Arxiu per a setembre 2008

4 de setembre de 1918

dijous 4 setembre 2008

Al carrer de Cavallers trobo Marià Vinyas, de Sant Feliu de Guíxols. És potser l’home del país que toca millor Chopin. Alt, elegant, afuat, senyor, ben vestit, queda, de tota manera, una mica de l’època del modernisme –modern style. Porta, com el seu gran amic Cambó, un coll massa alt i massa rígid. Tendeix, a més, a tenir un cert encarcarament a l’esquena. Vinyas, però, és molt graciós i les modes del seu temps no li han pas emborderit aquesta qualitat excelsa.

Parlem de Juli Garreta, el compositor de sardanes.

Ja sabeu l’amistat que hi tinc. Entranyable. Començàrem a fer música plegats. És un home que, en concret i d’una manera precisa, no sap res de res, però la música li raja amb una frescor, una força incontenible. És la meravella de la inconsciència infal·lible. És el millor músic de casa nostra en el moment present. Crec que millorarà molt. Millora cada dia. És un gran afeccionat a la pluja. Quan plou, disfruta com un boig. Ahir em deia que el que li faria més il·lusió seria  tenir una casa en despoblat, un mas,  per anar-hi els dies de pluja –per anar-hi a veure i a sentir ploure…

Vinyas fa una pausa i afegeix:

–La setmana passada anà a Roses per no sé quin afer. Veié una noia del país, probablement peixatera, preciosa, plena, palpitant de vida. Li semblà veure un marbre grec. Escriví una sardana. De retorn a Sant Feliu demanà a Rafael Pitxot que li donés un nom grec per titular una sardana dedicada a una noia. «Poseu-li Nydia», digué Pitxot, rient. Ara, preneu-ne bona nota. Nydia1 és la millor sardana que mai s’hagi escrit en aquest país, una pura meravella…

Prenc comiat de Vinyas amb recança. Els amics de l’Empordà vivim a quatre passes l’un de l’altre i no ens veiem mai. És inexplicable, estranyíssim. Si visquéssim en un contacte més constant, perdríem, potser, menys el temps.

.

Joan B. Coromina diu al cafè:

–El vell, potser únic problema de la pintura de cavallet, és permanent: s’hi assembla?, ¿no s’hi assembla? En pintura no hi ha més que realisme o literatura d’ínfima categoria.

Coromina fa aquesta síntesi fascinat –amb raó– per la pintura del vell Gimeno,que continua pintant, febrós i famolenc, a les solituds de Fornells. Però potser aquesta síntesi resulta una mica massa sintètica. Hi hauria, em sembla, molt a dir…

.

Els francòfils estem radiants. Ja comencem a prescindir de l’obsessió alemanya! Això fa que tinguem la sensació que l’esperit se’ns torna més lleuger. És com una desintoxicació de margarina.

.

Cada dia em prenc la temperatura. A pesar de tots els pesars i malgrat tots els malgrats, observo que tendeixo sempre més a la passivitat que a sentir una autèntica avidesa per posseir les coses de la vida. Potser és quelcom més que timidesa: probablement és una predisposició bàsica, somàtica, constitucional. Estic absolutament convençut que seré tota la vida el que la gent en diu un infeliç.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.

  1. Nydia, sardana de Garreta, és datada del 1920 —n. ed. bloQG []

3 de setembre de 1918

dimecres 3 setembre 2008

Fa més de quatre anys que dura la guerra –quatre anys i un mes exactament. El nombre de morts, la quantitat de dolor, el volum de destrucció i devastació que la guerra ha produït no es pot descriure. La polèmica entre francòfils i germanòfils s’ha esvaït. Mantenir una tensió de quatre anys és impossible. La gent pensa a enriquir-se… i demà serà un altre dia. Si la guerra no tingués la desorbitada estupidesa profunda dels fenòmens còsmics, si la producció d’una guerra depengués d’un engranatge de voluntats clares i precises, determinaria i fixaria la petitesa humana amb més claredat que qualsevol altre fet o argument –més que una ensulsiada d’un milió de tones de pedra sobre la nostra esquena. La petitesa humana és indescriptible. És absolutament indiferent que l’home pensi o no pensi –que l’home cregui o no cregui.

Veure els efectes de la guerra en les persones concretes és un espectacle de deliri. Hi ha ara una quantitat considerable de persones, de nous rics, que es fan posar dents i queixals d’or, de plata o de porcellana –dentadures enteres. Hi ha persones que, de natural, tenen cara de cavall. Altres tendeixen a produir el mateix efecte posant-se dents o dentadures enormes, desproporcionades a la boca humana –vertaderes peces de dentadura cavallina. Quan, anys a venir, aquestes persones sentin el nom de Verdun, pensaran:

–Verdun, Verdun, ah sí… fou quan em posaren aquella dentadura, tan pesada, que me la vaig haver de treure…

No fa pas gaires dies que el senyor C. em deia amb una càndida vehemència:

–Sí, sí, no li ho podria pas negar. Amb aquesta guerra hem guanyat quartets… I no diria mai què vaig dir a la meva senyora… Doncs li vaig dir: “Emília, hem de posar un wàter”. “Pensa-t’hi bé, Artur, pensa-t’hi bé…”, digué la meva esposa. Vaig trobar que era un excés de prudència. Va ser joc de poques taules: vaig cridar el lampista, i el wàter fou instal·lat en un no res. Ja comprendrà que les coses no podien continuar d’aquella manera, ni un dia més. Ara és una altra cosa, comprèn?

2 de setembre de 1918

dimarts 2 setembre 2008

Ha fet calor tot el dia. Al vespre, la gent, al carrer, para encara la fresca. A la primavera, volíem que fes calor i no costava gens de treure’s roba. Ara, que anem vestits, voldríem que l’aire fos més viu. Cada any és el mateix. Aquest joc alternat de puerilitats fa segles i segles que dura. Quina insuportable monotonia!

Posat dins d’una bata de color de palla, el farmacèutic Almeda fa quatre passes davant del seu establiment del carrer de Cavallers. Amb la seva veu nasal –mentre passa un mocador blanc pels vidres de les ulleres– em diu:

–Imagini’s que l’altre dia entrà una nena a la farmàcia. «Què vols, nena?», que jo li dic. «La mama m’ha dit que em doni deu cèntims de colcrem». «¿Deu cèntims de colcrem?» «Sí senyor, deu cèntims de colcrem». «Deu cèntims de colcrem! ¿Vols que t’ho posi en dues capsetes, maca?» «Sí senyor, sí, ja ho crec!». Li poso el colcrem en dues capsetes i les hi embolico en paper fi. «La mama m’ha dit –diu la nena en el moment d’allargar la mà per prendre les capsetes– que demà passarà a pagar-ho…» «Molt bé, nena, molt bé».

El senyor Almeda queda un moment pensarós i després diu entre conformat i displicent:

–Aquesta és la videta que fem els apotecaris en aquests poblets… comprèn?

.

A la nit, al cafè, quedo sorprès del soroll enorme, del xivarri escandalós, que mouen, cridant, els jugadors de manilla, tuti, canari, dòmino, etc. És espantós, inaguantable, d’una insuportable impertinència. Estic acostumat de tota la vida a aquest soroll, però cada any, en tornar del deliciós silenci de la marina, em sembla impossible que m’hagi pogut habituar a aquest impressionant i inútil baladreig.

.

A Palafrugell –i en general a tota la comarca– hi ha un nombre determinat de persones que tenen, havent dinat o havent sopat una irresistible tendència a cantar-ne una. L’obsessió del gran àpat acabat en cançons és permanent en el país. És una obsessió tan forta que hom cantaria encara que el dinar o el sopar fos corrent. Si hom se n’absté és a contracor –per no ésser pres per boig, simplement.

Una vegada, un d’aquests homes es trobava a Barcelona. Posava –no ho recordo bé– a la Fonda del Padre o la Fonda de l’Univers. Li donaven el sopar habitual en aquests mediocres establiments. El degué trobar excel·lent perquè de seguida després d’haver sopat digué en veu alta al cambrer, tot fregant-se les mans de satisfacció, d’una manera evidentment inconscient:

–Ara en cantarem una…

La gent del menjador aturà un moment la forquilla entre el plat i la boca. Se’l mirà amb astorament. Al cap d’una estona, quan se l’hagueren ben mirat i remirat, feren un gest volent dir: deu ésser boig… –i reprengueren la masticació suspesa. El pobre palafrugellenc s’adonà de l’aspecte de la gent i tots els colors li sortiren a la cara. Després, abandonà el menjador, escorregut, confusament.

.

Llarga conversa amb Joan B. Coromina al cafè. Està pàl·lid i nerviós. Jo potser estic més nerviós que ell; però, com que he tornat de Calella amb una pell tan torrada i morena, se’m coneix menys.