Arxiu de la categoria ‘societat’

1r de maig de 1919

divendres 1 maig 2009


A les dotze en punt del matí, travessa el pati de Dret don Cosme Parpal i Marquès, catedràtic de no sé quina assignatura de Filosofia i Lletres. Va vestit de paisà. Porta jaqué. Sembla un colom: cama prima, pantalons estrets, ventre alt i imponent, cap petit, front fugitiu, cabells cap al clatell, tot el cos tirat endarrera d’una manera tan acusada que, quan acciona amb el bastó, no li toca mai a terra. Les cues del jaqué li fan uns saltets d’una comicitat irresistible.

 


Llunyania de les dones.

Estic absolutament segur que hauria estat per a mi molt positiu i eficaç per a no perdre temps, de tenir accés –almenys accés col·loquial
a alguna senyora amb unes certes possibilitats de generositat i de tendresa. Tan agradable, almenys, com portar la roba neta. Comprenc perfectament l’agraïment de Rousseau per Madame de Warens.

M’hauria agradat, sobretot, que m’haguessin fet preguntes o, almenys, que se n’haguessin deixat fer. Però ha estat impossible. La meva absoluta inaccessibilitat social m’ha vedat aquest terreny, ha fet que fos per mi inassolible. He tingut tractes, només, en aquest aspecte, amb persones d’ínfima categoria. Això em porta a donar un excés d’importància als problemes del sexe. Malestar i temps perdut.

Higiènicament, hauria estat, a més a més, d’una gran utilitat. Hom s’hauria tret de dins la vanitat que hi porta, amb gran profit. Car no hi ha res que produeixi més satisfacció a un home que exercir la vanitat davant d’una dona. Com més absurda és la forma que revesteix aquest exercici, més es revifa el sentit maternal femení, més vegades es formula la paraula:

Pobret!

Que és la paraula que té més sentit per a l’altre sexe.

Així, doncs, tothom hi hauria sortit guanyant, d’una manera claríssima.


Jo em puc perfectament imaginar que un home i una dona se sentin, a l’hora de dinar, contents, desbordants de cordialitat i de satisfacció. No em puc imaginar, en canvi, que hi hagi una regla, un art d’estar content. Estar content és una cosa subjectiva que queda considerablement reforçada si els vostres amics acorden decretar, encara que no sigui més que per majoria, que realment esteu content. En el meu cas concret, fa molts anys que espero aquest acord
però aquest acord no ve. La causa d’aquest retard es troba en la nota anterior. Almenys en tinc la sospita.

30 d’abril de 1919

dijous 30 abril 2009


Dimecres. Observo els efectes que la proximitat dels exàmens produeix en els estudiants de la dispesa. La nerviositat, va d’augment. Qualsevol nimietat els treu de polleguera, l’enervament arriba al frenesí. Avui, a l’hora de dinar, ha estat a punt d’haver-hi una baralla amb tota regla. Els hem haguts de descompartir. Discutien si el cafè que donaven al Tupinamba era millor o pitjor que el que fan al cafè del costat del Tupinamba –i que ara no recordo com s’anomena.




En arribar al primer pis de l’Ateneu, tot fent cap a la penya, veig sovint don Miquel dels Sants Oliver, al fons de la secretaria. És un home gras, imponent, apoplèctic, l’ull negre, enorme, molt sortit, d’una mirada que regalima, literalment, malenconia. De vegades, m’he encreuat amb ell en algun corredor de la casa: camina lentament, bufant una mica, el barret negre a la mà, el front ple de petites gotes de suor, lluents. No el conec pas personalment, però em fa l’efecte que aquest home és delicat i tolerant –d’un tracte exquisit.




Cada any, quan arriba la primavera, López-Picó publica el seu llibre de poesies. Picó s’ha pres seriosament els mots d’ordre de Xènius sobre la santa continuïtat, la perseverança, la normalitat, etc. Són mots d’ordre sublims, però que porten potser a un excés d’aprofitament. En la carn d’olla anual assegurada i indefectible de Picó, hi ha molts ossos. Massa, potser. En la poesia de Carner hi ha també, de vegades, algun osset –un osset d’ala de gallina. En la de Sagarra, l’excés de polpa, en canvi, embafa una mica. La normalitat de la poesia de Picó demostra, de tota manera, que ens trobem davant d’una vocació autèntica de pare de família.




26 d’abril de 1919

diumenge 26 abril 2009


Hi ha persones que com més complexa és una situació, com més difícil és, per exemple, la situació econòmica familiar, amb més força reaccionen i amb més frontal resolució s’hi encaren; altres, en canvi, queden alatrencats, dubitatius, i abandonen la partida amb una gran facilitat. Independentment de l’èxit o del fracàs, hi ha persones que tendeixen, instintivament, a caminar endavant; altres tendeixen a la fugida, a la retirada.


–De vegades la teva timidesa és tan visible –em deia avui Alexandre Plana– que fas la impressió de creure que utilitzar les cames per a caminar és una espècie de privilegi excepcional…

Això és molt ben observat.

S’hi hauria d’afegir que, com tots els tímids, jo sóc capaç de moments d’audàcia. Aquests moments d’audàcia se’m produeixen, generalment, quan tinc una ploma a la mà.

.


La dispesa.

El menjar és horrible. El plat millor de la casa és el clima del país, tan suau. Sembla impossible que un clima pugui ésser tan alimentós i substanciós per a arribar a permetre que menjant tan malament es pugui fer una vida certament sense desgast, però en definitiva normal. La carn, sobretot, és infame. Aquests bistecs coriacis, tallats prims com una orella de gat, arrasats i xuclats com una madeixa d’espart! Les mongetes tendres tenen uns fils de tanta consistència que més que per una naturalesa benigna semblen especialment fabricats per la casa. És trist, a tan pocs anys, haver d’arribar a la conclusió que si no es menja bé no es pot ésser intel·ligent.

Puc afirmar que fa més de deu anys que menjo malament: des del dia que a onze anys vaig entrar a l’internat gironí fins avui, no he menjat discretament més que en els intervals que he viscut a casa. No sóc pas un ressentit social. Comprenc, però, que això crea una situació molt favorable a tornar-s’hi.

.

.

Finalment, sembla que al curs passa alguna cosa. El condeixeble A. ha fet una criatura a la senyoreta de bona família amb qui tenia relacions. L’escàndol, és, com ja es pot suposar, considerable.

L’emoció ha repercutit al pati de la Facultat i no es parla de res més, encara que sovint sembli que no se’n parla, tanta és la discreció de què l’afer està voltat. Les reaccions personals són molt diverses i d’una matisació molt ondulada.

Els matrícules d’honor s’han posat del cantó de la moral oficial i consideren que el fet és execrable.

Els sobresalients arrufen notòriament el nas i diuen que la cosa està una mica malparada.

Els notables han adoptat una posició de reserva i de discreció i fan el bocatancat.

Els qui tot just aprovarem –si no ens suspenen– estem absolutament satisfets que un company ens faci quedar tan bé. El nostre desig seria que tot anés bé, que les coses seguissin el seu curs normal, etcètera.

.

Veure que una dona se us fon als braços ha d’ésser, certament, un magnífic espectacle –si no fos, cas de produir-se, tan car…