Francesc Pujols, a la penya, té dies. Hi ha tardes –i nits– que sembla dominat per una morositat silenciosa i una indiferència, que el pes del seu cos i el seu volum semblen accentuar. Sempre seu amb el bastó a la mà. En dies així es limita a fer saltironejar la virolla del bastó sobre els rajols de terra –un saltironeig només insinuat, per evitar la fressa, és clar– i en mirar el món exterior distret, de vegades posa la mirada vaga en el sostre del local. Altres dies, en canvi, sembla ser-li més fàcil –com ell mateix diu– d’arrencar el carro. Els seus monòlegs agafen llavors una empenta considerable, no tenen aturador, la seva adjectivació és truculenta i té una amenitat que no és ben bé l’amenitat corrent i més aviat té un punt de tràgic.

Li he sentit parlar de vegades dels incidents a què donà lloc el desplaçament del centre de gravetat de l’Ateneu, de la penya de dalt, de la penya considerada la tradicional a la casa, a la penya de baix –és d’aquesta que parlo. Les persones que portaren a cap l’operació foren Borralleras i Pujols. Feren un gran esforç, guanyaren les eleccions i ara són, en realitat, els amos de la casa. L’operació donà lloc a grans discussions, a molts disgustos, a greus incompatibilitats. Un dels elements de la penya de dalt que més es distingí per la seva frivolitat i la seva lleugeresa fou el doctor Josep M. Roca, conegut a Barcelona per En Roca de la Unió (s’entén, la Unió Catalanista), erudit i d’una superfície social considerable. Pujols sentia per Roca un menyspreu delirant.

–Quan ens arribà la notícia –deia Pujols– que el senyor Roca de la Unió afirmava que nosaltres havíem fet l’operació de l’Ateneu amb la intenció de convertir aquesta casa en el nostre armari del pa i alhora de convertir-la en un establiment de mala fama, el vaig anar a trobar. Li vaig dir: «Miri, Roca, a mi m’agrada molt més que m’enganyin que enganyar els altres. Entre vostè i jo, aquest fet hauria de quedar establert i perfectament clar…». Davant de la meva afirmació, Roca agafà un aire de gran sorpresa, com si hagués quedat absolutament estranyat. «Aquesta sorpresa que manifesta, senyor Roca –vaig afegir–, és una mica suspecta. ¿Que potser no està conforme amb el que li acabo de dir? Les meves paraules, en tot cas, no són més que les beceroles de la manera de fer de l’home correcte i normal… De manera, doncs, que ja estem entesos… Si vostè persisteix a parlar com parla…». Roca tractava d’articular alguna paraula. Semblava no poder sortir de l’estranyesa que l’envaïa. El vaig deixar amb la boca oberta, fent esforços per sortir de l’embeneitiment en què es trobava. Vaig anar-me’n. Després d’aquesta escena, no ens consta pas que continués parlant de la manera que parlava. Muts i a la gàbia…

»Josep M. Roca –afegia Pujols– fou un tipus considerable del meu temps, una barreja d’improvisació, d’ignorància, de vanitat biliosa, d’enveja i d’intolerància –i al mateix temps de lleugeresa sense límits, total. De vegades em demano si amb tipus així, que sempre n’hi ha i són molt abundants, aquest país arribarà a cap resultat. Una vegada, una senyora de Vilafranca, una tal senyora Carbó, s’enamorà de Roca d’una manera apassionada. Com que era considerat un savi i ell s’ho creia, aquest fet l’inflà com un rave. Es comprà un barret fort blanc, un bastó lluentíssim, un plastró fabulós, i es féu fer un vestit de molt bona roba, groc com un canari. Portava unes sabates tan enllustrades amb unes polaines tan blanques i eucarístiques a sobre, que les seves extremitats semblaven el llac de Lamartine després d’haver nevat. Amb aquesta indumentària, el senyor Roca anava vestit de querido i feia un efecte considerable. A l’època de la senyora Carbó, es feia rentar el cap a la perruqueria de l’Ateneu amb una clara d’ou i es feia passar un raspall de les dents per sobre els pèls de la barba.

»La senyora Carbó tractava el senyor Roca –afegeix Pujols tancant els ulls i parpellejant– amb una tendresa deliqüescent i abandonada i quan li deia: “Ai Roca, ai Roca…!” amb un accent tendre i insinuant, feia molta gràcia perquè sentir pronunciar una paraula tan dura i pesada en els transports ondulats de la Carbó era literalment sensacional.

»El senyor Roca tenia un adminicle que tingué sobre d’ell molta influència: el doctor Font Torner, conegut per Font Nano, espècie de monstre de la teratologia, que semblava la seva cua. La principal raó biològica de la presència de Font Nano sobre la terra és un anticambonisme integral. El doctor Roca pensa igual. En aquest segle, hi ha hagut molt de catalanisme i moltes paraules d’aquest sentit. Però per sota de les aparences verbals no hi ha hagut més que una cosa real: el cambonisme o l’anticambonisme, la simpatia per la persona i l’obra de Cambó i l’antipatia per la persona o l’obra de Cambó. Tota la resta ha estat perfectament secundària. A la penya de dalt hi ha el pinyol de l’anticambonisme. El doctor Roca i el doctor Font Nano són l’essència de l’anticambonisme: són contra Cambó d’una manera permanent i aferrissada –com són contra, amb la mateixa passió, de les Normes de Pompeu Fabra. ¿Per què són contra les Normes de l’Institut? Ningú no ho ha sabut, concretament, mai. Fa tants anys que esperem que justifiquin la seva posició que s’ha d’arribar a la conclusió que és obra de la lleugeresa i de la ignorància.

»Un altre gran amic del doctor Roca és el senyor Pelegrí Casades i Gramatxes, terrible i menut rondinaire, biliós, malcarat, sàtrapa i llengua viperina desenfrenada. Don Pelegrí és un home d’una altura tan minúscula que per a poder realitzar els seus treballs d’erudició i arribar a la taula es fa posar sobre la cadira un gavadal de llibres voluminós. Aquests llibres contenen les obres més considerables que ha produït l’esperit humà: la Sagrada Bíblia, la Patrologia dels Sants Pares, les Decretals. És molt possible que hagin passat pel seu cul llibres molt més importants que per les seves mans.

»El doctor Roca es dedicà primer a la política. Fou elegit president de la Unió Catalanista. El seu fracàs fou total. L’única cosa que es recorda de la seva presidència és el nom d’En Roca de la Unió que li ha quedat. Essent president de l’entitat i trobant-se un dia a Berlín, s’adherí a un homenatge que es feia a Roda de Ter a no sé quin correligionari, amb un telegrama que deia així mateix: “Cos Berlín. Stop. Ànima Roda. Roca”.

»Durant els anys de domini de la penya de dalt, el doctor Roca fou elegit president de l’Ateneu. No cal dir de quina manera s’inflà. Els carrers de Barcelona no eren prou amples per a deixar-lo passar. És molt possible, però, que fos aquest càrrec que el portà a realitzar una certa activitat acadèmica, que li donà, potser, més satisfacció que la que la vida li ha ofert.»