Els diaris. Mentre durà la guerra, foren llegits, especialment, dos periodistes: «Gaziel», Agustí Calvet, que fou corresponsal de «La Vanguardia» a París, i Domínguez Rodiño, enviat pel mateix diari, per influència de don Àngel Guimerà, a Berlín. Aquests dos homes arribaren a tenir una immensa popularitat i quan, a Barcelona, entraven en una camiseria a fer-se camises ho tenien tot pagat. Calvet, empordanès afrancesat, finíssim, ponderat, d’una sornegueria acadèmica, ha escrit cròniques magnífiques. L’ideal, quan hi ha guerra, són els corresponsals poc guerrers.
Ara, a guerra acabada, han reaparegut els articulistes ideològics i així, a les perruqueries, els articles de Jaume Brossa a «La Publicitat» són molt llegits. Brossa –n’he vist retrats– és un home que porta barba, de l’època del modernisme. Té una «pinta» destinada a figurar en els arxius de la policia. És un ultraliberal, és a dir, un anarquista.
Gori, que és sensible al que Xènius anomena «les palpitacions del temps», parlava avui d’aquests escrits i deia: 
–És una vertadera pena que hi hagi d’haver dues classes de liberals: els liberals conservadors i els liberals anarquistes. Això demostra, però, que, més que les idees, el que ens separa és el diferent grau de tensió dels temperaments. Brossa és de la segona categoria. A les barberies, és considerat un autor difícil. En realitat és un pueril. Enmig de la sorpresa general, ha reaccionat a fons contra la revolució russa i contra la revolució alemanya, que ara està en ple desenvolupament. Una revolució no és res més que un canvi brusc del personal dirigent. A Rússia, la revolució és a fons: el canvi de personal ha estat complet. A Alemanya, la revolució és un simple procés per tornar al mateix punt de partida –allà mateix. Tot canvi brusc de personal implica la implantació d’una nova concepció del món –implica la revolució. El desplaçament del poder de l’aristocràcia a la burgesia implica una revolució. El desplaçament del poder de la burgesia als obrers és una revolució. El desplaçament del poder d’un grup burgès a un altre grup burgès no és cap revolució. En aquest cas es discutirà un matís de la llibertat política. En el cas anterior, la llibertat política comptarà ben poc; serà la implantació de la igualtat econòmica el que pesarà decisivament.
Què hi fa, aquest aquí?
»Els problemes de Brossa són els de la llibertat política. És tan radical com vulgueu, però és un home aturat a la Revolució Francesa. Per ell, només hi pot haver llibertat si hi ha democràcia, que és la igualtat humana davant de la llei. Pels socialistes, en canvi, només hi pot haver llibertat si hi ha igualtat davant de l’armari del pa, que és l’armari que fa la llei. Brossa, doncs, és un anacronisme. A Rússia seria considerat un cursi ploramiques, un segregador de llagrimetes. »
Ara, per mi, la posició de Brossa és indiscutible, fortíssima. ¿Com és possible la implantació de la igualtat econòmica, sense l’establiment d’una dictadura fortíssima? En aquest punt els socialistes juguen l’equívoc i enganyen la gent. Que diguin d’una vegada que implantaran la dictadura i de seguida serem entesos.
»A més, la posició de Brossa és humana. Ha viscut la gran època de la burgesia, de la facilitat i de la porta oberta a les pretensions humanes. L’espanta la destrucció del comerç, origen de la desigualtat econòmica, o sigui la destrucció de totes les comoditats de la vida. Troba que per a passar el temps fent cua davant de les fleques, no paga la pena de viure. Jo també ho crec. La simple possibilitat m’horroritza. .
–L’home que té diners i fa negoci –diu Coromina al cafè– és com aquell que sua de tots cantons i es posa al costat de l’estufa…
–Això era abans, a l’època bona dels rendistes –respon Frigola–. Ara, els qui vivim de renda anem cada dia més curts i les retallades es produeixen una darrera l’altra, sense interrupció. El procés d’evaporació del capital és rapidíssim. Tinc calculat que per a mantenir la massa productiva d’un capital s’hi ha d’afegir la meitat de les rendes que hom cobra cada trimestre.
. .
No passa dia que no pensi en l’habitació de les golfes del mas que mira a sol ixent i migdia. ¿Quan podré anar-hi a viure? –em demano sovint. Però al mateix temps m’avergonyeix –i m’horroritza– de veure que tinc una mica més de vint-i-un anys i que sóc un covard, un conservador, un revellit. .
.
Combreguen Teresita Bordas, filla de Xicu Bordas, el fideuer del carrer Estret. A la casa del costat, hi viu l’àvia Marieta. Teresita té setze anys, és una flor de criatura, una noia bellíssima. Toquen les dotze de la nit. A la porta de la casa hi ha un grup de gent obscura, que fa una taca fosca. Tremolen de fred. El xiuxiueig de la gent, sord, difús. Un home fa un badall irresistible. Els ciris posen una resplendor groga sobre les parets humides, sobre el fanguet del carrer. El capellà segueix la campaneta que s’allunya en la buidor de la nit. La pobra criatura que es mor darrera d’aquesta paret… .
.
A la matinada, Roldós toca les tres primeres «Suites» angleses de Bach. La primera és molt pianística –per al meu gust, massa. Les altres dues són esplèndides. La forma dolça del perfil llunyà de les muntanyes de la música de Bach. .
.
Plou. Del llit estant sento caure l’aigua mansament a terra, sobre els teulats de les cases veïnes –sento relliscar l’aigua, goludament, per la canal del costat del balcó. De vegades –una estona més o menys llarga– l’aigua pica, monòtonament, sobre els rajols de l’eixida.
