Misèria de Pardal. Aquesta història de Pardal, que és molt històrica, m’ha commogut sempre que me l’han contada.

Pardal vivia content, com el peix a l’aigua. Tenia dona i dos fills. La dona treballava en una d’aquestes rudimentàries fàbriques de salar peix que hi ha a Calella i feia sempre olor d’anxova salada. Els nois piratejaven per les roques, pescaven amb instruments absurds, torraven pinyes a les pinedes a l’estiu, es passaven el dia ficats a dins d’aquestes mitges bótes negres que serveixen per a transportar peix, completament despullats, el cos bru ple d’escates, navegaven per dins del port fent el dimoni i capbussant-se al sol.

Pardal era un bon pescador, sabia fer la cuina i era un home entès en la maniobra de la proa. Pardal s’emborratxava per les dues o tres grans festivitats de l’any i quan estava embriagat donava indefectiblement una enorme pallissa a la dona. Després d’haver-la amoratada i queixalejada, anava a la taverna, content i satisfet, a cantar la «Cançó de l’any de la fam», que era la cançó que li agradava més. En tota la resta de l’any, Pardal era un bon pare de família, un home que no feia mal a ningú, prudent i assenyat.

Com que era molt enraonador i sempre en tenia una per dir, parlava sovint amb els estiuejants. Un dia, un senyor amb un barret de palla, dels que creuen que, d’instrucció, no se’n té mai prou per a enganyar els altres, preguntà a Pardal:

–Saps llegir, Pardal?

–Sí senyor, per la meva desgràcia.

–Ara, Pardal, has dit una animalada… –digué el senyor amb la mosca al nas.

–Una animalada? –preguntà Pardal amb una mirada de menyspreu–. No senyor. Sé molt bé el que em dic.

–¿I no em podries dir, ja que saps llegir –féu el senyor estiuejant, més amorosit–, quins llibres has llegit?

–Llibres? No n’he llegit mai cap… ¿Encara no tenim prou pena? –digué Pardal amb una cara trista i estirada, l’ull dens d’espessor humana, caní i vellutat.

–Que n’ets, d’animal, Pardal! Que n’ets, d’animal! –digué el senyor, cremat per la vergonya, indignat.

Aquesta conversa va ésser molt comentada entre la colònia i s’acordà que en el poble no hi havia un bri de cultura. La barbàrie de Pardal es convertí en una cosa que els forasters no podien deixar de conèixer. Tant se’n parlà, que Pardal era un animal, que el qualificatiu entrà a formar part del fons de reserva de les converses del cafè. Quan es parlava de Pardal, de si havia fet una bona jugada al tuti o pescat a l’illa un nero amb els palangres, ja se sabia: les paraules de presentació eren:

–Pardal, que és un animal…, etc.

En el més fort de l’adjectivació, a la casa de Pardal, hi començaren de niar les desgràcies. En poc menys de dos anys, la dona li fugí amb un carrabiner murcià, un tipus malenconiós i biliós que semblava un carquinyoli. El carrabiner tenia molta influència i navegava amb la barquilla. El fill gran morí servint el rei en el coi d’un canoner i l’altre s’enllità de mal de dones i l’hagueren de portar a l’hospital de Girona.

Pardal es trobà sol, li vingué un gran decandiment i li semblà que tot li queia a sobre. Menjava de qualsevol manera, no s’atrevia a obrir la casa deserta, i dormia a la platja, sota de les barques. No tenia humor ni per a cantar, ni per a anar al cafè, ni per a beure una mica de vi a la taverna redossada.

Però, com que el cor li feia mal, a l’últim es decidí. Entrà a la casa i va veure que les parets queien com la crosta dels eucaliptus a l’hivern. Va fer un farcell, deixà la porta de bat a bat i anà a trobar el capellà.

–Vull marxar –li digué– i vinc per vendre el tros de cementiri que em pertoca.

El capellà quedà astorat.

–Però aquestes coses no es venen, home de Déu!

–És igual. Vull embarcar-me i no vull deixar res a terra.

–Que n’ets, d’animal, Pardal!, que n’ets, d’animal! –digué el capellà movent el cap, amb la cara que es fa davant d’un cas perdut, irreparable.

Pardal li tornà la mirada amb una infantívola superioritat. El capellà li donà unes pessetes. Les recollí, tornà a la casa, recollí el farcell, sortí, donà una ullada als porxos i a la plaça, va beure a la font, travessà el poble i s’endinsà en la pineda.

Era cap al tard, les barques tornaven a tot orsar amb el ponent. A les portes de les cases hi havia una taca de llum greixosa. Les dones furetejaven pels fogons. Dels horts, en sortia un baf blavenc i tremolava la primera estrella…

.

Les famílies. Al Canadell es produeix, entre les famílies, una certa promiscuïtat. Des de fa molts anys que hi va la mateixa gent. Això fa que gairebé tot se sàpiga.

Hi ha famílies caracteritzades per la puntualitat. Obren i tanquen a la mateixa hora, fan les coses amb un horari rígid, adapten la seva vida a un programa, deixen de fer coses a causa de la puntualitat i Déu nos en guard que algú deixés d’asseure’s a taula a l’hora fixada! No menjarien de gust i baixaria la cort celestial.

A l’hora del bany, sempre xisclen les mateixes persones. Aquests xisclaires es podrien agrupar per famílies amb gran facilitat. En canvi, n’hi ha d’altres –incloent-hi, ben entès, les criatures de bolquers– que entren a l’aigua sense proferir cap soroll, impàvides. Hi ha famílies que senten un pànic ancestral davant de la mar i no s’embarcarien per anar de la punta de la sorra al Portbò, ni en els dies de més gran calma. D’altres fan un salt i ja són a bord i es passarien la vida en la mar –àdhuc les senyores en estat.

N’hi ha que semblen incapacitades per a deixar de fer cada dia, passi el que passi, el mateix passeig i d’altres que no podrien viure sense una llibertat espontània de moviments més folgada.

Hi ha una família que està íntegrament, tradicionalment preocupada pel seu restrenyiment. Obsessionada. Al menjador tenen un pot que conté una substància formada per la barreja de pols de flors de sofre, amb alls xafats. Amb aquesta substància amaneixen gairebé tot el que mengen –com si fos mostassa o salsa a la maionesa. És una família que se sent venir de lluny d’una manera irreparable. I en canvi n’hi ha una altra de molt més lleugera en la qual tot sol acabar-se –es tracta d’una família de senyores de mitja edat, solteres– cantant l’americana de Gaztambide, Si a tu ventana llega, etc.

La promiscuïtat que impera a l’estiu al Canadell és molt més forta que la que es pot produir, a l’hivern, en qualsevol poble, per petit que sigui. Això fa que la gent hi disputi moltíssim. Recordo la cara lluminosa, radiant, tètrica, que féu la senyora Tereseta quan pogué comunicar, a les seves amistats, que els senyors Tal, de la Bisbal, gastaven de sis a set pessetes diàries per anar a la plaça.

La família és una institució que existeix. És una andròmina misteriosa i sagrada.