Aquest matí, al safareig del jardí, he vist la primera oreneta de l’any. L’ocell era al cantell de pedra del dipòsit, molt a la vora de l’aigua, i tractava, amb grans dificultats, de beure’n una gota.

A la tarda, en passar per davant de l’església, les orenetes xisclaven volant, descrivint circumferències molt amples, al voltant del campanar. Volaven amb la boca oberta, perseguint els mosquits de l’aire, les mosques i els insectes.

__________________

El senyor Josep Gich, farmacèutic al carrer de Cavallers, fou, durant molts anys, jutge de Palafrugell. El recordo, ja vell, com una ombra: era un home petit, amb un bigoti caigut i cremat, car era un gran fumador, i uns ulls fatigats, grocs i vermells flotant en una bombolla de limfa. Portava, per estar per casa, un mocador de seda blanca al coll –d’una blancor perfecta. Era polític, de tendència liberal, i a la tertúlia de la farmàcia, que era, sembla, molt viva, l’home feia i desfeia. És l’autor d’una observació molt aguda sobre els empordanesos, dels quals deia que tenim una imaginació tan exuberant, que confonem les mosques amb les àguiles –la qual cosa és exactíssima.

Personalment, el senyor Gich era, és clar, malgrat el diagnòstic, com a bon empordanès, un home de molta temperatura imaginativa. De tota manera, hi ha un fet que demostra que fou també un home de gran bon sentit.

Un dia se li acostà l’agutzil i amb un gran misteri, a cau d’orella, li denuncià que a fora vila, al molí de vent, havia sorprès un home a sobre d’una dona –o una dona a sobre d’un home, no ho recordo exactament.

–No en feu cas…! –digué rapidíssim i amb un aire profundament seriós el senyor Gich–. No té cap importància i no cal parlar-ne més. Ja comprendreu que podrien haver caigut un sobre l’altre. En el món passen coses molt estranyes…

__________________

L’empordanès és potser l’home més absolutament entusiasta i elemental de Catalunya –sempre que l’entusiasme no hagi de durar gaire ni de continuar massa hores seguides.

Una de les gràcies més positives d’aquest país és la dificultat que sembla tenir per a no produir en abundància el tipus d’home que, a mi almenys, és el que m’empipa més. L’home que m’empipa més és el que parla escoltant-se, el que es mira les puntes de les sabates quan camina, el que fa dringar els duros i les claus a la butxaca dels pantalons amb un posat de fatxenderia, el que per parlar de les seves coses, indefectiblement nímies, insignificants, us crida a part i n’enraona amb un aire de confidència i de misteri, etc.

A l’Empordà –i a tot arreu probablement– el pintoresc produeix una gran fascinació. En aquest país, un home reconegut com a pintoresc per la majoria pot fer, literalment, el que li dóna la gana. Potser el pintoresquisme es porta la seva moral –sensiblement distinta de la corrent. De vegades arriba a ésser perfectament visible que davant d’una boutade, d’una gràcia, d’un color, d’una ximpleria, d’un adjectiu, la moral falla sobtadament.

Déu Nostre Senyor ens ha donat, a nosaltres pobres, el sentiment de la dignitat de la nostra pròpia pobresa. El pobre que té algun dubte sobre el sentiment de dignitat de la seva pròpia pobresa té molt mala peça al teler.