¿Com voleu que pinti àngels –preguntava el pintor Gustave Courbet davant dels seus amics– si no n’he vist mai cap en ma vida?

Quan el vell crític Alfred Opisso conegué aquesta anècdota, anomenà sempre més Courbet, amb molta gràcia, el «cabo dels realistes».

La famosa serenitat de Goethe, si és que realment transcendí del seu estil i arribà a constituir un element de la seva vida, és una mica, mica, mica antipàtica, francament.

He llegit, aquests dies, el «Sant Francesc» del danès Jörgensen. És un llibre bonic, net, agradable, d’un traçat de línies i de volums finíssim dins d’una lleugeríssima boirina. És un sant Francesc de novel·la rosa i d’ambient de setmana anglesa. En el terrible, duríssim món on vivim, hi ha una tendència a convertir el «Poverello» en un simple element decoratiu –en una estampeta o quadret de menjador, com ha esdevingut un quadret de menjador l’Àngelus de Millet.

No he pas vist representar cap tragèdia, però suposo que, a la tragèdia, el públic està dret. Davant d’un públic assegut, només es deuen poder representar, decentment, comèdies.

Els badocs més importants, més absoluts, més químicament purs, són els que baden mirant a terra.

El que ha fet perdre, d’una manera més visible, la popularitat a Romain Rolland entre la gent del país –popularitat que era enorme, sobretot entre els afeccionats a la música, quan vaig arribar a Barcelona el 1913– ha estat la seva posició davant de la guerra. La clientela de Rolland, ací, era d’avantguarda i francòfila. És inútil d’obstinar-se avui tractant de justificar la posició d’aquest escriptor al·legant la unitat moral d’Europa i la noblesa de posar-se au dessus de la mêlée. Res a fer. Tot és passió, i la passió fascina. La gent diu: és un antipatriota, un desertor, i dóna la qüestió per llesta. A Xènius, li passa una mica el mateix. Està en baixa en tots els ambients. Ara es pot dir allò: que la gent no està per orgues.

Un excés de soroll i d’estupidesa turgent i biològica en la rialla d’una dona incita a l’ofensiva frontal –per acabar d’una vegada i no pensar-hi més. Quan les aparences no enganyen (cosa que no s’esdevé pas gaire sovint) el resultat és vertaderament positiu; quan la rialla s’esllangueix, sembla que us han tret un gran pes de sobre.

Assegut davant de la taula, davant d’una blanca, immaculada quartilla, la ploma a la mà, penso, sovint, que una de les coses més limitades d’aquest món és l’esperança.