Al matí, a la pineda de Ferriol, llegeixo el «Dietari» de Francesc Rierola.

La pineda, situada a sobre i llevant del Canadell, és molt fresca. El gregal hi passa amb un enjogassament voluptuós. La pell s’hi troba bé. Un cercle de noies fa labors a l’ombra clara dels pins. De vegades, una taca de sol blau-clar es posa sobre una cabellera. Maria Sagrera em pregunta, de lluny, si el llibre que llegeixo és de Paul Bourget. A l’estiu, entre estiuejants, l’única lectura presumible és la de Paul Bourget. Com que no m’ha agradat mai de passar per pedant, li dic que, efectivament, el llibre és de Paul Bourget.

Quin tipus, aquest Rierola! Vigatà. Romàntic i reaccionari fins al moll dels ossos. La combinació és –guardant les proporcions– la mateixa que la de Chateaubriand. Però els resultats són oposats, considerablement diferents. Alguna vegada havia sentit dir a Josep Ferrer que Chateaubriand és un dels més grans escriptors de totes les èpoques. El vigatà, en lloc d’escriure, vocifera, crida, llença anatemes. És més còmode. Per a cridar no es necessita fer cap esforç. Cridar no és res.

Potser hauríem anat molt millor si en lloc d’opinar hagués descrit. Si hagués aprofitat el seu «Dietari» per a descriure el seu temps, ara tindríem un document de primer ordre. Però Rierola volgué opinar sense tenir present que les seves opinions no significaven res. Per a opinar com ell, ja n’hi havia prou amb el senyor bisbe i el governador de l’època. Això fa que les seves opinions siguin una repetició inútil i sobrera.

El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina.

.

A primers de segle, es portaven, s’exhibien moltes joies. Ara, amb aquesta guerra, s’han fet algunes fortunes, i les joies tornen a sortir a la superfície. En aquest sentit, les sortides de missa, a Calella, tenen un gran caràcter. La moda actual converteix les senyores en éssers de considerable volum. Les joies encara l’augmenten. Al costat de llurs senyores, els marits semblen encara més irrisoris amb els seus vestits de dril, de solapes tan reduïdes. Quan es veu passar, pel carrer, una parella burgesa, sembla que la senyora porta un càntir –que és el seu marit.

A principis de segle, l’exhibicionisme de les joies era tan fort que, quan el cor «La Taponera» anà al concurs de Besiers, el qui portava la senyera, que era un senyor de Palafrugell conegut per Jaumet d’Arenys, féu una cosa impressionant. Com que a Besiers fresquejava, el senyor Jaumet d’Arenys, per portar la senyera amb comoditat, es posà uns guants de pell i, a sobre dels guants, els anells carregats de pedres. Tothom ho trobà magnífic.

A més de la profusió de les joies, aquesta guerra haurà coincidit amb l’aparició d’un nou professional: han aparegut els dentistes. Els dentistes tenen cada dia més importància. A la boca de la gent es veuen unes enormes dentadures d’or o de plata. Entre les joies que la gent transporta i les aparatoses dentadures que es veuen, l’espectacle burgès és una mica ferotge, notòriament tocat d’afectació i de fatxenderia.

Els perfums que s’utilitzen són dolços i tenen, també, molta superfície.

Tot això em fa pensar en el que sol dir J. B. Coromina de l’escriptor decadent Jean Lorrain.

–Si no fossin les joies vertaderes o falses, la quincalleria, els perfums de m… quin escriptor no seria…!

De les crítiques que es mouen ara contra els efectes d’haver guanyat diners, n’hi ha de molt posades a la raó. Hi ha ara, a tot Europa, una mena d’obsessió contra el nou ric. Però hi ha un aspecte de la qüestió que no comparteixo. Aquestes baluernes de ferro que ara s’alcen una mica a tot arreu per mantenir un molí de vent són realment horribles. Sobre el paisatge, al costat de les velles, tarades, cases de pagès, fan un efecte desagradable i detonant. No lliguen amb res. Però, després d’això, es podria dir ben poca cosa més. En aquest país sahàric, l’aigua –una mica d’aigua– és una benedicció de Déu. Un hort ben regat, la verdura fresca, són una delícia; un hort exhaust, la verdura eixarreïda i polsosa, són una calamitat –encara que aquestes noses del paisatge molestin.