La Maria, una vella minyona, que ara és a casa, després d’haver servit molts anys a Girona, sento que diu a les meves germanes:

–Quan servia a la plaça del Vi, el que m’agradava més eren els enterraments, sobretot quan enterraven algun oficial o soldat i sentia la música del regiment. Perquè han de saber, senyoretes, que la música no falta mai en aquests enterraments. Quan la sentia, de lluny, no podia resistir la temptació de sortir al balcó; de vegades, baixava l’escala del pis com un llampec, per veure passar el seguici. En canvi, els casaments no em deien res. Quan veia entrar als casats de nou a la porta del fotògraf Unal per fer-se la fotografia, els veia tan tristos, preocupats i cortats, que no em produïen cap il·lusió…

–Així a vostè, Maria –que jo li dic–, li deu agradar el dia dels morts, i el cementiri…

–És un dia que m’agrada, però encara m’agradaria més si s’hi sentís la música de regiment i aquelles peces que toca en els enterraments… ¿comprèn, senyoret Josep?

Al vespre, trobo el senyor Balaguer prenent la fresca a la terrassa del cafè Pallot, en mànigues de camisa.

–No has tornat més al Jutjat… –em diu rient–. És que no t’agradà veure funcionar l’administració de justícia…

–Sí senyor. M’agradà molt; però, francament, trobo que la justícia, vista de prop, perd una mica. En canvi, vista de lluny…

–Ja ho entenc! Tu ets un refinat i tot ho vols bonic…

–Senyor Balaguer, no em prengui per un infeliç…

–Mira! Si et vols mantenir tan enlaire i no baixes una mica de l’escambell, tindràs molts disgustos en la vida. La justícia, vista de prop, és com gairebé totes les coses vistes de prop: és com les dones, com els homes, com el menjar, com aquesta calor horrible que fa, com aquest cafè que acaben de servir-me. La justícia, vista de prop, com gairebé totes les coses vistes de prop, és una m…