Dimecres. Observo els efectes que la proximitat dels exàmens produeix en els estudiants de la dispesa. La nerviositat, va d’augment. Qualsevol nimietat els treu de polleguera, l’enervament arriba al frenesí. Avui, a l’hora de dinar, ha estat a punt d’haver-hi una baralla amb tota regla. Els hem haguts de descompartir. Discutien si el cafè que donaven al Tupinamba era millor o pitjor que el que fan al cafè del costat del Tupinamba –i que ara no recordo com s’anomena.
En arribar al primer pis de l’Ateneu, tot fent cap a la penya, veig sovint don Miquel dels Sants Oliver, al fons de la secretaria. És un home gras, imponent, apoplèctic, l’ull negre, enorme, molt sortit, d’una mirada que regalima, literalment, malenconia. De vegades, m’he encreuat amb ell en algun corredor de la casa: camina lentament, bufant una mica, el barret negre a la mà, el front ple de petites gotes de suor, lluents. No el conec pas personalment, però em fa l’efecte que aquest home és delicat i tolerant –d’un tracte exquisit.
Cada any, quan arriba la primavera, López-Picó publica el seu llibre de poesies. Picó s’ha pres seriosament els mots d’ordre de Xènius sobre la santa continuïtat, la perseverança, la normalitat, etc. Són mots d’ordre sublims, però que porten potser a un excés d’aprofitament. En la carn d’olla anual assegurada i indefectible de Picó, hi ha molts ossos. Massa, potser. En la poesia de Carner hi ha també, de vegades, algun osset –un osset d’ala de gallina. En la de Sagarra, l’excés de polpa, en canvi, embafa una mica. La normalitat de la poesia de Picó demostra, de tota manera, que ens trobem davant d’una vocació autèntica de pare de família.
Arxiu de la categoria ‘universitat’
30 d’abril de 1919
dijous 30 abril 200928 d'abril de 1919
dimarts 28 abril 2009
Dilluns. El poc menjar, l’excés de cafè, l’empollar, la reclusió a la cambra de la dispesa, el desordre delirant de la casa –jo us asseguro que haver d’estudiar davant d’un llit desfet és una obligació depriment– em produeixen un estat molt semblant al de la gent esperitada. La inquietud permanent dels exàmens em submergeix en la pura cretinització. Dintre de pocs dies començaré a parpellejar, com si, en l’aire que miro, hi flotessin pampallugues.
A primera hora del matí, pujo carrer de Pelayo amunt, cap a la càtedra de Procedimientos Judiciales. Porto tota la memòria plena d’una cosa anomenada recurso de casación. Mentrestant em sento envaït per una primavera gairebé indecent, d’una morbidesa incomparable.
Amb això, abans d’arribar a la plaça de la Universitat trobo Joan Estelrich, transportant una serviette plena de papers, la pell fresca, l’ull sortit, desbordant de vida, sensacionalment animat. Estelrich viu al mateix carrer de Pelayo en una pensió seriosa, amb Martí Esteve de company. La pensió té una tribuna enorme, amb unes cortines de tul blanc darrera els vidres, impressionants.
–No us veig gaire bé… –diu Estelrich–. Feu mala cara!
–La vida és agradable; l’estudi és amarg…
En vista de la qual cosa Estelrich desenrotlla un cant a la primavera barcelonina delirant d’entusiasme. Aquestes 
manifestacions solen ésser perilloses, sobretot si són massa llargues. Per fortuna, el tramvia que ha d’utilitzar el meu amic es va acostant. No hi ha més remei: ha de resumir el seu cant.
–Amic, les dones em devoren… aquesta és la realitat! –diu mentre alça el braç per fer aturar l’artefacte.
Després, des de la plataforma, em saluda, cordialment, amb la mà.
Torno a quedar cara a cara amb el recurso de casación.
En passar el portal de la Universitat sento una autèntica sorpresa: vull dir la sorpresa de passar-lo. És realment estrany que, amb un temps així, sigui possible encara el funcionament del mecanisme de la llibertat humana…
.
A la tarda, vaig un moment a la Biblioteca de l’Ateneu per desintoxicar-me.
Climent m’assenyala un llibre titulat: «Quelques entretiens sur le cubisme». Autor: Maurice Raynal. L’autor es pregunta en un moment determinat, en una de les pàgines del llibre: «Est-ce que le Créateur lui même ne serait pas le premier cubiste?».
Què vol que li digui, monsieur Raynal? Si de cas, s’ho porta molt amagat.
.
Per influència del llibre de Joseph Joubert que Climent ha llegit per suggeriment de Josep M. Capdevila, el qual s’hi afeccionà (a Joubert) per ordre de don Eugeni d’Ors, el meu amic sol dir que l’essència de la bona educació (de la politesse) consisteix a dissimular d’una manera sistemàtica la qualitat preeminent.
–Però això –li dic– és aplicable a les persones que tenen una qualitat preeminent. Per a la majoria dels altres, la bona educació deu consistir a amagar, sistemàticament, el defecte més acusat.
.
De vegades, passant per algun vell carrer de Barcelona, es pot tenir, encara, la inefable, deliciosa sorpresa, de sentir la garlopa d’un fuster. Avui, passant per davant d’un entresol obert de bat a bat, he sentit que un empaperador, amb un cigarret penjat al llavi inferior, cantava «El pardal, quan s’ajocava, feia remor...» 1 amb una veu somorta i enjogassada.
————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- Sentiu «El pardal quan s’ajocava»
.
El pardal, quan s’ajocava,
feia remor
per veure si ho sentiria
la seva amor.
La seva amor està en cambra
que no sent res,
sinó els mossos de la casa
o el traginer.
De la finestra més alta
li va parlar
-«Les dotze hores són tocades
‘nem a acotxar»,
-«D’acotxar no és hora encara,
vaig de camí
a complir una prometença
a Sant Magí».
-«Quan a Sant Magí vaig ésser
vaig suplicar
que em deixés tornar a mes terres
a festejar».
Tres amoretes tenia
aquell ocellet:
Marianna, Petronila
i Elisabet.
[↩]
26 d’abril de 1919
diumenge 26 abril 2009
Hi ha persones que com més complexa és una situació, com més difícil és, per exemple, la situació econòmica familiar, amb més força reaccionen i amb més frontal resolució s’hi encaren; altres, en canvi, queden alatrencats, dubitatius, i abandonen la partida amb una gran facilitat. Independentment de l’èxit o del fracàs, hi ha persones que tendeixen, instintivament, a caminar endavant; altres tendeixen a la fugida, a la retirada.
–De vegades la teva timidesa és tan visible –em deia avui Alexandre Plana– que fas la impressió de creure que utilitzar les cames per a caminar és una espècie de privilegi excepcional…
Això és molt ben observat.
S’hi hauria d’afegir que, com tots els tímids, jo sóc capaç de moments d’audàcia. Aquests moments d’audàcia se’m produeixen, generalment, quan tinc una ploma a la mà.
.
La dispesa.
El menjar és horrible. El plat millor de la casa és el clima del país, tan suau. Sembla impossible que un clima pugui ésser tan alimentós i substanciós per a arribar a permetre que menjant tan malament es pugui fer una vida certament sense desgast, però en definitiva normal. La carn, sobretot, és infame. Aquests bistecs coriacis, tallats prims com una orella de gat, arrasats i xuclats com una madeixa d’espart! Les mongetes tendres tenen uns fils de tanta consistència que més que per una naturalesa benigna semblen especialment fabricats per la casa. És trist, a tan pocs anys, haver d’arribar a la conclusió que si no es menja bé no es pot ésser intel·ligent.
Puc afirmar que fa més de deu anys que menjo malament: des del dia que a onze anys vaig entrar a l’internat gironí fins avui, no he menjat discretament més que en els intervals que he viscut a casa. No sóc pas un ressentit social. Comprenc, però, que això crea una situació molt favorable a tornar-s’hi.
.
.
Finalment, sembla que al curs passa alguna cosa. El condeixeble A. ha fet una criatura a la senyoreta de bona família amb qui tenia relacions. L’escàndol, és, com ja es pot suposar, considerable.
L’emoció ha repercutit al pati de la Facultat i no es parla de res més, encara que sovint sembli que no se’n parla, tanta és la discreció de què l’afer està voltat. Les reaccions personals són molt diverses i d’una matisació molt ondulada.
Els matrícules d’honor s’han posat del cantó de la moral oficial i consideren que el fet és execrable.
Els sobresalients arrufen notòriament el nas i diuen que la cosa està una mica malparada.
Els notables han adoptat una posició de reserva i de discreció i fan el bocatancat.
Els qui tot just aprovarem –si no ens suspenen– estem absolutament satisfets que un company ens faci quedar tan bé. El nostre desig seria que tot anés bé, que les coses seguissin el seu curs normal, etcètera.
.
Veure que una dona se us fon als braços ha d’ésser, certament, un magnífic espectacle –si no fos, cas de produir-se, tan car…