Arxiu de la categoria ‘art i arts plàstiques’

2 d’abril de 1919

dijous 2 abril 2009


El que ha fet sofrir més, potser, la població de Barcelona aquests últims dies ha estat la falta de llum. Ha estat el més inconcebible. Passar les nits a les fosques o amb una il·luminació deficient és, naturalment, desagradable. Però la incomoditat material no ha pesat tant com la constatació que s’ha produït una cosa inconcebible. I pensar que fa tan pocs anys que l’electricitat no existia i que jo vaig néixer a l’època del quinqué!


.
Estrenyent les dents, amb el seu català de Valls i la veu serpentina, Eugeni d’Ors deia, avui, a la penya de l’Ateneu:

–Els homes són de dues classes: els que serveixen per a la Filosofia i els que no serveixen per a res…

Sí, és clar ha dit Pujols, però sempre s’exagera…
.

Contemplo, més de mitja hora, una reproducció a tot color de «Les Tres Gràcies» de Rafael. El braç de la figura del mig que aguanta la poma té una gràcia torbadora, intraduïble en paraules, infinita. El vivent acabat del dibuix de Rafael.


.
Per alguns amics meus, les dones més picants són les virtuoses que fan tots els possibles per no semblar-ho. A mi m’agraden al revés.

Les dones lletges són generalment agradabilíssimes. Però n’hi ha tan poques que ho vulguin reconèixer!

1r de febrer de 1919

diumenge 1 febrer 2009

Diumenge. La Candelera. Quants records! De jovenet, a Palafrugell, anava a portar les candeles arrissades –vermelles, verdes, grogues– a l’altar major, que era fastuosament il·luminat, tan agitat i barroc, d’un color d’or tan espès que semblava que regalimava suc de relleno. La llum que entrava pel rosetó irisava el roquet dels escolans i les casulles dels clergues. La cera crepitava i semblava una pluja de puntets lluminosos, com estrelles microscòpiques. Com que la cera era greixosa, les candeles s’aguantaven amb el petit mocador blanc plegat. L’ofertori es feia amb una entendridora seriositat. ¿Quants anys deu fer de tot això? Qui sap! Ara ja no hi ha guspireig, ni candeles roges, grogues i verdes. El buit és complet. ¿Vol dir que per ventura em trobo més a prop d’alguna altra cosa? No ho sé pas. Aquesta impossibilitat de sortir de la flotació és el mal d’ara.

.

Entro a Can Parés. Pintures de Tamburini. Mal començament de dia. Quan hom pensa que segons els crítics aquest pintor es formà a orillas del Támesis i en contacte amb la pintura anglesa, queda veient visions. Aquest és el pre-rafaelitisme anglès? Sospito que Tamburini ha badat. Les conseqüències han estat lamentables.

A la tarda, a la Biblioteca, tinc un instant de descoratjament, de desgana –una mena de rampell enyoradís de la vida primària. Recloure’s en aquesta tomba emparedada de llibres, sota aquests llums verds, en aquest aire polsós i viciat, quan tota la vida passa a tocar! Les divines tardes de diumenge que deuen passar els dependents de comerç, els soldats, els socis de la Lliga, els sarauistes, els aficionats al cinema, al futbol, etc.! Els diumenges a la tarda, tenen un verí saltataulellista molt actiu del qual és una mica difícil de fer-se escàpol. En ple atac em demano si els qui venim a la Biblioteca de l’Ateneu els diumenges a la tarda no som la flor i nata de l’estupidesa ciutadana.

Entre dues llums, sobre el Tibidabo hi havia un cel que feia posar pell de gallina: envernissat, de color de mandarina.

26 de gener de 1919

dilluns 26 gener 2009

He passat el matí passejant pel moll amb el meu amic Xavier Güell. Güell és, a més d’estudiant de dret, dibuixant de modes i de puerilitats dites decadents. Malgrat això, el contacte directe amb la realitat, el nostre passeig pel moll, ha estat agradable.

Hem vist el cuirassat «Pelayo», el submarí alemany internat i el submarí espanyol fondejat al seu costat. Aquest darrer semblava de llauna. Ha navegat poc. L’alemany porta el carrall de la mar a sobre i sembla un monstre engabiat i ensopit.

Vent de garbí fresc. Les ratxes passaven sobre les aigües del port i les enfosquien fugisserament. Dues balandres voltejaven el vent, ajagudes sobre l’orla, com dues sagetes de gairell. Hem vist l’entrada d’un vaixell de viatgers. Els viatgers saludaven amb els seus mocadors. ¿Qui saludaven si eren tan lluny i no podien veure res? Devien saludar la pròpia arribada a terra. La mar horroritza tothom i és natural que la gent estigui contenta en arribar a port. Un remolcador, amb una xemeneia alta, prima, grotesca, arrossegava, bufant, unes barcasses. El moll de Barcelona és fred, artificial, una geometria mecànica de pedres, però alguns dels seus racons es van aquilotant, envellint, i semblen endolcir-se. Les coses de la mar són tan boniques!

Pugem Rambla amunt. La llum és crua, i això subratlla el color grisenc, de terra d’escudelles, de Barcelona. La llum, tan viva, dóna a la cara de la gent un aspecte de cosa mastegada i devastada. Quants drames a la cara, fugitiva, inaferrable, de la gent! Després enfilem el Passeig de Gràcia. El matí es fa encara més radiant i sembla com si s’esbatanés. La Rambla és plena del que els artistes de trenta anys enrera en deien caps d’estudi. El Passeig de Gràcia és ple de caps de fusta enravenats, afaitats, perfectes.

.

A la Biblioteca de l’Ateneu provo d’escriure i no surt res. La meva recalcitrant premiositat arriba de vegades a semblar-me estranya en un corrent literari que conté tants i tants poetes. En primer lloc, jo no he aconseguit mai escriure una poesia. La meva incapacitat, en aquest punt, és tan gran, que ni ho he intentat. Hi ha moltes persones que escriuen la poesia des de la seva més tendra infància, d’una manera gairebé inconscient. Se’ls enganxa una musiqueta a l’orella i van tirant de la rifeta. Arriba un moment, però, que la musiqueta –per la raó que sigui- se’ls desenganxa. És per això, sospito, que hi ha tants ex-poetes de vint-i-cinc anys –poetes retirats de la poètica. En un país tan copiosament musical, escriure en prosa, descriure un qualsevol objecte –un arbre, un bigoti, un conill–, és més difícil.

El problema literari és d’una enorme complexitat. Si hom se situa, amb una ploma a la mà, davant de la realitat, la primera dificultat consisteix a fer-se entendre. Això és, per començar, molt difícil. La realitat densa, confusa, espessa. El problema de la captació d’una realitat densa podria potser formular-se així: fins a on podem comprendre les coses, la realitat se’ns dóna com si tot passés emportat pel més pur atzar. Els moviments dels homes i de les dones són tan varis, sorprenents, inextricables, diversos, que fan una espessor de jungla vegetal. (El coneixement de l’interior de les persones no es planteja, perquè és insondable). A través de la seva infinita petitesa, servint-se purament de la intuïció, l’escriptor ha de fixar sobre un determinat espai de terra, sobre alguna figura concreta, signes que hom creu característics, genèrics, permanents, en l’esdevenir informe de la segregació vital. Per a arribar-hi, cal triar, escollir els justos, trobar els signes perfectes, vivents, mitjançant l’adequació dels adjectius als substantius. Com fer-ho? Com sortir-se’n? Aquesta és la qüestió –la feina enormement difícil.

Al vespre, al pis, estripo papers dues o tres hores seguides. Sobre un paper quadriculat, lleugerament esgrogueït, hi trobo una frase que em sembla especialment poca-solta. Diu així: «Sense gairebé adonar-me’n, alço els braços, les mans i el cap enlaire i obro els punys per tal d’arrabassar un tros de blau…» La formulació d’aquests anhels informes de blau i de cel que Maragall utilitzà en poesia amb resultat eficaç, resulten, en prosa, grotescs. Però aquesta frase em recorda els setze anys –la sensibilitat dels setze anys específicament. El fet que un escrit reflecteixi la sensibilitat dels setze anys, dels vint anys o dels quaranta-cinc anys, no l’augmenta pas de valor. Els escrits que duren donen una sensibilitat genèrica intel·ligible.