Arxiu per a agost 2008

22 d'agost de 1918

divendres 22 agost 2008

Ahir féu un mal dia. Vent del car de llevant. Pluges intermitents. Els estiuejants no saben què fer. Les cases són massa petites per a aguantar una gotellada. Els pescadors anaven amb esclops tot el dia. Estranya novetat del retruny dels esclops pels carrers. Avui la gent ha tornat a les espardenyes. Tot s’ha eixugat i assecat. Aire de tramuntana viu, cel blau, tot sembla ressuscitat i nou. Ja no fresqueja. De tota manera, l’aire és més prim i més fi, la xafogor sembla esvaïda. El ventet és tan agradable que produeix, a la cara, la mateixa sensació de l’aigua fresca.

.

Hermós i Pla a Aigua-xellida, el 1925 (Fundació Josep Pla)

Hermós enllesteix un palangre a l’ombra d’un bot, assegut a la sorra. Em fa un crit i m’hi acosto. S’ha tret la gorra de patró de bou i ensenya una calba allargada, d’un color blanc groguenc. Unes gotes de suor, petites però individuades, li piquen la clepsa. Té una cara ferotge i peluda, els narius arremangats, la boca molla, d’antropoide.

–Diu que s’acaba la guerra? –fa mentre clava un ham a la rebava de la cofa.

–Qui ho ha dit?

–Ho ha dit un senyor que portava sabates, al cafè…

–Valga’m Déu!

Hi ha una pausa llarga i després diu:

–De tota manera, és una mala notícia.

–Dir que s’acaba la guerra és una mala notícia?

–Sí. Les guerres porten el peix.

–Bah, bah…!

–Et dic que sí! És l’experiència. He fet fer una moixonera nova. Ara la tenyiré. Si s’acaba la guerra, bona nit, moixons. No se’n veurà ni un per medecina… El peix vol soroll, remor, canonades, desgràcies…

De vegades, el contacte amb la gent deprimeix.

Hermós ha dit tot això amb uns ulls que a mesura que ha anat parlant se li han anat entristint –és a dir, amb uns ulls de creure-ho. La depressió ha anat d’augment. Són coses davant de les quals jo no sé què dir.

.

Als pescadors, els agrada el cant –sobretot les cançons amb una lletra que doni gust a la boca i una musiqueta gronxada en el balanceig.

Un pescador de Calella, aficionat a cantar, em diu:

–M’agradaria més saber tocar la guitarra que tenir panteó…

Parlant d’un seu company que al seu entendre canta sense tenir-hi toc, diu:

–Quan canta sembla que es cala foc…

.

Al vespre passo una llarga estona parlant de peixos amb els pescadors.

A les dues, un home s’alça de la cadira i sento que diu:

–Nois, demà hi ha matines. Me’n vaig a dormir. Bona nit.

Immediatament després d’haver dit: bona nit, agafa la primera cadira que es troba al seu abast i fa, tot asseient-s’hi:

–Pepet, porta un remenet…!

Després, encén un caliquenyo.

.

En tornar a casa contemplo una estona la lluna. Navega pel cel lleugerament tocada de boira fina en una suspensió inconsútil, dins d’una flonjor suavíssima.

La llum i la boirina es fonen en una mena d’èxtasi silenciós i passiu.

19 d’agost de 1918

dimarts 19 agost 2008

A la tarda, el costum de la joventut indígena del Canadell és anar a berenar, nois i noies, en un o altre lloc: a la font d’En Roques o d’En Xecu, a la pineda del cap Roig, al Pinell. Les sortides per mar només se solen produir en dies de calma blanca, i com que a la tarda, en aquest temps, sol bufar el vent de garbí, les sortides són rares. A més, aquestes senyoretes tan pàl·lides, tan vestides, d’una sensibilitat tan trencadissa, solen tenir el mal de mar, perquè, en definitiva, marejar-se és considerat un símptoma de delicadesa i de qualitat de sentiments. La salut plena i normal, la vitalitat franca, és tinguda per una grolleria que s’ha de deixar per al poble, per a la plebs. Si entreu al menjador de les cases, veureu la gran quantitat de medicaments, preparats, pólvors, píndoles i potingues que pren la burgesia. «¿Ja has pres les gotes?» «Porta la cullera per l’oli de fetge de bacallà…» «I en el preparat de calç, ja hi penses?». Aquestes són les frases que se senten, abans de dinar o de sopar, a les casetes del Canadell. Es considera que l’absorció d’aquestes puerils enganyifes fa interessant i distingit. La mar, doncs, ja considerada, de natural, un element horrorós, és tinguda a l’estiu per un mer pretext de grolleria i de populatxeria.

Les sortides per terra van indefectiblement acompanyades de la presència d’una vella soltera –o dues– aquilotada, recalcitrant i ferma, de vegades d’una o altra mare de família. Aquestes persones tenen la missió, atorgada tàcitament per la societat de la platja, de vigilar la moralitat de l’excursió, de comunicar, si cal, a les famílies afectades les extralimitacions constatades o purament pressentides. Res…

L’excursió comença amb la preparació del berenar, que se sol compondre d’una llesca de pa o d’un llonguet amb dues peces de xocolata a dins o, si la família té més possibilitats, amb unes rodelles de llom o de llonganissa com a acompanyament. Hom embolica aquests elements amb un paper fi, el més fi possible, el qual és embolicat, al seu torn, amb un tall de «Vanguardia». Després, hom es concentra en una casa o altra i hom emprèn la marxa amb aquell punt de lànguida mandra –de languore, per dir-ho a la italiana– que caracteritza la vida social del moment, sobretot la femenina. Tothom porta, amb el paquetet del berenar, una roba o altra –de vegades una nube– per guardar-se de la frescor humida del vespre. Hom no sol pas portar beguda de cap classe. Seria tingut per desplaçat, ordinari i vulgaríssim.

I així es realitza l’excursió. Quan el camí s’estreny, el grup s’afua en una llarga fila índia. Quan s’eixampla, es produeix l’aparellament. Si es tracta de travessar una pineda o una sureda, hom marxa en grup o frontalment. Durant tota la tarda hom s’esforça per dir la major quantitat possible d’obvietats i de frases fetes. La cosa llòbrega comença, en realitat, a la sortida.

Potser, de tant en tant, hom sorprèn una mirada intencionada, un gest d’impaciència de seguida reprimit, un esforç més o menys clar per trencar la clova del sentit del ridícul. En general, però, tot resulta obtús, evaporat, ximplet i bleda. De vegades, un jove cull una floreta de terra i l’ofereix, arronsant una mica les espatlles, amb una mica de rubor de color de rosa a la cara, tímidament. Jo no tinc pas experiència en aquestes coses, però sospito que aquesta classe d’amors han de resultar caríssims.

Quan els excursionistes arriben a la meta, prenen seient en amfiteatre davant del panorama que el lloc presenta. Hom desembolica el berenar, lentament. Es veu la mar, una gran extensió de mar entre les clarianes que fan les branques dels pins. Les senyoretes ataquen el llonguet i les preses de xocolata d’una manera perfectament distingida: amb les puntes de les dents. El cel és d’un blau perdut, gairebé blanc, i el vent s’emporta, arrossegant-la sobre l’horitzó, una nuvolada groguenca. Les dents de les senyoretes semblen dents de rateta. L’olor de la pinassa, humitejada pel llebeig, és intensa: aquesta olor arriba de vegades barrejada amb la de la flor morada de les argelagues, de les garrigues, dels fonolls marins. Quan les senyoretes arriben a mig llonguet, els ve una mena de displicència invencible a les dents; subratllen la indiferència que senten davant de l’alimentació d’una manera elegant. De cap manera no voldrien donar a entendre que estan saturades. Aspiren a demostrar que són persones desproveïdes d’avidesa i, per contra, molt donades al despreniment. El vent passa indiferent sobre la mar, les cigales fan el seu fregadís histèric en la soca dels pins; a sobre les muntanyes de ponent puja una llum de carmí, tacada d’or i de grisos verdosos, de sol morent. Acabat el berenar, les senyoretes es passen el paper fi sobre els llavis exsangües i s’espolsen una engruna de pa caiguda sobre la tavella de la faldilla. Amb això, hom sent la vella soltera, que diu a mitja veu:

–Les cames, Maria Lluïsa, les cames, per l’amor de Déu!

–Ai, filla! –fa, amb els colors a la cara, la senyoreta Maria Lluïsa.

Després s’inicia el retorn. Hom es posa la roba que ha estat transportada durant tota la tarda per prevenir la humitat i la fresca. Aquests retorns solen ésser més somorts que les anades. Hi ha senyoretes que caminen mudes, absortes, amb els ulls mirant a terra –com la figura de la filosofia. Què pensen? Quines imatges floten en el seu esperit? De vegades, un jove, després de mirar a quatre vents i constatar que no serà vist, es revesteix de valor i d’una revolada agafa la mà de la seva parella. En el cos d’ella es produeix una mena de crispació; una confusió estranya es pinta en les faccions d’ell. Tot plegat fa una angúnia terrible.

Les suredes, les pinedes, les atzavares, els brucs, les garrigues, van quedant enrera. El trepig dels passos, una mica arrossegats –passos de fatiga–, arriba a tenir, en el silenci dels camps, un punt de patetisme. El vent no cedeix: bufa, ara, en el crepuscle dens, amb un ímpetu de força cega. Tot queda una mica mullat i produeix una sensació de cosa refredada: les herbes, les soques dels pins, la roba, els cabells. Les herbes humitegen les espardenyes. Quan apareix, a l’última recolzada del camí, el primer llumet de Calella, tothom fa in mente un sospir d’alliberament. Sobre la darrera llum del crepuscle, els ulls guspiregen.

17 d’agost de 1918

diumenge 17 agost 2008

Dia mort, nuvolós, amb una gran pesadesa a l’aire i un cel de xafogor. Flotant sobre l’horitzó de la mar hi ha una boirina que, de vegades, sembla una terra vaga –un miratge imprecís, incert. Vent de garbí petit. Humitat. Encara sembla durar l’enterbolinament de Santa Maria.

A la tarda, s’ha produït al Canadell un fenomen insospitat: el senyor Joanola ha tret la ullera de llarga vista al jardinet.

 

El senyor Joanola és un senyor oriünd de Palafrugell que té una farmàcia a Barcelona. És un home absolutament puntual. L’horari que impera a casa seva és rígid. Té al mateix temps la mania de projectar sobre les coses d’aquest món l’ordre i la precisió. El seu ideal terrenal és: un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc. Disposa a casa seva d’innombrables calaixets on tot és posat admirablement organitzat i etiquetat: els taps, les xinxetes, les eines, els cargols, els claus, els cordills, etc. No es pot demanar més.

Sembla, a primer cop d’ull, que un home així no hauria de tenir curiositat per res –perquè si l’ordre no serveix per a corregir el turment de la curiositat, de què serveix? El cert és que el senyor Joanola conserva, malgrat tot, una gran curiositat. Quan passa un vaixell per ell desconegut, treu la ullera de llarga vista per tal de fer la corresponent indagació i saber a què atenir-se. Això arriba rares vegades, perquè el senyor Joanola, gran afeccionat a la mar, coneix gairebé tota la navegació que desfila per davant d’aquest coster. Per això, quan treu la ullera és que hi ha novetat –cosa que provoca al Canadell una espècie d’esdeveniment.

La té guardada en dues capses de fusta polida, agradable al tacte, fina. En una d’elles, sobre un drap verd, de pelfa, que sembla un llitet, hi posa el cilindre de la ullera. En l’altre, el trípode. L’obertura de les dues caixetes és realitzada amb la màxima cura, amb les pometes dels dits. El trípode és allargat i col·locat a terra, a l’ombra de l’acàcia, seguint una mena de ritu. El cilindre és desplaçat del seu llitet amb una delectació lenta i, sobre els vidres, hi és passada una baieta. Després, el cilindre és enroscat amb una estudiada calma i un tecnicisme perfecte, en el trípode.

Una vegada la ullera ha estat muntada, el senyor Joanola ha passat del jardinet a l’interior de casa seva. Ha travessat el menjador. En aquest menjador, sol trobar-s’hi gairebé sempre, la senyora Joanola asseguda en un balancí, el cap sobre un coixí patint dels seus persistents mals de cap, de les seves migranyes tristes.

Doncs bé: el senyor Joanola, que entrà a casa seva sense res al cap, en surt ara cobert amb una gorra japonesa de visera de xarol magnífica. És la gorra més semblant a la d’un oficial de Marina –però, com que el senyor Joanola no és ni de la Marina mercant, porta una gorra japonesa.

Amb la gorra de referència posada una mica de cantó i el cos inflexionat com si anés a tirar el disc, ha posat l’ull darrera el vidre de la ullera i després ha anat graduant la visibilitat per tal de fixar, a l’horitzó, la presència del vaixell que ha entrevist o pretès d’entreveure. Ha de tractar-se d’un vaixell singular i absolutament desconegut perquè s’hagi produït el muntatge de la ullera.

Amb això, s’ha escampat pel Canadell la notícia de l’aparició de l’aparell, i la gent –sobretot la joventut i les criatures– han fet cap, corrents, a la reixa del jardinet. El senyor Joanola ha tret la ullera! Mamà, el senyor Joanola ha tret la ullera! Passa un vapor molt estrany, grossíssim! La ullera! La ullera! Així s’ha produït com un remolí, i una infinitat de persones han contemplat, embadalides, del carrer estant, com el senyor Joanola mirava per la ullera.

Tot d’una, una senyoreta ha dit:

–Per què no ens ho deixa veure?

I, havent dibuixat un petit somriure, el jardinet s’ha vist envaït, ràpidament, de tota una catèrvola de gent. En un instant, l’aparell s’ha vist voltat d’un cercle de tabalots i de cridaners.

–M’ho deixi veure! M’ho deixi veure! Jo també ho vull veure…!

I així han començat les empentes al voltant de la ullera –brogit que ha anat d’augment fins que s’ha produït l’irreparable: tot d’una s’ha vist la mà d’una persona sobre el llautó groc, rutilant, brunyit, de la ullera. El senyor Joanola s’ha descompost. Cridant, crispat, nerviós, ha dit:

–Si toquen la ullera, els faré una cara nova…! Què s’han pensat, desvergonyits! Facin el favor de tenir una mica de respecte!

Amb la baieta verda ha eixugat l’empremta deixada per la mà sacrílega enmig d’un gran silenci. Després, ja més tranquil·litzat, ha dit:

–Anem per ordre. Que tothom es posi en fila. Així. Comenci vostè…

Hem anat desfilant un darrera l’altre i posant una estona l’ull darrera el vidre de la ullera.

–La té bé?

–Sí senyor, molt bé.

Però, a mesura que la fila ha anat passant, la desil·lusió s’ha anat pintant a la cara de la gent. En el moment d’adaptar l’ull al vidre, ens semblà veure pampalluguejar alguna forma imprecisa, molt vaga, perduda en l’horitzó. Però aferrar aquesta forma ha estat impossible. Realment i concretament, ningú no ha vist res.

–Tu has vist res?

–Jo no, i tu?

–Jo, francament, no he vist res…

A la fi, un agosarat ha preguntat al senyor Joanola:

–Vostè ha vist res, senyor Joanola?

–Al principi em semblà que veia la xemeneia i la fumerola d’un vapor… Després m’ho ha semblat menys. En realitat, no he vist res. Absolutament res…

–I doncs, què ha estat això? Perquè la ullera sembla bona…

–Vostè dirà… Magnífica! Vol que li sigui franc? Ha estat una falsa alarma, ve-li aquí…! –ha dit, una mica reduït i escorregut, el senyor Joanola.

El grup ha abandonat el jardinet amb una cara llarga. Després, s’ha dispersat lentament. El senyor Joanola ha desenroscat l’aparell, ha encaixonat amb una calma litúrgica els seus elements i els ha entrats a casa seva. Després ha deixat al penja-robes la gorra japonesa. I així anem passant l’estiu, ingènuament, al Canadell.