El senyor Pere Rahola ha jugat un gran paper en la política d’aquests últims anys i especialment en la política francòfila de la darrera època. Sempre té un o altre càrrec representatiu. És enormement conegut a Barcelona i molt admirat quan passa pels carrers, anant o venint entre casa seva i els espectacles i penyes d’amics que freqüenta: l’Ateneu, la penya de Turró, etc. Fa una impressió d’home optimista, jovial, de generosa sociabilitat. Sembla un home satisfet, espectacularment satisfet. Acull la gent amb una cordialitat sorollosa. Sap moltes anècdotes, algunes molt picants, que sol explicar rient estentòriament. És de l’època dels grans vodevils de París, amb calçotets llargs de color de rosa… A vegades, però, sembla un home inadaptat i trist. De cop i volta queda dubitatiu i perplex, silenciós, s’estufa el bigoti, s’espolsa els rínxols laterals –com petits penja-robes– de la seva gran calba amb un aire preocupat i meditatiu. Altres vegades s’agafa la barba amb la mà i se l’estira una mica amb uns ulls melangiosos i dolços, el pensament potser llunyà i no gaire precís. Tots els Raholes que fins ara he conegut –tant els de Roses com els de Cadaqués– tenen els ulls grossos, sortits i melangiosos. La darrera vegada que vaig veure a la casa de l’escultor Llimona el senyor Víctor Rahola, em digué que els ulls d’aquesta família són ulls de peix trist però fresc.

A pesar de la meva joventut, he fet ja moltes hores de tertúlia amb el senyor Pere Rahola i Molines. He tingut ocasió d’observar-lo llargament i de seguir el dibuix del seu pensament. Em sembla que un dels fets decisius de la seva vida foren els seus estudis a París i precisament a l’Escola de Ciències Polítiques, entre els dos segles, o sigui en el moment més brillant de la Tercera República –entre el procés Dreyfus i la política de Combes sobre els ordes religiosos. Tocat fins al moll dels ossos de cultura francesa, Rahola és un racionalista integral que en la pràctica de la política se li manifesta com un art d’aplicar el terme mitjà. Està en possessió de tots els tòpics de la matèria. Les seves solucions són sempre les franceses: no dóna mai tota la raó ni a la dreta ni a l’esquerra, ni als rics ni als pobres, proposa anar una mica més de pressa o una mica més a poc a poc segons les necessitats de cada moment… i ça y est! Fa l’efecte que porta aquesta fórmula sota el braç, com els vells manescals hi portaven la xeringa. Davant de les qüestions de cada moment presenta la seva fórmula; acompanya aquesta presentació amb una al·locució grandiloqüent, destinada a engomar i suavitzar els contrastos bruscos que les posicions i els diferents interessos presenten… però sovint tot queda com abans. L’acostament no es produeix i el seu impressionant discurs queda com un gran ram de flors de paper sobre la taula. El primer d’adonar-se d’aquest resultat és el senyor Rahola mateix, cosa que el disgusta notòriament. La seva reacció pot ser llavors displicent, per no dir despectivament silenciosa. Altres vegades, però, és sonora i violenta i la seva veu, que sempre és greu, el serveix admirablement. Quan diu amb els ulls fora de les òrbites i amb una veu de tro: «Aquest és un país d’imbècils!», fa més por que goig i sembla una figura del Sinaí. El senyor Moles, que té la llengua viperina, sol dir quan no el sent ningú, davant de la tendència a sublimitzar la mediocritat que té el seu gran amic, que Rahola és un home que s’embriaga amb salsa a la Béchamel.

El senyor Rahola ha estat sempre fins ara un personatge de la Lliga, probablement perquè és un home normal, o sigui perquè no li ha agradat mai de perdre. A la Lliga, però, no foren pas tot roses i flors –segons diuen. Com que en la intimitat propugna l’agnosticisme, s’ha considerat fins ara més a l’esquerra que Prat i que Cambó. En possessió, però, de la fórmula del terme mitjà, ha cregut en tot moment que Prat i Cambó han estat menys realment conservadors i positius que ell. Aquestes contradiccions (més o menys aparents i sobre les quals hi hauria tantes coses a dir) originarien en els sentiments de Rahola molts disgustos i donaren origen a escenes d’òpera bufa molt divertides –a jutjar, almenys, pel que se sent a dir a les persones que tenen curiositat política. En les candidatures de la Lliga, el senyor Rahola és sempre el qui treu més vots i el primer de sortir.

Quan el rei Alfons XIII vingué a Barcelona i el senyor Maragall escriví les «Jornades reials», Rahola era un advocat d’indiscutible volada i ja plenament dedicat a la política. Portava una gran barba negra, el bigoti a la borgonyana, el seu gest tenia una amplitud paral·lela a les ales del seu barret a la Rembrandt, i tenia una veu forta i permanentment impostada per la retòrica. No era pas un home d’exabruptes, sinó un orador de raonaments. Era un racionalista. Portava una corbata de plastró, amb una perla, que li destacava un pit magnífic. Vestia a la darrera moda, però l’esllanguiment enfarfegat de les formes vestimentàries del modernisme no pogué mai esborrar el seu aire mascle i viril. Fou llavors que Pujols digué que semblava un adúlter vestit a la financera. Quan el senyor Maura, que acompanyà el rei, el sentí parlar, digué:

–Rahola es un muchacho que tiene una gran facilidad de palabra…

Després, més tard, aquesta frase, se l’ha atribuïda molta gent, frívolament. Pronunciada pel senyor Maura –orador fluent, específicament sinaític, barroc i difícil– amb elogi, pot tenir una gràcia positiva.

Després d’haver escoltat copiosament el senyor Rahola, he arribat a la conclusió que, en el món que propugna aquest senyor, seria molt agradable de viure-hi –sobretot disposant d’una bona renda.