo la Rambla. La primavera. Aire deliciós! Dins d’aquest aire, les dones tenen una impressionant presència. És un aire fruitat, que té gust de carn de fruita. A la cantonada del carrer de la Canuda, la boca de la claveguera es confon amb el perfum d’un ram de roses que transporta un grum de l’hotel Continental. Les roses fan olor de mort –una mica.

A mitjan tarda em trobo a la Biblioteca de l’Ateneu parlant amb el pulcre, dolç, mirífic mossèn Llorenç Riber. Impressió, durant tota la conversa, de paladejar un caramel de maduixa.

Tracto d’escriure un relat de la peripècia dels exàmens. Constato que tot ho veig molt confús –que en realitat no em recordo de res. Tot em sembla remotíssim. En canvi, sento que em comencen d’obsessionar les assignatures que he deixat per als exàmens del mes de setembre. Passaré un mal estiu, evidentment. ¿Fins quan –em pregunto– et perseguirà aquest terrible establiment de la plaça de la Universitat? Només de pensar en l’edifici, tan fred i simètric, de color de terra d’escudelles, em ve pell de gallina.

Havent sopat em passejo per la Rambla lentament, amb les mans a la butxaca, un cigarret a la boca, el nas a l’aire. Molta abundància de senyores del migdia de França, imponents, esculturals, amb una tendència al matriarcat –per al meu gust– excessiva. Fa l’efecte que tothom sap parlar el francès. Tot trampa, gràcies a Déu! Si no fos trampa, valdria més fugir camps a través. La Rambla està imponent de llums, de trànsit, de gent i de diners. Us ofereixen cocaïna a gairebé tots els establiments. Molts estrangers. Gràcia que fa a uns senyors que reputo escandinaus que una deposició d’un pardal hagi caigut sobre un barret. S’han d’aguantar el ventre.

Segueixo una estona un senyor petit, gras, lluent, amb un nas considerable, sacsons solemnes, calb –va sense barret–, vestit de negre (americana ribetejada com la del poeta Joaquim Montaner), que baixa Rambla avall portant a cada braç una cortesana imponent. Si aquest senyor no està desbordantment il·lusionat, és que ho dissimula molt bé. Si tenir ànima, penso, és tenir il·lusions, aquest senyor deu tenir una ànima immensa.

Divago llarga estona per la Rambla i pels carrerons adjacents –tant els de llevant com els de ponent. Arriba un moment que la fatiga em porta a confondre les ombres amb les formes reals i tangibles. Rodar, badar davant de les portes, de la llum, de les escletxes… No sé anar-me’n al llit. A la fi, amb les primeres llums, em rendeixo. Poso coses a la maleta –mig adormit.