Sant Jaume. Festa major de Mont-ras, el poblet veí. Gori em proposa d’anar-hi, i així resulta que, si és enemic de les festes de la seva pròpia població, freqüenta les dels pobles de la rodalia i, si és partidari de la monotonia personal, està sempre disposat a pertorbar, amb la seva presència, la monotonia dels veïns.

 –Què voleu? –em diu preveient una possible objecció–. Si no fossin les contradiccions, ¿què seria de la nostra trista vida?

Hi anem. Hi ha dos quilòmetres, a penes. El poblet, redossat sobre la primera serralada de Fitor, és molt bonic. Pugem fins a l’església. Al costat de l’església hi ha el cementiri. Des de les parets del cementiri, ple d’herbes seques, es veu el panorama més exquisit del pla de Palafrugell, picat de masies i de barraquetes, i la mar de Calella. Els camps, acabats de segar, porten les rosses garberes. Es veuen els claps de roelles roges sobre la terra. Les pinedes d’Ermedàs tenen un aire fosc, melodramàtic, ombriu. El sol de la tarda, daurat, toca les velles pedres. La mar, al lluny, es balanceja. Sobre el poble, hi flota una olor de pomes de relleno. Passant pels carrers, aquesta olor es barreja de vegades –en una recolzada– amb el del fonoll sec.

La festa es fa a la plaça. Anys enrera, s’hi reunia un gran aplec. Ara la gernació sembla anar de baixa. Els músics toquen contra la paret de can Rocas. És una casa gran, que té a la façana un llarguíssim balcó. En constatar la buidor del balcó i que a la casa hi ha, a penes, moviment, Gori queda sorprès.

–Aquesta és la casa –diu– que anys enrera, per Sant Jaume, tenia més forasters. Sobre la barana d’aquest balcó, a l’hora de les sardanes, s’hi recolzaven els millors propietaris del país, les seves esposes i les seves filles. S’hi veia el bo i millor de la rodalia. Encara recordo moltes fesomies. El balcó semblava un quadre de Goya… Ara no es veu ningú. Deuen anar malament…

–Parleu de gaires anys?

–Parlo de l’època de don Baldomer –de don Baldomer Rocas, s’entén. Don Baldomer era molt senyor. Portava un gran bigoti a la Castelar. Era pausat, equilibrat i prudent. Pel nom de pila que li posaren, s’entén que els seus pares foren esparteristes. Ell era conservador. Era, a més, polític. Tenia un grup d’amics. La cohesió d’aquest grup era mantinguda a base de tenir sempre l’olla al foc i la barretina a punt per colar-hi el cafè. Per si això no fos prou, cada dijous, don Baldomer portava els seus amics polítics a Palafrugell a prendre cafè. Ara passen els de Mont-ras…! –deia la gent del carrer. Tinc, però, la impressió que la política li donà més d’un disgust. No crec que, d’una manera clara, arribés a guanyar mai ni a ésser mai l’amo. Això té poca amenitat, és una mica desplaent, sobretot si resulta que al cap de l’any heu hagut de donar tants de cafès… Aquí, l’amo fou sempre el vell Massot, que era republicà i portava barretina… Els vostres avantpassats, estimat amic, formaven sempre amb ell.

–És clar…

–Tan clar ho veieu?

–L’àvia Marieta conserva viva la memòria del vell Massot. L’admira. Segons ella, si don Baldomer era respectable, Massot en canvi era un bon home, sensible a la justícia.

–Possible… De tota manera, don Baldomer era molt senyor. Encara recordo haver-lo vist venint de l’hort, donant el braç a la seva esposa, la senyora Clareta, i portant, amb l’altra mà, un cistellet de maduixes. Feien un gran efecte, i la gent –la gent pobra, sobretot– se’ls mirava amb una barreja d’admiració i d’enveja que tenia quelcom de biològicament profund, d’animalíssim. Se’ls miraven amb la mateixa mirada d’entendriment que els éssers de l’espècie canina donen als seus amos –aquest ull endolcit encara pel tel vellutat que tenen els ulls dels vedells davant de l’herba tendra. La respectabilitat, no en dubteu pas, hi era…

–Les vostres grandioses evocacions, estimat Gori, m’entristeixen…

–Us entristeixen? Doncs no en parlem més.

Retorn pansit sota les estrelles borroses, entre el concert petit, humil –irònic–, dels grills.