En aquest país tenim un costum molt curiós. Quan ens trobem, al carrer, dues persones, cara a cara, no tenim, a penes, res a dir-nos. Però, una vegada acomiadats i fets set o vuit passos, se’ns ocorren tot d’una una sèrie de coses urgents a dir a la persona que hem deixat fa un moment. Llavors, la interpel·lem a grans crits, alçant considerablement la veu, bracejant aparatosament. L’altre ens contesta, és clar, cridant i bracejant amb el mateix ímpetu. Com que mentrestant anem fent via i la separació del nostre interlocutor es va accentuant, la conversa esdevé un guirigall terrible. A la fi, la distància es fa tan llarga que pràcticament és impossible de sentir res. Llavors, hom diu, fent un gran esforç:

–Bé, ja en parlarem…

L’altre respon energumènicament:

–Sí, sí, ja en parlarem…

I, quan ens tornem a trobar, no tenim res a dir-nos.

En un moment determinat, alguns amics del meu pare decidiren crear un establiment per a prendre cafè i fer una tertúlia sense noses excessives. Li demanaren un nom que respongués a l’esperit del país i a la finalitat que portaven. Proposà que l’establiment s’anomenés el Porxo d’En Massot i que el nom portés a sota, com a subtítol, aquest afegitó: Centre Republicà Tradicionalista.

El porxo d’En Massot era una reminiscència de Mont-ras, de la joventut del meu pare. La família Massot, sobretot el vell Massot, fou un personatge liberal i republicà d’aquest poble que arribà a tenir una gran preponderància. Els diumenges es reunien sota el porxo de can Massot els correligionaris de la rodalia, tots ells portant la barretina vermella. Era una reunió político-recreativa: hom hi bevia el vi del país, jugava a cartes i deia mal del govern constituït. L’àvia Marieta, que tingué amb el vell personatge una gran amistat, solia dir:

–L’avi Massot no anava pas a missa, però era la més bona persona de Mont-ras, la més entenimentada i de més criteri. Davant de les atzagaiades, no tenia pas pèls a la llengua…

El meu pare, que anà de petit, moltes vegades, al porxo d’En Massot, també conserva d’aquest home un record excel·lent.

L’afegitó, per altra part –vull dir el de Centre Republicà Tradicionalista–, és una troballa magnífica. A primer cop d’ull sembla una contradicció, i probablement ho seria a tot arreu menys a l’Empordà. Ací, però, el republicanisme és una de les poques tradicions reals i vives. Té l’avantatge d’ésser una tradició relativament recent, perquè les altres, les que es perden en l’obscuritat dels anys, no serveixen pràcticament per a res.

La invenció d’aquest nom és, a més a més, veritablement típica del temperament del meu pare. Home d’un caràcter més aviat torturat i desdibuixat, dubitatiu, fàcil de passar de la mania a la depressió, aquest nom representa un intent de resoldre una perplexitat per acumulació dels elements contraris del dilema.

–El nom està bé –vaig dir-li un dia–, però Hegel n’hauria deduït una síntesi…

–No em vinguis pas amb síntesis…! –digué espaordit–. Ja està bé. El nom és bonic…

Després d’uns quants anys de tertúlia intensiva, el Porxo d’En Massot es dissolgué i a la casa que ocupà al carrer de Cavallers s’instal·là el Club 3 x 4, nom una mica cabalístic però que significa simplement un club limitat a dotze persones, i d’ací el 3 x 4. Els seus fundadors, gairebé tots exportadors de taps al centre d’Europa, visqueren sempre amb les formes més puerils de l’espessa facècia alemanya, entre cella i cella. Quan més tard decidiren que en pogués formar part tothom mentre professés l’ortodòxia capitalista, la societat s’anomenà Club 3 x 4 i picu…

La meva mare està subscrita a «El Pan de los Pobres», una revista quinzenal i piadosa de Bilbao que demana caritat a través de totes les formes imaginables, sense oblidar la promesa del miracle casolà, fàcil, sense escarafalls, discret. Un dels miracles de la revista és fer aprovar les assignatures del batxillerat als endarrerits.

A mi em sembla –li dic rient– que seria potser més enraonat de fer caritat directament que estar subscrit a les revistes que en demanen….

Em mira amb els ulls oberts –i queda una llarga estona parada, profundament sorpresa.

Al cafè, Joan B. Coromina diu haver sentit un jove de dinou anys preguntar, en un moment arravatat, a la seva promesa de disset:

–¿T’imagines, Carmeta, quan serem vellets, vellets…?