La meteorologia d’octubre, a Barcelona, és molt diversa, d’una varietat prodigiosa. De vegades sembla un temps de primavera tardana; en altres moments, d’inicis de l’hivern. Plou i fa sol… Els crepuscles, però, ja són diferents, tenen un altre color, un altre aspecte. Quan les tardes s’acaben en una llum difusa, pujant Passeig de Gràcia amunt, sobre Collserola, es veuen els crepuscles vermells, d’un dramatisme indiferent, que després, quan el caliu s’acaba, produeixen un cel lívid i tètric. Si en aquesta hora s’entaula el vent del Montseny, el cel del nord, tan net, agafa una coloració vítria, de safir, i té una qualitat d’ull de peix. De vegades cau una gotellada estrepitosa que s’emporta les fulles grogues dels arbres, refreda l’aire, fa regalimar carruatges i tramvies, desprèn de la terra una olor de bolets i fa que la gent s’agrupi a les porteries –on de vegades es refreda. El calfred tardoral tan típicament barceloní, la primera sensació del canvi de temps. Mentrestant, a mesura que van passant els dies, les habitacions dels pisos es van refredant de mica en mica d’una manera insensible –el refredament ha començat amb les pluges de la Mercè– però arriba un moment que s’ha de reconèixer el fet: al pis, hi fa una mica de fred. Hom passa llavors una flassada al llit… Els refredats de nas són abundants i es troba gent que han canviat de veu. En el lloc més impensat, en qualsevol moment, es pot sentir una quinta de tos aparatosa –o produir-la. He passat uns quants anys el mes d’octubre a Barcelona. No en tinc pas gaire bon record. És l’inici de la temperatura glacial que ha fet en els pisos en què he viscut. Quin malson, Déu meu! El fred que he tingut a Barcelona! Tots els esforços que faig per convèncer-me que sóc un fredolic no donen cap resultat. Si per animar-me em frego les mans nerviosament, constato que la pell se’m torna vermella, però el resultat és nul, no treu cap a res. En realitat, només s’està bé al carrer –caminant, fent una o altra cosa al carrer. En els pisos, la temperatura és horrible.

Quan penso en els anys de la carrera d’advocat a través de la meteorologia de Barcelona a la tardor i a l’hivern, em sembla comprendre que ha estat una misèria. Quina manera de perdre el temps! Quin desaprofitament de possibilitats personals! No he pas estat un estudiant de mitjans econòmics folgats. Les cases de dispesa i pensions que m’han allotjat han estat modestes –per no dir magres–, purament pintoresques. ¿Hauria estat possible d’estudiar amb una mica de calma, en un estat físic mínimament confortable en aquesta classe d’establiments? Ho dubto. Els poquíssims –tan rars!– estudiants que arribaren a algun resultat a l’època dels estudis, els considero uns herois. D’aquest nombre escassíssim, n’elimino aquells que per circumstàncies personals pogueren treballar –generalment en el seu domicili particular– sense l’engavanyament i el malestar del fred. Feta aquesta eliminació, en queda una quantitat microscòpica. Són aquests que al meu entendre són uns herois.

En el sistema que era implantat, llavors, a la Universitat hi havia una classe d’estudiant que estava destinat a tenir èxit. Era el que tenia molta memòria –el que llegia un text i era capaç de repetir-lo, fins i tot sense haver-lo entès. Aquest fenomen psicològic és un do de la Providència, una manifestació personal sorprenent, però no sóc pas capaç d’incloure les persones que tenen aquest do purament mecànic entre els estudiants heroics. Més que les dotades de memòria m’agraden les persones intel·ligents, sobretot si són sensibles. Estudiar no vol pas dir solament llegir i repetir. Estudiar vol dir llegir i a més a més reflexionar, relacionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir –saber el que té importància i el que no en té. És una operació enormement complexa i al mateix temps naturalíssima. Estudiar és fer funcionar l’esperit, partint de vegades de l’esperit mateix o per incitació de coses que provoquen una curiositat: és a dir, que agraden positivament. El que no agrada, el que no provoca un grau o altre de fascinació, no pot ésser objecte de reflexió, d’estudi. No hi ha atenció ni aproximació possible. Estudiar és una forma de l’amor –en definitiva una forma de la sensualitat: la carícia mental més fina i delicada que l’esperit pot produir. Ara tinc vint-i-dos anys. Des de l’edat de quatre o cinc que vaig a estudi, que em dedico a estudiar. En realitat no hauria d’haver fet res més, m’ha llegut una mica –no gaire!– de pensar en aquestes coses. Estic segur que les conclusions a què he arribat són les mateixes que s’ha formulat tanta i tanta gent. Davant d’aquestes conclusions em demano: ¿com és possible que una cosa que m’hauria d’haver donat tant de gust, que m’hauria d’haver agradat tant, m’hagi donat tantes molèsties, tantes obsessions angoixoses, tants maldecaps? Per a un estudiant autèntic, estudiar la matèria de la pròpia vocació o de la pròpia afinitat electiva és fruir –de la mateixa manera que per a un comerciant, o industrial, o pagès, o pescador, o obrer, exercir la seva activitat és fruir. Si les coses són així, ¿com ha estat possible que la vida d’estudiant ens hagi produït tan pocs moments agradables?

En els anys universitaris de què parlo, la paraula «estudiar» era molt poc utilitzada. D’estudiar, en dèiem empollar –castellanisme infecte (empollar, en català, és «covar»), la significació del qual fa referència a la incubació dels ous per una lloca determinada. La incubació dels ous per una lloca dura, ininterrompudament, tres setmanes –espai de temps d’una duració suficient per a donar a entendre la paciència i la tenacitat indispensable per a una operació d’aquesta classe. En el sentit universitari, la paraula empollar no volia pas dir estudiar, sinó romandre (en aquest cas romandre amb les anques sobre una cadira), pacientar, aguantar. Un empollón era l’estudiant que aguantava assegut en una cadira una quantitat d’hores important. Aquesta disposició era un do que no es venia ni es comprava. El qui no resistia aquesta posició una estona molt llarga era un estudiant trivial, adotzenat. Empollar era com posar un collar o unes morralles a un animal jove –una espècie de drenatge. Però estudiar no és pas això: estudiar, per a un estudiant autèntic, és fruir –és, en definitiva, la llibertat.

En les cases de dispeses, empollar, en el sentit concret de la paraula, volia dir asseure’s davant d’una taula en una cambra que contenia un llit (un llit que de vegades a la tarda encara era per fer), un armari i una palangana. Sobre la taula hi havia uns llibres –uns llibres de text. A la dreta de les assignatures, una tassa de cafè amb el platet ple de puntes de cigarret, de cendra i de cerilles. A l’esquerra hi solia haver un paquet rodó de 0,45 pessetes i la capsa de 0,05. Tot plegat dos rals. El cafè a Barcelona era bo i el tabac negre es podia fumar. L’estudiant, arraulit a la cadira, de vegades amb l’abric posat, altres vegades amb l’abric i la bufanda, llegia un llibre de text obert sobre la taula. L’habitació era freda; els mosaics de terra, glacials. De vegades, l’estudiant llegia amb les mans a la butxaca –el cigarret apagat al llavi. Mentrestant del celobert o de les cuines dels pisos n’arribaven les cançons de Nito-Jo, cantades pel servei domèstic invisible, sobretot la traducció de la més popular:

C’est la valse brune
le chevalier de la lune…

Per altra part, a mesura que anava avançant la tarda, l’aire de l’habitació s’anava saturant de la fortor de la col-i-flor o de les cols que s’anaven bullint sobre un fogó o altre. Eren unes emanacions que la fredor de l’aire transmetia amb una terrible intensitat. Era una olor penetrant que arribava a impregnar totes les coses, les coses més impensades: en un moment determinat semblava com si en tinguéssiu el cervell saturat. Passava el temps i de sobte us arribava barrejada amb aquesta fortor la de l’oli de la paella, massa àcid. Era quan començaven a fregir el lluç que es mossega la cua, el lluç que a Barcelona s’anomena de palangre amb la hipèrbole natural, una de les mercaderies més insulses i més insignificants que es poden imaginar, una de les més grans inanitats de l’alimentació humana. Mentrestant, el fred, que durant tota la tarda havia estat considerable, semblava, amb el crepuscle, augmentar. Els mosaics eren una barra de glaç. Arribava un moment que l’ambient era tan hostil i desagradable que desistíeu de continuar llegint el que deia el llibre sobre l’emfiteusi o el retracte o els articles del Codi Civil o la lletra de canvi. Empollar, mantenir les anques a la cadira davant d’un llibre obert la major quantitat de temps possible, era realment difícil. Us trobàveu davant d’un complot d’impressions exteriors generalment desagradables, d’una diabòlica persistència que feien tota atenció impossible. Per altra part, el fred no permetia pas una qualsevol concentració –ni tan sols una qualsevol lectura coherent. No era pas un fred polar, aparatós i dramàtic que us hauria obligat a cremar el que s’hagués pogut tenir a l’abast. Era pitjor que aquest fred: era un fred de deu graus que pessigava persistent, filtrable, insidiós, d’una puresa absolutament estèril. Era un fred que us esterilitzava el cos i l’esperit. Només hi havia una sortida: fugir. Era el que feien la majoria dels estudiants de la casa de dispeses. En els inicis de la carrera, quan hom mantenia encara alguna il·lusió, la fugida es produïa devers les biblioteques públiques. L’única que hauria pogut servir plenament –la Biblioteca Universitària– només s’obria, però, al matí, és a dir, coincidint amb les hores de classe. Era realment curiós el sistema imperant de la Universitat: consistia a mantenir els estudiants allunyats de l’alma mater –d’una manera o altra ho hem de dir– la major quantitat d’hores possible. Tal com funcionava, la Biblioteca Universitària hauria estat, però, d’utilització impossible. Era una biblioteca de mira i no em toquis, d’absoluta separació entre el lector i els llibres que contenia –una biblioteca irrisòria, inassequible i, de fet, arcaica, antiquíssima. Així, els estudiants aixoplugats a les dispeses freqüentaven la del Col·legi d’Advocats, instal·lada a Ca l’Ardiaca, establiment fosc, solitari i d’aspecte fantasmal, i la Biblioteca de Catalunya o de l’Institut, que era al carrer del Bisbe i era magnífica –i escalfada, no cal dir-ho. Però aquests establiments no eren potser prou adequats als treballs –en definitiva monogràfics– de l’estudiant, que hauria volgut un accés menys complicat i més normatiu –que era precisament el que no tenia. Així, la majoria dels estudiants d’aquesta classe iniciaven una altra fugida. Llevat dels que tenien –pocs– una gran força de voluntat, la major part es projectaven sobre els billars i les taules del set-i-mig de la plaça de la Universitat o el carrer de Gravina o sobre els cafès de senyoretes i els music-halls del Paral·lel, que eren d’un desvergonyiment i d’una pornografia potser públicament mai no vista. Fou en aquesta època que s’inicià el desplaçament de balls i cafès d’aspecte diríem hedonístic sobre la part baixa d’Aribau i Muntaner. Altres estudiants s’aficionaven al cinema, que era trist i fosquíssim i, per tant, favorable a tota classe d’aventures momentàniament agradables però potser no gaire divertides. L’erotisme era persistent i s’emportava molta gent al cementiri. La sífilis i la blennorràgia estaven a l’ordre del dia. Se’n parlava constantment. Els estudiants que després d’haver jugat al set-i-mig sentien a la pometa dels dits l’amarg sabor de la calderilla podien dar-se per satisfets. Havien passat per ull. Més malament haurien pogut acabar, reina santíssima! I així hom passava la més gran part de l’any escolar. L’acció de la Universitat sobre els estudiants era mínima –per no dir inexistent. Era una situació absurda i manicomial. Però així es guanyaven els títols.

A la fi d’abril, primers de maig, començava el període final del curs, i els exàmens eren a la vista –començaven el vint de maig. Els estudiants que tenien la pretensió d’aprovar el curs –n’hi havia que ho havien descartat apriorísticament– no tenien altre remei que empollar d’una manera contínua, com uns desesperats. Hi havia llavors un element anivellador de les memòries i de les intel·ligències dels qui ens hi dedicàvem: era el cafè. Empollàvem prenent cafè –i fumant, naturalment. Ja ho he dit: el cafè de Barcelona, llavors, era excel·lent. Quins magnífics, perfumats, deliciosos cafès es prenien al Suís i al Continental! Dels cafès veïns, els cambrers pujaven el cafè amb safates a les dispeses. La copa d’estudiants era de rigor a tot arreu. Jo encara he aconseguit la vella copa d’estudiant: cafè, canya, sucre i aigua fresca. La barreja feia un líquid de color de frare franciscà: de color de burell. Més tard, la canya desaparegué i fou substituïda en el millor dels casos pel conyac Domecq (tres ceps) i el pitjor per un mata-rates imbevible. Havent viscut a Barcelona a l’època final d’aquests establiments i d’aquests líquids, puc donar fe de la gran eficàcia que tingueren en la fixació, en la mentalitat goliàrdica, de les institucions de tots dos Drets. El cafè ens excitava, ens enervava, ens mantenia una taquicàrdia que, segons deien, era favorable a la impregnació de l’estudiant en les assignatures pendents. Exactament no ho vaig creure mai; però, com que era un tòpic, no vaig tenir més remei que fer com els altres. També era considerat axiomàtic que el cafè donava, davant del tribunal examinador, una determinada llibertat de moviments i una indiscutible fluència verbal favorable al reconeixement dels mèrits. Era una altra fantasia. En realitat, quan els catedràtics del tribunal –en definitiva eren pares de família!– ens veien arribar tan pàl·lids, ullerosos i tremoladissos, els venia una certa pietat que de vegades no passava de la teoria, però que en altres ocasions era una llàstima activa i aprovatòria, especialment destinada, em sembla, a apaivagar l’angúnia que aquestes coses produïen en les nostres respectives famílies. En tot cas érem uns infatigables bevedors de cafè, de cafè i copa, i uns fumadors recalcitrants i decidits.

Acabada la carrera i constatada la baixa de qualitat de les coses a conseqüència de la darrera guerra, em demano de vegades com s’ho deuen fer els estudiants d’avui per a resoldre els problemes matemàtics, jurídics, arqueològics o medicinals amb els cafès que avui se serveixen –i que són comparats amb l’aigua de castanyes correntment. És molt probable que nosaltres fóssim uns pigmeus insignificants i que els estudiants d’avui siguin uns genis indiscutibles. Hem de ser progressistes, cada dia més progressistes, encara que aquestes idees ens portin a cada moment a posar totes les nostres successives esperances en les successives criatures de bolquers.