L’obsessió de la Universitat, encara que més intermitent, persisteix. De vegades, somnio l’establiment: em desperto de sobte angoixat, pensant que l’endemà al matí haig d’anar en una classe o altra i que no sé la lliçó de memòria. També de vegades se m’apareix tot d’una, en la imatgeria incoherent del somni, un tribunal d’exàmens, darrera d’una taula col·locada sobre una alta tarima, uns senyors ensopits i displicents, amb un bombo davant per treure boles, tot plegat immers en la llum grisàcia, passada pel reixat espès de les finestres de les aules de la facultat de Dret. Tot en conjunt: els professors, els llibres, les idees, els bancs, els patis, les aules, els bidells, les converses, les pedres, les columnes, els condeixebles… tot m’ha deixat una impressió flotant d’angúnia freda, de cosa forçada i incomprensible, d’absoluta falta d’interès.

En aquest ambient no he trobat fins ara res que incités a crear-me una curiositat –ni de la part dels qui notòriament haurien pogut fer-ho. Una gran part dels estudiants que passen cada dia la porta del casalot immens està perfectament convençuda que no hi ha res a fer.

De vegades penso que si els obrers, els comerciants, els industrials, els pagesos, els banquers, fossin en el treball, en la indústria, en la banca, en la terra, com els professors de la Universitat, tot quedaria detingut i parat. El món s’aturaria en sec.

Somniar la Universitat…! És absolutament grotesc! Aquest món que incita a somniar tan belles coses… i que us porta a pensar en uns senyors mig adormits davant d’una taula muntada sobre una tarima…

Llegides les vuitanta-cinc frases que en la traducció francesa de Plató dirigida per Víctor Cousin (Saisset trad.) són agrupades sota el títol general de Definicions. La majoria estan tan impregnades de la més vulgar i adotzenada obvietat aparent, que semblen un fals elaborat per algun il·lustre representant de la sagesse francesa. De tota manera, em sembla que, si dos mil cinc-cents anys enrera les hagués escrites l’home tingut pel més hàbil escriptor de la nostra època, potser li haurien sortit més llargues i més espesses.

També llegeixo que hi ha un vers d’un poema perdut atribuït a Homer, l’actualitat del qual és innegable –almenys pel que fa referència a mi. El vers diu així: «Sabia moltes coses, però totes les sabia malament».

A Catalunya, la cordialitat dura –màxim– dos o tres dies –àdhuc entre les persones lligades o que podrien lligar-se amb un real interès.

A la taverna de Gervasi, a Plaça Nova, sento que un home diu a un altre, amb un vas de vi blanc a la mà:

A Campmany, s’hi fan els naps;

a Cabanes, les carbasses;

a Vilabertran, pebrots,

aubergínies i tomàquets.

El bodegó que fan aquests versos em dóna una deliciosa sensació de fi de primavera, primers d’estiu.

Una combinació deliciosa en aquests temps de juny: postres a base de formatge i cireres. El gust del formatge i el de les cireres són, al paladar, al meu entendre, complementaris. Llàstima que els formatges, en aquest país, siguin tan insípids i adotzenats. Les cireres millors no són pas les primerenques, això és, les blanquelles, sinó les dures, roges cireres de carn atapeïda que anomenem de cor de colom o de matapedra. Les tocades lleugerament pel bec d’un pardal són especialment exquisides.