L’alcohol: En una «Instantània» de Josep Ferrer trobo aquest curiós paràgraf: «L’embriaguesa per l’alcohol fa tornar esplèndids els avariciosos; dóna enginy als ignorants; converteix els egoistes en generosos; fa dilapidadors els baixos de sostre, bons els dolents. L’home més bútxara, el més estaquirot, el pedant integral, és capaç, a través de l’alcohol, d’un gest generós –d’un gest que en estat normal és literalment impossible d’atribuir-li. L’aspecte de la nostra personalitat que la intoxicació alcohòlica subratlla i fa emergir és el més excel·lent –des del punt de vista del candor moral. Dins de cada un de nosaltres, doncs, hi ha un altre jo –un altre jo més bo–, ja que l’alcohol fa també tornar l’home més bo».

Ben mirat, potser només hi ha una altra força capaç de produir els mateixos efectes que Ferrer atribueix a la intoxicació alcohòlica: és l’exercici de la vanitat personal. L’home (o la dona) que no pot satisfer el seu misteriós desig de vanitat esdevé trist, dur, malvat, ressentit –i això en qualsevol graó en què l’exercici de la vanitat pugui produir-se. L’home (o la dona) que veu satisfeta la seva ànsia de vanitat s’esponja, se li liqüifica el sempre duríssim cristall de ressentiment potencial que portem dins i és capaç de sentir una certa tendresa –no gaire, ben entès, just la que permet el sentit del ridícul.

Una societat de fatxendes és plausiblement concebible; una societat d’humils seria inhabitable i perillosíssima.

Davant de la mar, un queda sempre amb un pam de nas. La mar és impintable, indescriptible, inaferrable, incomprensible i d’una indiferència total.

La teoria oriental –que he sentit defensar a moltes persones– segons la qual es pot arribar a saber més per estat de gràcia que per estudi i paciència, deu estar basada en la gran capacitat per a la trampa i la mistificació que sovint tenen certes persones irresistiblement simpàtiques.

Per Palafrugell passa intermitentment un pobre que, d’anar a captar, en diu anar a cobrar la contribució.

La farigola, de primer antuvi, fa una olor abrupta i forta i després s’endolceix; el romaní, ara florit, té una entrada molt suau que després es carrega.

No es pot pas negar, em sembla, que les muntanyes són ben fetes. Si algú no hi està conforme i dissenteix… va per ell el pollastre. N’hi ha que no estan mai contents.