.

Mentre vaig, ara un pas ara un altre, cap al mas de Llofriu, veig, de la carretera estant, un vailet que fa volar una grua –un estel, per dir-ho com a Barcelona. El nen s’aguanta dret, sobre les Torretes. Les Torretes són unes muntanyoles que cobreixen, a nord, la vila de Palafrugell. La corba que fan aquests pujols és dolça i llarga –sembla un pressentiment d’un cos d’adolescent ajagut. El fil de l’estel, dibuixa en el cel una concavitat pura, ampla, madura, suspesa en la claror de l’aire. L’estel alterna un capcineig nerviós amb una immobilitat rígida, tibant. La cua, de drapets vermells, fa un moviment de pèndol. El vent bla, petit, suau, afua, subtilitza, acaricia la concavitat que fa el fil, com una forma viva, flotant a l’aire.

Tarda de primavera, magnífica. Hora baixa. Les orenetes xisclen a les cornises de les cases. Poca gent al carrer. Tres o quatre persones que vénen, amb el pot d’alumini, de cercar la llet. Les acàcies, florides de la petita flor blanca, fan una olor mòrbida, una mica trista. Se sent –carrer avall– el picar dels martells a l’enclusa del ferrer. Tres o quatre portes més enllà de casa, el fill del lampista, amb la finestra oberta, fa els seus monòtons, inacabables exercicis de violí, esblaimats. No hi ha res més eficaç per a posar pell de gallina que sentir tocar un violí d’una manera desinflada. El dia s’ha allargat. El cel de ponent té un color de taronja molt tènue –com el so del violí del lampista–, aquest color que d’una manera gairebé inconscient em sembla la quinta essència de la cursileria. És el color de fons de les estampetes.

Quan arriba aquest temps em demano d’on em deu provenir la desfibració, la buidor que sento en el cor i en l’esperit.

.

En aquests capvespres de primavera una de les poques coses que em construeix –vull dir que em distreu– és la contemplació d’un hort, com els que hi ha pels voltants de la vila. Admirablement cultivats, són unes pures, exquisides delicadeses de feina. Sento el caminar compassat d’un vell animal fent rodar una sínia mal untada, que carrisqueja. És la pobra música d’una pobresa il·lusionada per les verdures tendres. Un home, manotejant amb la corda d’un pou, emplena un safareig. Un vailet, amb l’aixada a la mà, passa una rega. En aquests horts hi ha una frescor que ve de la terra. La verdor de les fulles, la tibantor de la saba, la flonjor dels teixits vegetals, semblen donar suavitat i repòs a l’enteniment. La força dels esplets combat l’agonia de la llum i del dia.

Mirar el cel, sentir les orenetes, badar, contemplar la vaguetat de la vida de les coses, desfà els nervis. La joventut és trista perquè en aquesta edat només es té receptivitat –em penso– per a les coses inconcretes, és a dir, per al no-res.

Quan comença a fer calor, la gent fem, en aquest país, olor de llana de xai; a l’hivern, de fum de llenya de pi verda. Aquestes deuen ésser les sentors que desprèn la raça llatina.