Retorn a Palafrugell. — L’estiueig s’ha acabat inexorablement. El carro del mas carrega els matalassos i els altres objectes. Els qui es queden –qüestió de dos o tres dies– semblen més pansits que els qui marxen. A mitja tarda emprenc la carretera a peu. Al pla de Santa Margarida, que és tan fi, hi ha una llum que ja no és la d’estiu: una llum dolça, vagament tocada de color de préssec.

En arribar a casa, sensació desagradable en posar-me les sabates –que em van una mica petites– i la corbata, que em fa una nosa que m’angunieja. Surto al carrer, quan s’encenen els llums. Sento com si m’haguessin posat dins una faixa massa estreta. De tota manera, el fet de trobar-me en un redós, de no tenir tan a prop la mar i el vent, és molt agradable. La llum elèctrica fa un efecte deliciós: és blanca i tèbia. La gent –que no va tant en cos de mànigues ni tan espitregada– sembla més formal i discreta.